Salut

La usurpació política

Des de les primeres declaracions dels membres del govern espanyol amenaçant Catalunya i els seus polítics amb l’aplicació de l’article 155, es van començar a sentir diverses versions sobre la interpretació i els límits d’aquest article, ja que alguns juristes consideraven que la seva formulació era indeterminada i permetia una absoluta discrecionalitat. En aquesta línia, les declaracions del president Rajoy desprenien la voluntat de fer de l’article 155 una carta blanca per usurpar les competències de qualsevol comunitat autònoma amb què es discrepi

ABÚS DE PODER
“Pretendre que Catalunya estigui d’acord amb el que la ministra proposava és un clar abús de poder”
VULNERACIÓ
“S’ha vulnerat la capacitat de discussió del recurs de l’Estat contra la universalització de l’assistència sanitària”
ALTERACIONS
“La gestió del dia a dia es va alentir”

Emparat pel desplegament del 155, el govern de l’Estat va cessar el president, els consellers, el personal eventual i altres treballadors de l’administració de la Generalitat, en total més de 260 persones. Malgrat que aquest fet va ser assumit per alguns amb gran normalitat, cal recordar que els objectius del 155 eren restaurar la legalitat constitucional i estatutària, mantenir el benestar social i el creixement econòmic i assegurar els drets i les llibertats de tots els catalans. En lloc deia que s’hagués de cessar l’executiu autonòmic ni que les seves funcions serien assumides per l’executiu central. Com es va poder justificar que el president del govern espanyol usurpés la competència exclusiva de convocatòria d’eleccions del president de la Generalitat? Què tenia a veure aquesta funció amb l’objectiu de suspendre o anul·lar actes i normes que haurien anat en contra de la Constitució? Les mesures necessàries podrien haver estat unes altres, menys lesives per a l’autogovern de Catalunya. L’exercici de la capacitat de convocatòria de les eleccions per part del president del govern espanyol va suposar la màxima expressió de la usurpació política, en tant que aquesta funció queda recollida en l’Estatut d’autonomia i, per tant, configura un element essencial del dret d’autogovern de Catalunya.

Les mesures també afectaven el Parlament de Catalunya, ja que amb el desplegament del 155 es va eliminar la funció de control sobre el poder executiu, que, en aquest cas, s’hauria d’haver exercit sobre els membres del govern de l’Estat. D’aquesta manera, es va vulnerar un dels elements que equilibra la separació de poders i configura els sistemes democràtics, el que es coneix com a control i equilibri (check and balance). En aquest context, les úniques iniciatives que els diputats podien presentar eren les sol·licituds d’informació. En el cas de Salut, el Ministeri, amb un menyspreu absolut cap a la institució que representa la ciutadania de Catalunya, no va donar resposta a cap de les divuit sol·licituds d’informació efectuades pels grups parlamentaris.

L’aplicació del 155 no tenia com a objectiu la devolució de competències a l’Estat, però el govern espanyol i els membres de l’oposició ho van voler fer de manera encoberta, extralimitant-se i vulnerant l’ordenament legal vigent.

INTERVENCIÓ DE LA SANITAT

El Ministeri de Sanitat va intentar fer el mateix: decidir sobre el model de finançament de la sanitat sense la Generalitat de Catalunya. Va proposar la celebració d’un consell interterritorial monogràfic de finançament de la sanitat –òrgan en què estan representants tots els consellers de Salut, la ministra i altres representants del Ministeri– per al 4 de juny, que finalment no va tenir lloc per la caiguda del govern de Rajoy.

Setmanes abans, es van fer reunions preparatòries a través de l’òrgan que agrupa els secretaris generals de Salut de les comunitats autònomes, la comissió delegada. Els representants del Departament de Salut vam ser coneixedors de la celebració de les reunions a través dels mitjans de comunicació, i vam reclamar que es respectés el dret del secretari general d’assistir-hi. Un cop aconseguit, se’ns va fer saber de paraula, mai per escrit, que no podríem defensar posicionaments diferents als del Ministeri, per la qual cosa vam declinar assistir-hi. Pretendre que Catalunya estigui d’acord amb el que la ministra proposa en lloc de ser el Ministeri el que defensi el posicionament de Catalunya és un clar abús de poder; no és aplicació estricta del 155. Els greuges de Catalunya en relació amb el finançament configuren una llarga llista, alguns d’aquests temes fa anys que estan pendents de ser abordats, com el reconeixement que existeix un dèficit estructural del 8-10% de la despesa en sanitat (al voltant de 1.000 milions d’euros més). Un altre cop, amb el 155, tot eren presses i exigències.

Un altre dels exemples de divergència de posicionament entre el govern estatal i Catalunya en què s’ha vist vulnerada la seva capacitat de discussió i d’oposició ha estat amb el recurs d’inconstitucionalitat presentat per l’Estat contra la llei d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut. Quan el govern de l’Estat va presentar el recurs, la Generalitat estava intervinguda i sense capacitat per presentar al·legacions a l’executiu de Madrid. Donada la rellevància d’aquesta impugnació, dedicaré un article complet a tractar aquest tema. En aquest mateix sentit, ha anat el Reial decret 954/2015 que regula la prescripció per part dels infermers. Prèviament a l’aplicació del 155, el govern de la Generalitat estava tramitant l’aprovació d’un decret de regulació propi.

ALTERACIONS GREUS

A banda de les afectacions sobre qüestions clau del sistema, l’aplicació del 155 ha alterat el normal funcionalment de la Generalitat. La gestió del dia a dia es va alentir, fet que va incrementar els tràmits burocràtics i va crear circuits enrevessats de control i validació per a la tramitació i l’aprovació d’acords de govern o la signatura de documents per part de la ministra; la necessitat de declaracions responsables per assegurar que la despesa no tenia relació amb cap activitat il·legal ni contrària a decisions dels tribunals; l’autorització d’ordres del dia i acords assolits dels òrgans de govern de les entitats públiques o l’autorització dels pagaments, molts dels quals a organitzacions no governamentals que treballen per als més desfavorits.

A tall d’exemple, la contractació del servei d’atenció de la interrupció voluntària de l’embaràs, que es va fer arribar al Ministeri el mes de febrer, durant més de tres mesos no va ser aprovat: no sabrem mai si per un alentiment del procés administratiu o per una raó ideològica, que cadascú en faci la lectura que consideri oportuna. Davant la pregunta sobre què és i què no és l’article 155, més enllà de la definició de l’abast i la regulació que es planteja, no podem obviar la voluntat, no escrita i explicitada verbalment, d’escarni públic, d’humiliar una població i una institució que han gosat qüestionar l’statu quo i plantejar la revisió d’un model caduc que no respon ni a les necessitats ni a les aspiracions d’una part important del poble català. Algun periodista ha qualificat aquests efectes com el 155 invisible.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)