Tal dia com avui

A tocar de les mans

Polítics i ciu­ta­dans –sobre­tot ells, la soci­e­tat civil– empe­nyien cada vegada que l’intent de plan­te­jar la inde­pendència rebia una bufe­tada –al prin­cipi només moral–, per part de Madrid. S’havia tas­tat la fruita pro­hi­bida amb la con­sulta del 9-N, el 2014, i el cor deia als cata­lans que tres anys més tard segur que havia cres­cut la base favo­ra­ble a l’inde­pen­den­tisme. I així va ser. Tot i l’eufòria de la cita i el resul­tat afir­ma­tiu, els cata­lans i les seves ins­ti­tu­ci­ons van rebre mol­tes punya­la­des la tar­dor de fa cinc anys. L’1-O és un tren­ca­clos­ques d’imat­ges i emo­ci­ons. És tant l’ale­gria de la festa democràtica com la indig­nació i la sor­presa –tot i ser ima­gi­na­ble sem­blava que no podia ser– per la repressió de l’Estat espa­nyol a través de tots els mit­jans al seu abast.

Si volem fer memòria del que va pas­sar ara fa cinc anys, cal que ens situem al setem­bre del 2017. Va ser un mes en què es van inten­si­fi­car les acci­ons. Per part cata­lana, es va acce­le­rar tot allò que estava ori­en­tat a pre­pa­rar el referèndum, tant des del punt de vista mate­rial –envi­a­ment de car­tes als inte­grants de les meses, suport informàtic, seus de les vota­ci­ons...– com polític –cri­des al diàleg al govern de Mari­ano Rajoy, presa de deci­si­ons al si del govern i al Par­la­ment, con­tac­tes inter­na­ci­o­nals per ava­lar el dret a deci­dir...–. Els dies 6 i 7 de setem­bre són clau en el calen­dari, amb l’apro­vació de la des­con­nexió, amb les lleis del referèndum d’auto­de­ter­mi­nació i de tran­si­to­ri­e­tat jurídica i fun­da­ci­o­nal de la República. Aquells dies de setem­bre hi havia llums, com ara que milers de cata­lans a l’estran­ger ja havien enviat el vot, i hi havia ombres, com la citació de la Fis­ca­lia Supe­rior de Cata­lu­nya per fer decla­rar dese­nes d’alcal­des, inves­ti­gats per haver donat suport al referèndum. Va ser una diligència pre­ven­tiva molt qüesti­o­nada.

Per la part espa­nyola, la pressió va anar per diver­ses vies. La via política, per negar una i altra vegada la pos­si­bi­li­tat de fer la con­sulta, tot al·legant que estava fora de la Cons­ti­tució i amenaçant amb l’apli­cació de l’arti­cle 155. La poli­cial, per inten­si­fi­car els regis­tres i la requisa de mate­ri­als. L’admi­nis­tra­tiva, quan es van inter­ve­nir les finan­ces de la Gene­ra­li­tat, en un intent d’avor­tar el referèndum apli­cant abans d’hora i de manera enco­berta el 155. I no obli­dem la via judi­cial, far­cida de cau­ses paral·leles igno­tes. Això ente­nia Madrid per diàleg.

Revolta sense armes

D’aquells dies pre­vis a l’1-O, n’hi ha un de mar­cat en ver­mell, o en un ver­mell més intens: el 20 de setem­bre. Des de Madrid no sola­ment es volia atu­rar l’1-O, sinó que es trac­tava d’apro­fi­tar per gene­rar una nar­ra­tiva per jus­ti­fi­car l’ús pre­sent i futur de la força poli­cial i judi­cial. Els ter­mes tumul­tu­ari o sediciós apli­cats per Madrid a les pro­tes­tes i acci­ons polítiques a Cata­lu­nya se’ns feien molt estranys. Tenien sen­tit, però. Calia trans­me­tre la idea que a Cata­lu­nya hi havia una revolta. Sense armes.

El 20 de setem­bre es va des­ple­gar un ope­ra­tiu poli­cial i judi­cial espec­ta­cu­lar, amb una qua­ran­tena d’escor­colls: depar­ta­ments del govern i enti­tats públi­ques, domi­ci­lis par­ti­cu­lars, des­pat­xos d’advo­cats i empre­ses. Van dete­nir alts càrrecs, fun­ci­o­na­ris i res­pon­sa­bles d’empre­ses col·labo­ra­do­res en l’engra­natge del referèndum. Per no par­lar dels inves­ti­gats, cada vegada més nom­bro­sos. Aquell dia, un dels vice­pre­si­dents del Par­la­ment Euro­peu, Dimi­trios Papa­di­mou­lis, ho va aler­tar: “Les deten­ci­ons fetes per les auto­ri­tats espa­nyo­les són una deriva molt pre­o­cu­pant.” Human Rights Watch i Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal n’esta­ven pen­dents, i ho han seguit estant. Puig­de­mont va fer una decla­ració ins­ti­tu­ci­o­nal i va cri­dar al civisme i a un vot mas­siu. S’estava apli­cant, va dir, “un estat d’excepció”.

Aquell 20 de setem­bre la reacció va ser de gran indig­nació, amb pro­tes­tes arreu, el gruix con­cen­trat a Bar­ce­lona, a la ram­bla de Cata­lu­nya amb Gran Via, davant la seu del Depar­ta­ment d’Eco­no­mia, que era escor­co­llada. Amb certa incre­du­li­tat se seguien les notícies. Cata­lu­nya, Espa­nya i el món no per­dien el pols de l’actu­a­li­tat. La nit del 20 de setem­bre és una nit en majúscu­les. S’havien aple­gat milers de per­so­nes per donar suport i pro­tes­tar, en un ambi­ent de resistència. Hi va haver volun­ta­ris de l’ANC i Òmnium que van fer cor­dons de segu­re­tat, pre­ci­sa­ment, per evi­tar inci­dents. Els líders de les enti­tats engres­ca­ven tot­hom a no defa­llir entrada la nit, que es pre­veia llarga i intensa. Poc es podia ima­gi­nar ningú que el suport a les ins­ti­tu­ci­ons i la resistència pròpia de qual­se­vol mani­fes­tació rei­vin­di­ca­tiva serien armes en mans de l’Estat espa­nyol. Aquell dia, com dèiem uns paràgrafs enrere, amb els actes de pro­tes­tat es va començar a escriure el dis­curs de la violència de l’inde­pen­den­tisme, el tumult, la sedició, la rebel·lió. Si era una rebel·lió, el que es va viure a Cata­lu­nya pas­sarà a la història com la més pecu­liar de totes: es va fer sense l’ús d’armes. Encara no se sabia, però par­lar de sedició ser­vi­ria per ves­tir acu­sa­ci­ons, deten­ci­ons i presó. I per apli­car l’arti­cle 155 i gover­nar des de Madrid les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes, amb el ces­sa­ment dels seus repre­sen­tants ele­gits democràtica­ment. El 20 de setem­bre, l’ales­ho­res pre­si­denta del Par­la­ment, Carme For­ca­dell, afir­mava després de l’actu­ació orques­trada des de Madrid: “L’Estat ha enter­rat la política i ha obert defi­ni­ti­va­ment la porta a la repressió.” L’ales­ho­res pre­si­dent de l’ANC, Jordi Sànchez, afe­gia: “Resistència pacífica. La nos­tra millor res­posta és un cla­vell i una pape­reta.” I seguia: “Hem de demos­trar a tot el món que no ens faran callar ni un jutge, ni un fis­cal, ni unes quan­tes dota­ci­ons de guàrdies civils.”

L’1-O es van con­fir­mar tant l’espe­rança com els ave­ranys més negres. La jor­nada de vot pacífic es va trans­for­mar de bon matí en una pluja de por­res en molts espais de votació. A Sant Julià de Ramis, per exem­ple. I també a Bar­ce­lona. Arreu. Tot i les imat­ges de la violència poli­cial d’aque­lla jor­nada –i les que van venir després–, tot i els tes­ti­mo­nis i les vícti­mes, tot i les denúncies, no hi ha hagut repa­ració. Tot és ple de zones gri­ses quan es tracta de demos­trar que l’agres­sor va ser un poli­cia, i més encara quan es manté que la seva força va ser pro­por­ci­o­nada. No ho obli­din, la nar­ració espa­nyola sem­pre ha estat la mateixa: a Cata­lu­nya hi havia una rebel·lió. Tot i l’actu­ació de la Policía Naci­o­nal i de la Guàrdia Civil, els ciu­ta­dans deci­dits a votar ho van fer i molts que pen­sa­ven que­dar-se a casa es van acos­tar als col·legis, impul­sats a exer­cir un dret. Les veus de la premsa al món, d’orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals, de polítics en actiu, de per­so­na­li­tats de tota índole han cla­mat con­tra la violència poli­cial i la judi­ci­a­lit­zació de la política i en favor del dret a deci­dir i la lli­ber­tat. Madrid no els ha escol­tat.

L’endemà

Si el temps previ a l’1-O va ser intens, les jor­na­des poste­ri­ors a la votació no ho van ser menys. S’ini­ci­ava la represàlia, sense dis­si­mu­la­ci­ons. Van venir les acci­ons de pro­testa, com l’atu­rada de país del dia 3, amb la mani­fes­tació mul­ti­tu­dinària, i també es va pro­duir el dis­curs del rei espa­nyol, Felip VI, ple d’afec­tació impos­tada i ali­neat amb els postu­lats del govern del PP. Cap empa­tia amb els ciu­ta­dans agre­dits. L’esca­lada de l’enuig i la pressió ciu­ta­dana ens va tor­nar a cla­var a tots davant la pan­ta­lla per seguir els esde­ve­ni­ments del 27 d’octu­bre, una mena de tan­ca­ment d’or al que s’havia acon­se­guit fer –i gua­nyar– l’1-O. Al cen­tre de tot, aquell 27-O, el govern. Va ser el dia de la DUI, la decla­ració uni­la­te­ral d’inde­pendència. Les cares dels pro­ta­go­nis­tes no eren d’eufòria, però. Hi havia un vel: perquè la DUI no es faria efec­tiva, perquè al cap d’uns minuts el 155 s’acti­va­ria i Cata­lu­nya seria menys que una auto­no­mia, menys que una regió. Pot­ser sabien que no es tor­na­rien a veure en lli­ber­tat en un esce­nari com aquell. Uns ani­rien a l’exili; uns ’altres, a la presó. El foc ciu­tadà va seguir plan­tant cara al car­rer durant un temps.

Cinc anys després no hi ha acord encara al si de l’inde­pen­den­tisme sobre què s’ha de fer amb aquell resul­tat del referèndum de l’1-O, el sí a la inde­pendència i la DUI. Cap a on vas, Cata­lu­nya? En aques­tes pàgines, dife­rents veus hi apor­ten el seu punt de vista.