ELECCIONS I VERITAT

La crisi de la covid-19 s’emportarà milers de vides i deixarà tocat per molt de temps un sistema sanitari ja debilitat per l’abandonament progressiu que els governs, de tots els colors i àmbits institucionals, han practicat mentre han manat. També ens abocarà a una crisi econòmica profunda que impactarà especialment en els sectors més dèbils de l’engranatge econòmic i social del país. I també desencadenarà una crisi política profunda a l’Estat espanyol. Perquè el coronavirus ha matat l’esquerra espanyola, l’esquerra que havia de ser l’esperança d’un tomb republicà a Madrid que democratitzés un estat encara infectat de franquisme institucional i social, que garantís l’estat del benestar i que obrís la porta a una resolució democràtica del conflicte polític català. L’esquerra tolerant, feta al carrer, a les fàbriques i a les universitats, i no als despatxos de la Transició, l’esperança d’una part de l’independentisme, s’ha deixat morir per la seva pròpia imprudència. No ha guardat la distància de seguretat necessària amb un règim putrefacte controlat per les elits econòmiques, polítiques, judicials i monàrquiques que en viuen des de fa quatre dècades, i que ara malden per reeditar un pacte que blindi el búnquer dels seus privilegis.

En només tres mesos, el PSOE ha aniquilat Podemos arrossegant-lo al terreny de l’exhibicionisme pornogràfic dels militars i la Guàrdia Civil, dels discursos del rei demanant més patriotisme per derrotar el coronavirus i de l’afany recentralitzador per tornar a assaltar l’autogovern català. No hi ha absolutament cap diferència en la resposta patriòtica al coronavirus del PSOE i la que hauria donat un govern del PP, Cs i Vox. La diferència és que Podemos n’és còmplice amb el seu silenci absolut. Morta l’esquerra espanyola, la porta a una reforma de l’Estat es tanca com a mínim per a una generació. Sense més pròrrogues possibles ni decorats polítics que puguin entabanar la bona gent. Però alhora que es tanca la porta del republicanisme i la democratització a Espanya, s’obre una altra porta a Catalunya. La qüestió és si algú la voldrà obrir.

El nou cicle electoral que afrontarà Catalunya –els pressupostos s’aprovaran el 24 d’abril si no hi ha canvis, i a partir d’aleshores el president Torra posarà el comptador electoral en marxa, probablement alterat per la crisi del coronavirus, però no aturat– també serà molt diferent al previst abans del març. Sobre la taula hi haurà la constatació que les taules de diàleg i el bon tarannà del nou govern espanyol només han servit per humiliar una mica més Catalunya robant-li la gestió de la seguretat i la salut, dues àrees on el país ha excel·lit i que són màxim exponent de l’autogovern. Sabem també que l’Estat segueix sent el de sempre, blindant els interessos de l’Ibex-35 i no dels ciutadans, posant la bandera espanyola i els galons militars al davant de la ciència i forçant un nou pacte polític als despatxos que blindi la Constitució i el poder de l’Estat del qual quedin exclosos els molestos nacionalismes. I amb l’esquerra morta, qualsevol mínima esperança de republicanisme a l’Estat s’ha marcit del tot, si és que mai va brotar.

En aquestes circumstàncies, els partits independentistes hauran de plantejar la campanya electoral en uns termes molt diferents i ensenyar totes les cartes, sense catxes ni comodins. Amb qui pactaran l’endemà i per a què? Quina relació proposaran amb Madrid? Voldran gestionar una autonomia ja molt degradada, o faran un pas endavant i reprendran el mandat de l’1-O? L’electorat ja no s’empassarà segons quines esperances, ja infundades. Serà una campanya en què s’haurà de dir la veritat i en què els ciutadans hauran de ser prou responsables per no deixar-se enredar i portar per sentiments. Veritat i realisme.