Salut

L’aventura de la penicil·lina catalana

La història de la penicil·lina a Catalunya demostra que el nostre país, fa setanta-cinc anys i malgrat les dificultats, ja tenia la capacitat d’excel·lir en la investigació biomèdica

És prou conegut que l’investigador escocès Alexander Fleming (1881-1955) es va adonar, fa noranta anys, del poder terapèutic d’alguna de les més de 300 espècies d’un fong del gènere penicil·lium. El que no és tan conegut és que fa setanta-cinc anys, un grup de científics catalans, amb el país devastat, va ser capaç de produir penicil·lina autòctona prou estable per ser utilitzada terapèuticament.

No és un fet menor, perquè significa que la Catalunya que vivia a l’ombra de les baionetes era el primer país de l’Europa continental que assolia la fita. La relació de Catalunya amb la penicil·lina és un fet poc conegut. O més correctament, ho era, perquè ara els doctors Jordi Almirall Pujol i Xavier Granero Xiberta han publicat un treball en què aborden la qüestió exhaustivament. El llibre, Aportació de Catalunya a la història de la penicil·lina, l’ha editat el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona amb la col·laboració del Consorci Sanitari del Maresme. Es va presentar en societat el 19 de novembre, en un acte conduit per Miquel Bruguera, expresident del Col·legi i director de la unitat d’estudis acadèmics.

El llibre, un treball meticulós, té poc més de 260 pàgines de text en les quals es repassa la història general dels antibiòtics i de la penicil·lina, la relació de Catalunya amb aquest producte terapèutic que al seu moment va ser qualificat de “miraculós”, i els grans obstacles, també en aquest punt, que va representar l’existència d’un règim repressor. A més, a la planta baixa del Col·legi hi ha una exposició sobre aquesta qüestió, amb material inèdit o poc conegut. Es pot visitar els dies laborables, de 8 del matí a 9 del vespre. La impressió que queda de la lectura del llibre i de la visita a l’exposició és que fa setanta-cinc anys, i no per casualitat, el país ja tenia la capacitat d’excel·lir en la investigació biomèdica.

treball en equip

Els responsables d’aquesta fita catalana van ser els doctors Pere González Juan, Jaume Sunyer Pi, Josep Vidal Munné, Antoni de Paula Pouplana i Pau Cartañà. El primer que crida l’atenció d’aquest grup és que ja practicava allò que ara és tan corrent als laboratoris d’investigació com és el treball en equip de diverses disciplines. Pere González i Antoni Pouplana eren farmacèutics, Josep Vidal era veterinari i Jaume Sunyer i Pau Cartañà eren metges, aquest últim de l’especialitat d’epidemiologia. Naturalment, aquesta empenta investigadora no va sorgir com un bolet. La visió romàntica de l’investigador que apareix del no res i que assoleix una fita sorprenent està bé per a les pel·lícules, però la realitat és una altra.

González, Sunyer i Vidal van ser tres investigadors que, a banda dels estudis formals i acadèmics, es van formar al Laboratori Microbiològic de Barcelona sota el mestratge de Ramon Turró. Aquesta és l’escola que tindria continuïtat en l’Institut de Fisiologia d’August Pi i Sunyer, i que ja estava posant la ciència de Catalunya en la primera divisió europea, com ho torna a estar ara. Tot això es va estroncar, mai és sobrer recordar-ho, per culpa del feixisme.

DEPURATS

En efecte: els tres investigadors formats al Laboratori van ser depurats i represaliats en acabar la Guerra Civil per rojos i separatistes, tot i que González va ser restituït uns anys després a la direcció de la institució, esdevinguda llavors Laboratorio Municipal de Barcelona. Alhora, els investigadors van entrar en relació laboral amb el Laboratori Experimental de Terapèutica Immunògena (LETI), creat inicialment per fabricar vacunes, i que encara existeix en l’actualitat. Aquest centre es va constituir de la mateixa manera que molts laboratoris privats en aquells anys: com un annex a una farmàcia. En aquest cas, l’establiment era del doctor Antoni Pouplana, que es va associar amb el doctor Pere Domingo. En aquest laboratori, situat al carrer de la Creu Coberta de Barcelona, van començar a treballar inicialment Josep Vidal i Jaume Sunyer, però aviat s’hi van incorporar Pere González i Pau Cartañà.

Els treballs es van iniciar els últims mesos del 1943, és a dir, fa setanta-cinc anys, i els primers resultats reeixits es van publicar a la revista Medicina Clínica el 1944. El 1948 encara es va publicar un altre article a la mateixa revista amb un procediment de producció que utilitzava residus de blat de moro, com als Estats Units. Ara bé, cal fer-se a la idea del que era treballar en ciència llavors. Europa estava en guerra i el règim feixista espanyol volia imposar una ferotge autarquia.

matèries primeres

Per tant, hi havia una gran necessitat de totes les matèries primeres, que s’havien d’aconseguir gairebé d’amagat. Els investigadors catalans tenien coneixement de la penicil·lina gràcies a la premsa, però a partir del 1944 totes les comunicacions es van interrompre, perquè aquell antibiòtic s’havia convertit en un secret militar.

Els investigadors van obtenir la soca de penicil·lina a l’Institut Lister de Londres. Això no va agradar gens Fleming, que hauria preferit que l’hi haguessin demanat a ell. Per aquesta raó, quan va venir a Barcelona, l’any 1948, va visitar els laboratoris Esteve, però no els de LETI. La primera fase experimental a LETI va durar dos anys i llavors va arribar la segona fase: produir. Tal cosa era impossible de fer en solitari, i per això els laboratoris es van associar amb la Unió Química Farmacèutica, Uquifa. Van fer una fàbrica d’estil racionalista al barri d’Horta de Barcelona. Anys després va ser enderrocada per construir-hi habitatges.

El laboratori va patir serioses dificultats perquè l’autàrquic règim feixista restringia la maquinària necessària per al seu funcionament. Tot i això, però, va poder començar a fabricar penicil·lina autòctona a partir del 1946. Va ser a partir del 1948, quan el franquisme va decidir que la penicil·lina era un producte estratègic, que els obstacles es van suavitzar. Més tard, LETI-Uquifa, amb altres laboratoris i a cop de decret, va formar part d’Antibióticos, que Mario Conde es va vendre als italians molts anys després. La planta d’Antibioticos s’havia d’instal·lar a Catalunya, però el règim va decidir que anés a Lleó per allò del reequilibri territorial. En canvi, no va utilitzar aquest argument amb la planta impulsada poc abans per CEFA (en mans de la Banca March i del Banc Urquijo) a Aranjuez, Madrid. I el règim, que tanta propaganda feia de la seva espanyolitat, en comptes d’optar per la producció pròpia, que ja era possible, va fer que aquestes plantes funcionessin amb les llicències de les nord-americanes Schenley i Merck. Al principi, aquestes factories es limitaven a envasar penicil·lina importada. La producció pròpia, amb el model americà, va començar entrats els anys cinquanta.

APORTACIÓ DE CATALUNYA A LA HISTÒRIA DE LA PENICIL·LINA Autors: Jordi Almirall i Xavier Granero Edita: Col·legi de Metges de Barcelona
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)