El dossier

Els nous pastors

Malgrat les dificultats, una nova generació de joves s’incorpora a l’ofici de pastor, alguns seguint la tradició familiar i d’altres a partir de la formació de l’Escola de Pastors i Pastores

UN CANVI ESTIGMATITZAT
Carlos Pont, de Boí, explica que la gent gran interpreta la decisió de fer de pastor “com que baixes un graó”
RELLEU FAMILIAR
Hi ha un percentatge considerable de pastors que no han passat per l’escola i que han formalitzat directament el relleu familiar

Marçal Planet va acabar fent de pastor de forma gairebé fortuïta. Fa sis anys, mentre passava les vacances a la Vall d’Aran, va trobar-se un pastor que conduïa un ramat de vaques al Sauth deth Pish, un dels saltants més emblemàtics de la vall. Era de Mallorca i havia estudiat a l’Escola de Pastors i Pastores de Catalunya. La conversa que van mantenir durant gairebé tres hores va provocar que fes un gir copernicà en la seva vida, fins aleshores lligada a l’atenció a persones amb diversitat funcional. En aquell moment, ja tenia decidit agafar-se un any d’excedència per reflexionar sobre el seu futur i sempre havia sentit atracció pel món rural, però a partir d’aquella topada casual, es va decidir finalment a fer el pas.

Pocs mesos després, va presentar la seva sol·licitud per ingressar a l’Escola de Pastors i Pastores. La reacció del seu entorn familiar a aquella decisió va ser favorable. “En un primer moment, el meu pare es va sorprendre, però temps després estava eufòric”, recorda. La rebuda de la família contrasta amb la dels amics i coneguts, que es van moure entre l’escepticisme i la incredulitat. En Marçal ho atribueix a la ignorància: “La major part de la gent no ho entén, bàsicament és un problema de desconeixement. En realitat, la societat està molt allunyada del món rural i tampoc sap distingir una ovella d’una cabra o una explotació intensiva d’una altra de ramaderia extensiva.” Actualment, condueix un ramat d’unes cent ovelles lleteres i dotze cabres al Mas la Codina (al terme de les Planes d’Hostoles), una finca de gairebé 200 hectàrees situada al cor del Parc Natural de la Garrotxa.

En Marçal (37 anys) és un de les persones que en els darrers anys s’han incorporat a l’ofici de pastor. Una part d’aquestes persones s’han format a l’Escola que funciona a Rialp (Pallars Sobirà) des de fa catorze anys. Fins a l’any 2021, hi havien passat 217 alumnes, dels quals 187 van finalitzar els estudis, tot i que es fa difícil saber quants s’han dedicat realment a fer de pastors o pastores. Oriol Serra n’és un. Té 28 anys i és fill de Manlleu. Va estudiar enginyeria agrícola i durant quatre anys va conduir una finca hortícola a Cabrera de Mar (Maresme). La idea de dedicar-se al sector primari va caure com una galleda d’aigua freda a casa seva: “Estudiar per acabar fent d’això!”, li van etzibar. No va tenir gaire suport, però ell tenia clara la seva aposta i feia temps que donava voltes a la idea de dedicar-se a fer de pastor. “Volia treballar en contacte amb la natura, com ara fent d’agent rural, però vaig veure que el contacte directe era molt més divertit”, ens diu. L’any passat va completar els estudis a l’Escola de Pastors i Pastores. Actualment està fent una substitució de baixa per maternitat al Serradet de Barneres, una petita granja d’ovelles (uns 150 caps) situada al camí de l’Hora de Sant Martí Sescorts, al municipi de l’Esquirol (Osona), que és precisament on va fer les pràctiques l’any passat. La seva feina no es limita a tenir cura de les ovelles, sinó que també participa en la munyida, en el procés d’elaboració dels productes làctics (formatges, mató o iogurts, entre d’altres) i, fins i tot, en la venda al mercat. A l’estiu també va fer pràctiques de pastor de muntanya, una experiència que qualifica de “curiosa”, sobretot per les condicions en què es viu i per la feina diària, que “es redueix a cuidar-te a tu i a les ovelles”. “Alguna nit, però, sents els mastins, que no acaben de bordar, i les ovelles molt més nervioses, però t’hi acabes acostumant”, ens diu.

Els pastors i pastores que han passat per l’escola en fan una valoració positiva. En Marçal destaca el fet de trobar-se amb gent que parla el mateix llenguatge i sent les mateixes inquietuds: “És com anar de colònies. Els coneixements te’ls dona gent que és del món i que hi entén.” En Marçal, però, s’havia preparat a consciència abans d’anar fins a Rialp. Es va estar uns mesos amb un pastor d’Arenys per poder comprovar directament el que hi havia, i quan va anar a l’Escola estava “carregat de preguntes”. L’Oriol creu que la formació que va rebre li va resultar prou útil, sobretot en l’aspecte teòric. Tot i això, puntualitza que per tenir una bona formació s’ha de complementar amb la pràctica, “amb anar a treballar als llocs”. En el seu cas, a més, tenia la carrera d’enginyeria agrícola, per la qual cosa reconeix que “moltes coses ja les coneixia”.

Mireia Masalias (29 anys) també va passar per l’escola. Fins aleshores, havia fet de tot, des de treballar en càmpings de la Costa Daurada fins a controlar la verema com a administrativa de la Cooperativa de Solivella (a la Conca de Barberà). És, en paraules seves, un “cul inquiet”. El 2018 va marxar al Pirineu perquè volia un canvi radical d’aires. Allà va ser on va començar a tenir contacte amb la ramaderia. En plena pandèmia i reclosa a casa, es va animar i es va inscriure a l’Escola de Pastors i Pastores. Va ser un any de canvis: es va quedar embarassada, el seu pare es va posar malalt, va tornar cap a casa... i es va engrescar a tirar endavant un projecte de ramaderia. Al seu poble, a Solivella, feia prop de cinquanta anys que no hi havia cap ramat. El darrer, segons la memòria oral, era “el típic ramat en què cada veí tenia una cabra i un senyor s’encarregava d’anar-les a pasturar totes juntes”. Ella va haver de començar de zero. Quan va comunicar que volia fer de pastora, a casa seva van posar el crit al cel: “No hi ha res més a fer que dedicar-se als animals!”, li va etzibar la seva mare. El seu pare s’ho va prendre en broma, però ben aviat es va animar i “ha estat un motor, sense tenir-ne ni idea”. Ara condueix un ramat de 50 caps (entre segalles i corderes) i confessa: “Actualment no és la meva feina, és molt més que això. És un estil de vida.”

Lògicament, també hi ha nous pastors que no han passat per l’escola i que han rebut directament els coneixements del relleu familiar, com ara Gerard Cardona (30 anys), que viu al poble Rivert, al terme municipal de Conca de Dalt (al Pallars Jussà). A casa seva tenen una granja d’unes 600 ovelles xisquetes i 120 cabres. Es tracta d’una explotació autosuficient, que inclou la sembra dels farratges i el cereal per al bestiar, totes de ramaderia extensiva i ecològica. Ens explica que va aprendre l’ofici a casa i a les escoles agràries. Des de molt petit tenia clar que es dedicaria a la ramaderia, tot i els consells familiars: “Et diuen que estudiïs una altra cosa, que provis algun altre camí, que les ovelles sempre hi seran.” El seu pare està a punt de jubilar-se i, de fet, ens explica que actualment dedica força més temps a la política que no pas a l’explotació familiar. És l’alcalde de Conca de Dalt i també el vicepresident segon del Consell Comarcal del Pallars Jussà. Tot i haver agafat el destí familiar, en Gerard es mostra convençut del camí que va prendre: “Aquí tens la llibertat de ser el teu propi cap, de saber que treballes a l’exterior, en contacte amb la natura. I encara que hi hagi una rutina, en realitat cada dia és diferent. És un model de vida. T’animes a tu mateix i et dius: “Va, aquest any serà millor que l’anterior!”

La família de Carlos Orteu també es dedicava a la ramaderia extensiva en una explotació de Boí, a l’Alta Ribagorça. Ell, però, se’n va anar a estudiar a Barcelona i va treballar com a arquitecte durant sis anys. Des de molt petit, tant a ell com al seu germà els van inocular el virus de la ramaderia extensiva. “Venim d’una tradició molt forta de pastors, des de l’avi fins al germà. El meu pare ens va inculcar que aquella era una forma de vida i que l’havíem de conèixer, tant si ens hi dedicàvem com si no. Quan ets jove, com més t’obliguen, més et fas enrere i et revoltes, però amb el pas dels anys, ho agraeixes, perquè és un ofici que si no te l’ensenyen de petit es fa molt més complicat que després t’hi vulguis incorporar.” Cada dissabte i diumenge, anés o no de festa, en Carlos i tota la família es dedicaven a l’explotació. Tot i això, també ha fet alguns cursos destinats a joves agricultors. Quan va anunciar que volia deixar l’arquitectura per dedicar-se a fer de pastor, la sorpresa dels seus amics va ser considerable: “Sobretot entre la gent gran, que interpreta el pas com que baixes un graó. En el cas de la gent jove, en canvi, és diferent, perquè saben que el títol no et garanteix el futur”, explica.

El seu ramat, de prop de 1.000 caps, barreja d’oví i cabrí, és transhumant, un dels pocs que queden, i durant l’hivern el traslladen des de Boí fins a Monesma de San Juan, a la província d’Osca. Tot i trobar-se amb la infraestructura creada, en Carlos va haver de constituir una societat amb el seu pare per facilitar el traspàs. No va començar de zero i emfasitza: “Admiro la gent que ho fa. La inversió que has de fer és molt gran i s’amortitza molt a poc a poc. Has de ser molt valent.” El seu dia a dia és dur i varia en funció de l’època de l’any i de l’estat de les ovelles: “Quan estan parint és un treball enorme. Cada matí, cap a les set, has de revisar com estan les ovelles que han parit. Hi has d’estar molt al damunt i sempre vigilant que la mare vulgui les cries. A la tarda portes el ramat a pasturar i també hi estàs molt lligat.”

El cas d’Israel Rodríguez és més atípic. Havia estudiat producció audiovisual, va estar treballant de muntador de bodes durant uns anys i un bon dia va decidir comprar un ramat d’ovelles. Reconeix que ho va fer perquè no tenia res estable i no estava a gust treballant en una fàbrica. Es va “llançar a la piscina sense saber nedar”, tal com reconeix. La seva dona li va donar suport incondicional, però la resta de la família s’ho va prendre a broma, fins al punt que durant mesos va evitar parlar del tema als dinars familiars. Rebutja una visió bucòlica de la feina de pastor: “Jo el que vull és guanyar-me la vida amb una cosa que m’agradi.” Ara fa sis anys que exerceix l’ofici i intenta explotar l’exclusivitat: “Dels deu pobles del voltat d’Esparreguera, soc l’únic que té un ramat d’ovelles.” Ara li surten els números, tant amb la venda de productes com a través del conveni que té amb l’Ajuntament de Collbató per al manteniment de franges perimetrals. L’Israel va aprendre a patacades i de bracet de l’antic propietari: “El primer dia el vaig acompanyar, però el segon em va dir que arribava tard i que tragués el ramat tot sol. Va ser un desastre! Les ovelles van començar a córrer cap on elles volien, el gos no em feia cas i vaig acabar esbufegant.”

El futur

L’Oriol s’imagina fent de pastor en el futur: “En els primers anys és difícil perquè no tens el teu ramat i has d’anar trobant les feines que pots, però m’agradaria fer de pastor de muntanya als estius”, ens explica. En Marçal, que actualment és llogater a les Planes d’Hostoles, es mostra més prudent i diu que “tot és tan complicat” que no sap si seguirà: “La rendibilitat de les exploracions, els preus o la sequera són obstacles complicats de superar.” Tot i això, destaca: “M’agrada molt i ho estic gaudint moltíssim.” Des de fa dos mesos, a més, té un estudiant en pràctiques de l’Escola de Pastors i Pastores, Marc Sánchez (21 anys), un noi que, casualitats de la vida, vivia al mateix carrer que ell a Canet de Mar.

En Carles, que va passar d’arquitecte a pastor en pocs mesos, té dubtes sobre el futur: “Quan fas un canvi tan radical sempre et planteges què fas i què faràs, però també és un homenatge al que ha estat la meva família.” Per casualitats de la vida, es va ajuntar la jubilació del seu pare amb el naixement del seu primer fill: “Em fastiguejava que el meu fill no conegués el que havien fet el meu pare i el meu avi.” Va ser aleshores quan va renunciar al seu futur com a arquitecte i es va lligar a la feina de pastor.

247

estudiants

han sortit de l’Escola de Pastors i Pastores des de l’any 2009.

58%

de percentatge
de col·locació d’alumnes que han passat per l’escola i que ara treballen al sector. Un 38% ho fa amb un projecte propi i un 58% per a tercers

UN RELLEU COMPLEX

Un dels principals problemes dels nous pastors és l’accés a la terra. Aquesta dificultat s’ajunta, paradoxalment, amb un repte paral·lel: l’envelliment dels pastors existents i del conjunt de la pagesia. Malgrat tot, els traspassos, si no hi ha vincles familiars, són complicats. Des de l’Escola de Pastors i Pastores, fa anys que treballen en un projecte per posar en comú vells i nous pastors, des de la sensibilització i la identificació de les persones que estan a punt de jubilar-se fins a l’acompanyament del procés en cas de concretar-se. Les xifres de traspassos són molt petites, en bona part perquè es tracta d’un procés complicat, tant per les reticències existents com per les complicacions legals. De moment, s’han concentrat a fer xerrades de conscienciació arreu de territori.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor