La guerra i els seus efectes
Els ecos de la guerra d’Ucraïna han impactat amb força en altres zones de l’espai postsoviètic
Segons una enquesta, un 85% dels ucraïnesos són contraris a cessions territorials a canvi de la pau
La guerra d’Ucraïna continuarà marcant els esdeveniments l’any que tot just ara s’inicia, i igual que ha succeït des del febrer del 2022, la seva evolució tindrà una gran influència i impacte per a bona part dels estats postsoviètics aquest 2023. Començant pel mateix litigi en si, després dels avenços territorials ucraïnesos que es van produir entre agost i novembre al sud i a l’est del país, la guerra a poc a poc ha tornat a una fase de desgast i creixent estancament a les línies del front. El nomenament del general Serguei Surovikin a l’octubre com a nou comandant de les forces russes a Ucraïna ha dotat de més sentit les decisions estratègiques russes, i la mobilització parcial de 320.000 efectius ha suposat un important reforç per a les seves tropes. Alhora, no és descartable que les forces russes puguin ser capaces de constituir un nombre suficient de nous batallons per estar en condicions de llançar noves ofensives a partir de la primavera. Per la seva banda, la campanya de bombardejos amb míssils russos i drons iranians iniciada a mitjan octubre contra infraestructura energètica i zones civils en grans ciutats ucraïneses ha forçat Ucraïna i els seus aliats occidentals a haver de centrar esforços addicionals en la defensa antiaèria i a reparar els greus danys a la xarxa elèctrica.
Tot i les creixents apagades i disrupcions en el subministrament de les darreres setmanes, segons les dades d’una enquesta elaborada al desembre per l’Institut Internacional de Sociologia de Kíiv, ara per ara un 85% dels ucraïnesos són contraris a cessions territorials a canvi de la pau. Una xifra que s’ha mantingut estable en les quatre enquestes fetes des de l’inici de la guerra (82% al maig, 84% al juliol i 87% al setembre), i que és bastant homogènia, també, si es té en compte la llengua dels enquestats (89% dels que tenen l’ucraïnès com a idioma principal, 76% dels que tenen el rus com a idioma nadiu i 86% dels que els tenen tots dos). Unes dades que demostren que aquesta onada de bombardejos sistemàtics russos, de moment no ha tingut efecte en la moral dels ucraïnesos, ni pel que fa a la voluntat ni disposició d’assumir sacrificis per continuar una guerra que molts consideren una lluita existencial ni per a la seva supervivència com a poble. Un factor que fins ara ha estat fonamental, per a la tropa i en general per a la població, per explicar la seva capacitat de resistència i d’autodefensa, possiblement l’element més crucial conjuntament amb el suport armamentístic rebut per part dels països occidentals.
És de preveure que durant el 2023 part de l’estratègia russa consisteixi a mantenir aquests atacs sistemàtics que erosionin la indústria, l’economia i la capacitat de defensa d’Ucraïna, a fi d’incrementar els costos pel que fa al manteniment de la guerra tant per als ucraïnesos com per als seus aliats occidentals, i que dificultin els esforços ucraïnesos per portar a terme noves contraofensives al sud i a l’est del país. I és que la guerra fins ara també s’ha lluitat, i se seguirà lluitant durant el 2023, en la seva dimensió econòmica. Una dimensió que ha tingut uns efectes devastadors per a Ucraïna, amb una caiguda del PIB del 34%, a la qual han contribuït factors com ara el bloqueig marítim al mar Negre al qual les forces russes han sotmès les exportacions ucraïneses durant mesos. Per la banda russa, els pronòstics més negatius finalment no s’han complert, i Rússia ha acabat l’any amb una caiguda del PIB del 3,4%, segons l’FMI, gràcies en bona mesura a l’entrada massiva de divises per l’increment dels preus del petroli i a l’habilitat del Banc Central i altres institucions russes per fer front a les sancions occidentals en el curt termini.
Les prediccions a mitjà i llarg termini segueixen, però, sent pessimistes; segons Natalia Orlova, l’economista en cap d’Alfa-Bank, el principal banc privat de Rússia, l’economia russa caurà el 2023 un 6%, i es començaran a sentir els efectes estructurals de les sancions i de la guerra en l’àmbit econòmic per part de la població. Uns efectes que, sumats a les noves onades de mobilització que es puguin produir, poden fer que el suport a continuar la guerra es redueixi encara més entre els russos. Segons una enquesta encarregada pel Kremlin a la qual va tenir accés el mitjà independent Meduza, el suport social a Rússia per continuar els esforços bèl·lics va caure d’un 57 a un 25% des del juliol fins al novembre, mentre que els partidaris de negociacions de pau van passar d’un 32 a un 55%. Tot i així, és difícil imaginar que es puguin produir noves grans onades de mobilitzacions de protesta, ja que centenars de milers de joves de zones urbanes, molts d’ells opositors a Putin, han abandonat el país des de l’inici del conflicte, i les noves mesures repressives fan que els costos penals que s’han d’assumir per protestar contra el que a Rússia encara es denomina oficialment “operació especial militar” siguin cada cop més elevats. Els esdeveniments militars poden seguir sent protagonistes al davant de la diplomàcia aquest 2023, ja que les forces segueixen i probablement seguiran estant relativament equilibrades, sense que cap dels dos bàndols tingui incentius per fer grans concessions per arribar un acord que posi fi al conflicte.
Els ecos de la guerra a Ucraïna han impactat amb força en altres zones de l’espai postsoviètic, i amb especial intensitat al Caucas Sud. El 2023, el conflicte entre Armènia i l’Azerbaidjan per la qüestió de l’Alt Karabakh probablement seguirà generant noves oportunitats per a la diplomàcia, alhora que un reescalfament progressiu, per les accions agressives de l’Azerbaidjan, que aprofita un context més favorable per la debilitat russa i per la creixent dependència d’Europa –convertida en un dels seus principals nous socis energètics– del gas azerbaidjanès, així com pel suport que rep d’una Turquia cada cop més enfortida en l’àmbit regional. Tot i el paper més proactiu que han jugat tant la UE com els Estats Units durant el 2022 pel que fa a negociacions, de moment no s’ha arribat a cap acord per a la resolució del litigi, i Bakú segueix pressionant, com ja ho va fer a la tardor amb una ofensiva militar i ocupació parcial de petites parts del territori armeni, i des de mitjans de desembre sotmetent els 120.000 armenis que viuen al Karabakh a un bloqueig terrestre que els ha aïllat de la resta del món, amb risc que es pugui produir una greu crisi humanitària. Per tot això, és de preveure que les autoritats de l’Azerbaidjan continuïn aquest 2023 amb les seves accions de “diplomàcia coercitiva” fins que no aconsegueixin els seus objectius: que les autoritats armènies acceptin la renúncia històrica al territori del Karabakh i el reconeixement de les fronteres azerbaidjaneses, així com la construcció d’un corredor de transport al sud del país que connecti per via terrestre l’Azerbaidjan amb el seu enclavament de Naxçivan, i en conseqüència, amb Turquia.
Pel que fa a Bielorússia, durant el 2022 va jugar un paper clau per als esforços bèl·lics russos, i es va produir una intensificació del seu alineament amb Moscou. El seu territori ha estat utilitzat per les forces russes per transportar tropes i equipament des de mesos abans de la guerra, incloent el llançament de la fallida ofensiva russa sobre el nord d’Ucraïna i la ciutat de Kíiv els mesos de febrer i març. Durant els darrers mesos s’han creat grups militars conjunts de russos i bielorussos, i també des d’aquell país les forces russes han disparat i segueixen disparant míssils i drons contra territori ucraïnès. En les darreres setmanes, Rússia ha acumulat tropes al sud de Bielorússia, per forçar Ucraïna a mantenir contingents militars al nord del país. Putin segueix pressionant Lukaixenko per aconseguir una participació cada cop més directa de les forces bielorusses en el conflicte, gràcies al leverage que li confereix haver convertit Bielorússia gairebé en un protectorat de Moscou, conseqüència de l’aïllament internacional en què va quedar el president bielorús d’ençà de la greu crisi política interna que es va iniciar l’agost del 2020. Un Lukashenko que ha lligat el seu destí al de Putin i, en conseqüència, al de la guerra, ja que es preveu que l’alineament estratègic s’incrementi aquest any.
En el cas de Moldàvia, la seva vulnerabilitat i les seves importants dependències energètiques i elèctriques de l’exterior, especialment de Rússia i Ucraïna, poden comportar que segueixi sent el país que més pateixi les conseqüències de la guerra de tot el continent europeu, havent provocat ja una crisi política interna que es podria agreujar durant l’any 2023. Per acabar, pel que fa a l’Àsia Central és de preveure que es mantingui la hiperactivitat diplomàtica de Putin per mirar de compensar la seva pèrdua d’influència a la regió com a conseqüència de la intervenció militar a Ucraïna iniciada a finals de febrer, projectant una Rússia dèbil i alhora agressiva, fet que ha erosionat una part del rol de patró regional que el president rus tant havia treballat per recuperar des de la seva arribada al poder. Una regió on el 2023 es poden arribar a repetir algunes de les grans protestes socials viscudes el 2022 per l’empitjorament de les condicions de vida, i els nous episodis de confrontació fronterera entre el Kirguizistan i el Tadjikistan. Tot plegat, molt condicionat pel curs de la guerra russoucraïnesa, la fi de la qual difícilment arribarà en aquest any que tot just arrenca.