Energia i inflació, perills latents

En política, és aventurat fer previsions, però sí que podem assenyalar elements que el 2023 afectaran tot Europa, i d’altres que afectaran alguns estats. Aquest any a Europa estarà marcat per tres fenòmens, dos dels quals en bona mesura són conseqüència de la guerra entre Rússia i Ucraïna: l’encariment de l’energia i la inflació. Rússia ha anat tancant l’aixeta del subministrament d’energia a Europa com a mesura de pressió i tot fa pensar que ho seguirà fent. Això provoca que el preu de l’energia s’enfili, fent patir empreses, comerços i famílies a tot el continent. El debat sobre quines fonts energètiques volem fer servir agafarà força en la majoria de països europeus, però siguin quines siguin les decisions que es prenguin (més energia verda o la tornada de l’energia nuclear, menys dependència de Rússia o dels productors de petroli, etc.) tindran efectes a llarg termini. Aquest any 2023 l’energia seguirà a preus alts.

D’altra banda, la inflació va cavalcar desbocada durant el 2022, quan es va enfilar fins als dos dígits. No és d’esperar que segueixi a aquest ritme el 2023, però tampoc caurà dràsticament. Seguirà afectant l’economia, sobretot la d’aquells que no poden repercutir-la, com ara els assalariats i els pensionistes. El preu de l’energia i la inflació no auguren un any de flors i violes pel que fa a l’economia, i els governs hauran de buscar la manera de pal·liar-ne els efectes, tot i que no hi ha consens en les receptes. Com tampoc n’hi ha a l’hora d’abordar el tercer element que afectarà tot Europa: la immigració. Com ja fa més de dues dècades, hi seguirà havent moltes persones, sobretot d’Àfrica, però també d’Àsia i l’Amèrica Llatina que voldran arribar a Europa, i el debat sobre com afrontar-ho seguirà molt present en l’agenda política.

El 2023 no hi haurà eleccions al Parlament Europeu. Així s’estalviarà de posar les urnes just després d’un escàndol de corrupció i d’interferències estrangeres il·legítimes que ha desacreditat encara més les institucions europees. Segurament durant el 2023 veurem declaracions grandiloqüents i alguna proposta per endurir els controls, regular l’activitat dels eurodiputats i augmentar la transparència, però tot plegat no millorarà gaire la imatge del Parlament i de la UE davant de bona part de la població.

Començant el repàs de la situació política d’alguns estats, cal aturar-se en la coronació del rei Carles III, que serà l’esdeveniment polític més seguit el 2023 a bona part del món, sobretot la part que parla anglès. El Regne Unit atraurà els focus i mostrarà la seva tradició, però això no taparà del tot les tensions que viu el país. A Anglaterra, s’espera un augment de la conflictivitat social, amb més vagues de les que ja hi va haver l’any passat. El nou primer ministre, Rishi Sunak, ha avortat el pla de la seva predecessora de reduir encara més les ajudes i prestacions públiques, però s’ha de veure si pot aportar estabilitat després sis anys en què hi ha hagut cinc primers ministres, tots del mateix partit conservador. Intentarà aguantar i no avançar les eleccions perquè els laboristes els avantatgen amb més de 20 punts a les enquestes.

Si mirem més al nord d’Anglaterra, el govern escocès haurà de refer-se de la galleda d’aigua freda que ha suposat el dictamen del tribunal suprem britànic, que ha afirmat que per celebrar una consulta legal sobre la independència no n’hi ha prou que ho aprovi el parlament escocès, sinó que el parlament britànic hi ha d’estar d’acord. La primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, ha reaccionat proclamant que cal convertir les properes eleccions en plebiscitàries, però segurament el que li convé és que els laboristes guanyin les properes eleccions britàniques i necessitin l’SNP per governar. Aleshores, potser podrà negociar el segon referèndum d’independència.

A Irlanda del Nord els acords de pau del 1998 obliguen que el govern se sustenti en una majoria formada pels dos principals partits al Parlament, ja que així tant els unionistes com els republicans tindran veu i vot i es podrà evitar un govern frontista. Ara bé, com que per primera vegada els unionistes no han sigut la primera força, estan boicotejant la creació del govern. I no sembla que la cosa hagi de canviar aquest 2023. Més enllà del debat sobre com ha de ser la frontera entre el Regne Unit i la UE, hi ha un pessimisme creixent dels unionistes de cara al futur en termes econòmics, polítics i demogràfics. Pessimisme que contrasta amb l’optimisme del Sinn Féin, el primer partit tant al parlament del nord com al del sud de l’illa, i que cada vegada troba més suports per fer un referèndum per a la reunificació a mitjà termini.

A Itàlia hi va haver eleccions el 2022, i en va resultar un govern de dretes encapçalat per Georgia Meloni, que ha dut el partit històric d’extrema dreta Germans d’Itàlia del 4% de vot fa cinc anys a ser la primera força i encapçalar el govern. Tot sembla indicar que s’han acabat els temps dels mítings abrandats i les proclames maximalistes que l’allunyaven del consens europeu en termes com la guerra d’Ucraïna, la integració europea o la gestió de la covid-19. Segurament farà una política molt més pragmàtica i els xocs amb la UE, si n’hi ha, vindran per la política migratòria. Una altra cosa serà l’estabilitat del govern. D’una banda, els tres partits de dretes de la coalició tenen una majoria sòlida a les dues cambres, cosa ben estranya en la política italiana, però caldrà veure si aquesta majoria aguanta gaire. En els últims trenta anys, la durada mitjana dels governs no ha superat els vint mesos.

L’any passat hi va haver eleccions presidencials i legislatives a França. Les primeres les va guanyar Emmanuel Macron i les segones el seu partit, en els dos casos amb menys suports que el 2017. S’espera un any tranquil en la política francesa amb les pròximes eleccions presidencials encara molt lluny. Tot i això hi haurà moviments per veure qui serà el candidat del partit de Macron a les properes presidencials, i l’antic batlle de Prada Jean Castex sembla que té força possibilitats. Pel que fa al segon partit, Reagrupament Nacional, caldrà veure com conviuen Le Pen, líder al Parlament i candidata presidencial, i el joveníssim Bardella, nou president del partit després de guanyar les primàries a l’alcalde de Perpinyà, Louis Aliot.

Més enllà de l’Hexàgon, a Còrsega, les manifestacions i els aldarulls després de la mort del pres més icònic de l’independentisme cors, Yvan Colonna, s’ha apaivagat. El nacionalisme majoritari governa la migrada autonomia amb una estratègia pragmàtica i gradualista que, de moment, no ha obtingut cessions significatives de París, però no sembla que hagi de tornar l’independentisme armat.

A Alemanya continuarà el govern de coalició entre socialistes, verds i liberals, consolidat i estable després de setze anys de governs de Merkel. Ni el fort augment de la despesa militar com a resposta de la invasió russa ha provocat gaires tensions entre els partits del govern. Caldrà seguir mirant de cua d’ull els grups paramilitars d’extrema dreta, alguns amb connexions a l’exèrcit.

Més enllà del cor d’Europa, Turquia serà protagonista el 2023. El 18 de juny hi haurà eleccions presidencials i legislatives, a hores d’ara amb resultat incert. Les condicions en què se celebrin diran molt de qualitat de la democràcia al país. Tot fa pensar que abans de les eleccions, el president Erdogan endurirà la seva posició en alguns dels conflictes que té oberts, com el que l’enfronta amb Grècia (on també hi haurà eleccions i, per tant, el conflicte pot escalar). I també en la negociació amb Suècia i Finlàndia per esdevenir membres de l’OTAN. Turquia ho està impedint perquè vol que deixin de ser un refugi per als activistes i polítics kurds. A l’octubre se celebrarà el centenari de la proclamació de la República de Turquia, i segurament Erdogan voldrà presidir aquesta exaltació del nacionalisme turc.

També a la riba mediterrània, Israel viurà un any sense eleccions legislatives, fet destacat tenint en compte que n’hi ha hagut cinc des del 2019. Les últimes eleccions han donat la majoria a l’antic primer ministre Netanyahu i els seus aliats, tots encara més a la dreta que el seu partit, el Likud. Ara bé, aquesta inestabilitat no ha impedit que la diplomàcia israeliana hagi aconseguit que alguns països àrabs com el Marroc, els Emirats Àrabs Units, Bahrein i el Sudan reconeguin l’estat d’Israel. Tot fa pensar que aquest acord, amb grans beneficis econòmics i polítics per a aquests països, suportarà l’enduriment de la posició israeliana davant els palestins.

Per acabar, el 2023 pot ser un any que s’escrigui als llibres d’història d’Andorra. I no només perquè s’hi celebraran eleccions legislatives, sinó perquè segurament se signarà l’acord d’associació amb la Unió Europea, i el principat s’acostarà més al mercat comú i als estàndards polítics dels seus veïns.