Entrevista

Toni Comín

Eurodiputat i conseller a l’exili

“No ens rendirem a canvi de la nostra llibertat”

TRANSICIÓ INCOMPLETA
Espanya és l’única democràcia europea que no s’ha construït sobre la derrota del feixisme. I això té conseqüències, com el món de la justícia i Vox”
TAULA DE NEGOCIACIÓ
“L’Estat és qui treu benefici de la taula de negociació, generant la percepció a Europa que el conflicte català s’està resolent”
NEGOCIACIÓ
“De la negociació amb l’Estat, tant si s’aconsegueix un acord com si no, el moviment independentista no en pot sortir més dèbil del que hi ha entrat”
PERPINYÀ
“L’acte de Perpinyà no serà un bany de masses pel president Puigdemont”
CONDICIONS
“No pagarem un preu polític a canvi de la llibertat. No renunciarem a l’autodeterminació de Catalunya a canvi de la nostra llibertat”

Toni Comín ens rep al seu des­patx del Par­la­ment Euro­peu, en una àrea de pas­sa­dis­sos on també podem salu­dar Car­les Puig­de­mont i Clara Pon­satí, ja en plena acti­vi­tat par­la­mentària nor­ma­lit­zada.

Com els han rebuts al Par­la­ment?
Estem tenint una aco­llida cor­dial, en molts casos millor que cor­dial, i de manera bas­tant trans­ver­sal, no només amb els grups amb els quals hi ha una afi­ni­tat més òbvia, en grups en què ja teníem amics. També estem tenint una aco­llida molt ama­ble de gent del grup libe­ral, del soci­a­lista o del popu­lar. I un tracte exqui­sit per part de la pre­sidència, que està pro­te­gint els nos­tres drets de manera inequívoca.
Han començat l’acti­vi­tat diplomàtica per expo­sar el cas català?
Sí, però l’hem de fer sense expli­ci­tar-la, perquè si no acti­vem tota la con­tra­cam­pa­nya dels par­tits espa­nyols.
Quina relació hi ha amb els par­la­men­ta­ris espa­nyols?
No n’hi ha.
Vol dir que si es tro­ben pels pas­sa­dis­sos no se salu­den?
Amb els del grup soci­a­lista sí que hi ha una relació de pas­sadís cor­recta, de par­lar al bar. Amb els del grup Popu­lar, Vox i Ciu­ta­dans, no n’hi ha.
S’ha sen­tit incòmode en algun moment per aquesta hos­ti­li­tat?
En abso­lut, segu­ra­ment s’han sen­tit més incòmodes ells que nosal­tres, perquè en la nos­tra arri­bada van tenir una acti­tud poc ele­gant i gens res­pec­tu­osa. Tant Vox, com Ciu­ta­dans com el PP. Van mos­trar una mica la seva cara d’energúmens, i això també està bé, perquè la gent a Europa coneix aspec­tes que no conei­xia d’ells.
Com­plica les coses el fet que hi hagi espa­nyols que pre­si­dei­xin comis­si­ons clau, per exem­ple en el cas de Cs, la del seu supli­ca­tori?
Que pre­si­dei­xin comis­si­ons no vol dir que les con­tro­lin. D’altra banda, la bata­lla del supli­ca­tori és una bata­lla amb tres fronts. Pri­mer, cal dis­tin­gir la bata­lla política de la bata­lla de la votació, la legal. Segona qüestió, la bata­lla legal, la de la votació, és molt difícil de gua­nyar, tot i que nosal­tres no donem cap bata­lla per per­duda. I, ter­cer, en la bata­lla política, aquí sí que s’està con­fir­mant la nos­tra hipòtesi que és una opor­tu­ni­tat claríssima per obrir un debat sobre l’estat de dret a Espa­nya i els dèficits de la democràcia espa­nyola. Gràcies al supli­ca­tori estem podent expli­car el relat, cert i demos­tra­ble, que la cúpula del poder judi­cial espa­nyol no va fer la tran­sició. A l’Estat espa­nyol, la tran­sició és incom­pleta, hi ha instàncies que la van fer per homo­lo­gar-se a una democràcia euro­pea i hi ha instàncies que encara no l’han fet. I quan expli­ques això amb exem­ples con­crets, molta més gent de la ima­gi­na­ble, no de les esquer­res sinó del cen­tre i de la dreta euro­pea, o se n’ado­nen o cor­ro­bo­ren allò que ima­gi­na­ven.
Això no va d’inde­pendència?
Més enllà de la inde­pendència, estem posant sobre la taula que Europa té un pro­blema que es diu Espa­nya, un estat molt gros que no com­pleix els estàndards d’un estat de dret. I això per­met posar en evidència una dada històrica molt impor­tant per a Europa: de tots els fei­xis­mes i règims tota­li­ta­ris de dre­tes que hi va haver a Europa en el segle XX, l’únic que no ha estat der­ro­tat és l’espa­nyol. Espa­nya és l’única democràcia que no s’ha cons­truït sobre la der­rota del fei­xisme. Nosal­tres estem ser­vint perquè Europa recordi que Espa­nya és l’excepció i que aquesta excepció té unes con­seqüències. Vox, per exem­ple, és un símptoma d’aquesta excepció. Jo explico als dipu­tats ale­manys i fran­ce­sos que Espa­nya és l’únic país on hi ha un par­tit fei­xista i cons­ti­tu­ci­o­na­lista alhora. Perquè té l’única Cons­ti­tució que té res­tes fran­quis­tes, i per això Vox pot defen­sar sense con­tra­dic­ci­ons el fran­quisme i la Cons­ti­tució.
La via euro­pea és la bona per a la causa cata­lana?
És un front neces­sari.
Però no sufi­ci­ent. Perquè Cata­lu­nya és a Cata­lu­nya.
Aquesta causa la podem gua­nyar, però s’ha de llui­tar en diver­sos fronts alhora, cap per si mateix és sufi­ci­ent.
No estem par­lant de cin­quanta fronts. Són tres o qua­tre. Un és el front judi­cial inter­na­ci­o­nal. Un altre, el front ins­ti­tu­ci­o­nal inter­na­ci­o­nal. El front de les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les n’és un altre, tot i que crec que és menys impor­tant del que real­ment és. I el front de la mobi­lit­zació ciu­ta­dana, de la con­fron­tació cívica i pacífica, de la deso­bediència civil, acom­pa­nyat del front de les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes.
Els fronts més dèbils, que coi­xe­gen més, sem­blen el front ciu­tadà i de les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes?
Després de la sentència es va demos­trar que la gent hi és. Hi ha momen­tums en què, amb una indig­nació legítima, la gent es mobi­litza més. Però hi ha d’haver una tensió més cons­tant i una pre­pa­ració més deli­be­rada i rigo­rosa, cen­trada en les difi­cul­tats objec­ti­ves que hi ha, finan­ce­res, psi­cològiques, polítiques, emo­ci­o­nals, mate­ri­als. Hem de ser capaços de ges­ti­o­nar aques­tes con­di­ci­ons.
El Tsu­nami ha estat un fracàs?
Em costa enten­dre les raons que han anat guiant l’evo­lució del Tsu­nami. Quan s’ha atu­rat, per què? Quan s’ha reac­ti­vat, per què, amb quins objec­tius? Les mobi­lit­za­ci­ons han de tenir uns objec­tius pre­ci­sos i s’han de man­te­nir acti­va­des fins que aquests objec­tius s’acon­se­guei­xin. Es tracta de tenir clar, més enllà dels objec­tius de màxims, quins són els objec­tius par­ci­als que asso­ciem a cada mobi­lit­zació.
No està una mica des­pis­tat, l’inde­pen­den­tisme de base?
La gent ha de tenir clar per a quin objec­tiu és cada mobi­lit­zació. Com l’experiència històrica demos­tra, les mobi­lit­za­ci­ons es poden man­te­nir si s’obte­nen fruits. Podem dir que hem acon­se­guit fer asseure a la taula el govern espa­nyol, perquè el sit and talk era l’objec­tiu del Tsu­nami. No sé si era aquest, l’objec­tiu. Jo crec que la gent no va anar a l’aero­port per això.
Així doncs, el sit and talk no volia dir la taula de nego­ci­ació?
Sí, però jo ente­nia que estava asso­ci­ada a la fi de la repressió. I en aquest àmbit hi ha hagut pocs pro­gres­sos. Lla­vors no sé per quina raó el Tsu­nami s’ha d’apa­gar. I si anem a una taula de nego­ci­ació amb el govern espa­nyol, per anar-hi amb una posició de força s’hau­rien de donar unes con­di­ci­ons molt clares. La pri­mera, que la part cata­lana tin­gui una estratègia com­par­tida, cosa que ara no passa. I la segona, que la mobi­lit­zació social esti­gui molt viva. Tot el que no sigui això és asseure’s a la taula en una posició de debi­li­tat molt gran.
Quina neces­si­tat té l’Estat espa­nyol d’asseure’s a nego­ciar si ja s’ha vist que pas­sant el corró repres­siu no passa res?
L’Estat espa­nyol és qui treu, d’entrada, bene­fici de la taula de nego­ci­ació, perquè genera la per­cepció a Europa que el con­flicte català s’està reso­lent. Això és molt útil per al govern de Pedro Sánchez. La deriva auto­ritària d’Espa­nya podia ser eficaç en l’àmbit intern, però en l’inter­na­ci­o­nal no era gens popu­lar. La taula li ser­veix per res­tau­rar la seva repu­tació.
I per a Cata­lu­nya el resul­tat con­ti­nua sent zero.
Una de les parts ja està cobrant bene­fi­cis sense ni tan sols haver-se asse­gut a la taula. Perquè la gent a Europa et diu: “Que bé! El con­flicte català s’està reso­lent!”, tot i que nosal­tres sabem per­fec­ta­ment que no s’està reso­lent res. Però et diuen: “Home, si els inde­pen­den­tis­tes heu inves­tit Pedro Sánchez deu ser que s’està reso­lent el pro­blema. I si a sobre feu una taula de nego­ci­ació, és que això ja està encar­ri­lat.” S’ha acon­se­guit crear el miratge que això és la nego­ci­ació política que resoldrà el con­flicte. Des del punt de vista català, és un pro­blema molt gros.
I què cal fer?
Per asseure’s en una taula de nego­ci­ació, cal fer-ho amb molta intel·ligència, perquè si no gene­res una mena d’inèrcia natu­ral en què cal arri­bar a un acord tant sí com no. No ens aixe­ca­rem fins que acon­se­guim un acord. Es genera una nar­ra­tiva que cal acon­se­guir un acord a qual­se­vol preu. I hem de ser molt clars en això: per a l’inde­pen­den­tisme no és vàlid qual­se­vol acord. Hem de dir abans d’entrar que tenim tot el dret del món a posar les nos­tres línies ver­me­lles.
Qui­nes línies ver­me­lles?
Un acord que ens per­meti avançar de manera demos­tra­ble, encara que sigui par­ci­al­ment, cap a l’auto­de­ter­mi­nació i cap a l’amnis­tia. Un acord que no ens acosti a l’auto­de­ter­mi­nació i a la fi de la repressió no és un acord vàlid. I una altra cosa impres­cin­di­ble és que d’aquesta nego­ci­ació, tant si s’acon­se­gueix un acord com si no, el movi­ment inde­pen­den­tista en surti més fort i no pas més dèbil que quan hi ha entrat. Seria un mal negoci que aquesta taula, inde­pen­dent­ment que acabi en acord o no, ens debi­liti.
La nego­ci­ació té la difi­cul­tat afe­gida que hi ha d’haver unes elec­ci­ons pel mig. Això pot aju­dar a refer­mar la posició cata­lana, o ho pot com­pli­car?
Les elec­ci­ons són una opor­tu­ni­tat de rege­ne­rar i cla­ri­fi­car la situ­ació. Han de ser­vir perquè aquesta vegada cada opció inde­pen­den­tista expli­qui més clara­ment quin és el seu full de ruta. I que la gent triï amb més conei­xe­ment de causa. I que ser­veixi per iden­ti­fi­car on està l’hege­mo­nia inde­pen­den­tista. Aques­tes elec­ci­ons eren ine­vi­ta­bles. No es pot con­ti­nuar fent veure que no passa res, sos­te­nint l’insos­te­ni­ble.
Però aju­da­ran a esta­blir una uni­tat estratègica nego­ci­a­dora, o ho com­pli­ca­ran tot encara més?
De moment, el tema de les elec­ci­ons ha ser­vit per impe­dir que ens dedi­quem al que ens hauríem de dedi­car, que és cons­truir una estratègia unitària. El que s’està fent és cen­trar els par­tits inde­pen­den­tis­tes en la bata­lla per l’hege­mo­nia que, com he dit des del pri­mer dia que vaig arri­bar a l’exili, és el gran error de l’inde­pen­den­tisme. S’ha pri­o­rit­zat el debat per l’hege­mo­nia en un moment en què tocava pri­o­rit­zar la con­fron­tació amb l’Estat.
Té algun sen­tit una taula de nego­ci­ació amb l’Estat abans de les elec­ci­ons? Amb una part on no se sap qui mana, on no hi hagi un inter­lo­cu­tor vàlid i vali­dat, de què ser­veix nego­ciar?
L’inter­lo­cu­tor no necessària­ment ha de ser plu­ral, si hi ha una estratègia comuna, amb pressió al car­rer, per saber què es va a nego­ciar a aque­lla taula. Si no es donen aques­tes con­di­ci­ons, i amb una figura neu­tral inter­na­ci­o­nal que pugui fer de notari, no ser­virà per a res.
Des de l’exili vostès temen que els acords de la taula refe­rents a la repressió se cen­trin a resol­dre el tema de la presó i n’exclo­guin els exi­li­ats?
Nosal­tres no vam venir aquí a bus­car bene­fi­cis per­so­nals, vam venir aquí a com­ba­tre, a seguir el com­bat, perquè ens sem­blava una obli­gació després de la DUI. Per tant, qual­se­vol mesura que ser­veixi per alli­be­rar els pre­sos jo l’aplau­diré. Qual­se­vol progrés cap a la lli­ber­tat dels pre­sos ens sem­blarà bé.
Encara que això no sig­ni­fi­qui cap avenç per als que estan a l’exili?
Si anem a una taula de nego­ci­ació hi anem per inten­tar gua­nyar la bata­lla del res­pecte al dret a l’auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya. Si algú vol plan­te­jar la taula com una manera d’obte­nir la lli­ber­tat d’una part dels repre­sa­li­ats, sem­pre ens n’ale­gra­rem, però el que no farem nosal­tres és pagar un preu polític a canvi de la lli­ber­tat. No renun­ci­a­rem a l’auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya a canvi de la nos­tra lli­ber­tat. L’Estat segu­ra­ment inten­tarà plan­te­jar la nego­ci­ació amb l’estratègia de ren­dició a canvi de pre­sos. Ha posat de manera indi­recta sobre la taula una reforma del delicte de sedició. Si això ha de ser­vir perquè els nos­tres com­panys, que hem de recor­dar clara­ment que són inno­cents, tor­nin abans a casa, no serem nosal­tres qui hi ani­rem en con­tra. Però el que no accep­tem per­so­nal­ment és que el fruit d’aquesta taula pugui ser la fi de la repressió a canvi de renun­ciar a la inde­pendència. També et diré una cosa. Les tau­les de nego­ci­ació que han tin­gut èxit al món no han començat amb esce­ni­fi­ca­ci­ons públi­ques, sinó amb nego­ci­a­ci­ons prèvies que han desem­bo­cat en l’anunci de la cre­ació de la taula quan la cosa ja estava madura.
Vol dir que hi està havent nego­ci­a­ci­ons dis­cre­tes?
Entenc que no és el cas, per això dic que estem fent les coses d’una manera una mica estra­nyes. Crec que pot aca­bar sent una ope­ració de màrque­ting de la qual traurà bene­fici només una de les parts. Hem de vigi­lar, insis­teixo, que no ens acabi debi­li­tant.
Dis­sabte vinent a Per­pinyà hi haurà una altra demos­tració de força. L’acte l’orga­nitza el Con­sell per la República. Hi ha qui diu que serà un acte de Juntsx­Cat o un bany de mas­ses del pre­si­dent Puig­de­mont.
El Con­sell en aquests moments és la taula més trans­ver­sal que hi ha a l’inde­pen­den­tisme. És més trans­ver­sal que el govern. I és una taula bas­tant ben avin­guda. Tot el que ha fet el Con­sell ho ha fet amb volun­tat de trans­ver­sa­li­tat. Ara bé, cal tenir en compte que l’acte de Per­pinyà té un argu­ment, que és cele­brar el retorn a ter­res cata­la­nes del govern que es va haver d’exi­liar. Per desgràcia, només podem tor­nar els que som euro­di­pu­tats. Aquest acte no és un bany de mas­ses per al pre­si­dent Puig­de­mont. D’entrada, hi serem també la con­se­llera Pon­satí i jo mateix. Hi serem tots tres. Ente­nem que és com­pli­cat, però si vin­gues­sin les exi­li­a­des de Suïssa seria el mateix, tin­drien el mateix rol que tin­drem nosal­tres en aquest acte. També volem que aquest acte sigui un moment de reco­nei­xe­ment a la gent que està patint la repressió i, per tant, ha d’estar pro­ta­go­nit­zat no només per nosal­tres, que esta­rem allà física­ment, sinó també pels pre­sos, pels exi­li­ats que no hi seran, pels repre­sa­li­ats, per la gent que ha estat a la presó, per la gent dels CDR, per la gent de les mobi­lit­za­ci­ons de després de la sentència del 14 d’octu­bre i per tots els joves que han pas­sat dies a la presó. I la manera de fer-ho és venint a Cata­lu­nya sense risc de ser detin­guts. I denun­ciar la repressió que segueix molt viva. Seguim tenint pre­sos i exi­li­a­des que no poden tre­pit­jar la Cata­lu­nya Nord sense córrer ris­cos. Per tant, no serà un bany de mas­ses de Puig­de­mont. També serà un dia per reconèixer i agrair a la Cata­lu­nya del Nord tot el que està fent els últims anys. L’1-O no s’hau­ria fet sense ells, hi està havent una revi­fada del cata­la­nisme molt forta i els lli­gams fra­terns s’estan veient més que mai.
Hi ha hagut alguna dimissió al Con­sell de la República, jus­ta­ment a la Cata­lu­nya Nord.
Estic molt agraït a tots els com­panys que estan tre­ba­llant de manera des­in­te­res­sada i molt com­pro­mesa per tirar enda­vant aquesta dele­gació, que va ser ini­ci­a­tiva seva. El Con­sell ho va veure molt clar. Jo vaig ser el pri­mer que va insis­tir que tota l’estruc­tura del Con­sell fora del Prin­ci­pat l’havíem de començar allà. Avui tenim peti­ci­ons per fer-ho a les Illes, al País Valencià… A més, a poc a poc hem d’anar cons­truint tota la nos­tra xarxa inter­na­ci­o­nal més enllà dels Països Cata­lans. Vam aco­llir la pro­posta de la Cata­lu­nya Nord de manera entu­si­asta, i agra­eixo la feina a gent com en Josep Bonet, que ara n’és el pre­si­dent, a Joan-Lluís Lluís i a tota la gent que hi està par­ti­ci­pant.
El Con­sell per la República va néixer com un pro­jecte molt ambiciós, però encara no té prou suport de la ciu­ta­da­nia. No s’ha expli­cat bé? Per què el suport popu­lar no passa dels 90.000 ins­crits actu­als?
Si es mira des del punt de vista de les ins­crip­ci­ons, 90.000 per­so­nes pagant una quota repre­sen­ten la segona enti­tat més gran que tenim avui en l’àmbit inde­pen­den­tista, tot i que no és una enti­tat, és una ins­ti­tució. Però mirant les per­so­nes ins­cri­tes, és la segona més gran i només amb un any de vida. Si el que ens pre­o­cupa és la xifra d’ins­crits, jo poso en valor que ens estem acos­tant a la rat­lla dels 100.000 ins­crits en un lapse de temps rela­ti­va­ment ràpid. No hi ha cap altra orga­nit­zació que hagi obtin­gut tant suport en tan poc temps. Crec que el Con­sell està fent el procés que jo creia que faria.
Quin procés és?
És una planta que neix d’una lla­vor que es diu 1 d’octu­bre. El Con­sell té una lla­vor molt sòlida, molt pode­rosa. Aquesta és la prin­ci­pal garan­tia que té el Con­sell com a pro­jecte. I d’aquesta lla­vor, con­ti­nu­ant amb la metàfora botànica, en neix una planta que pot aca­bar esde­ve­nint un arbre molt fort. Pre­veia que el crei­xe­ment seria molt ràpid, o pro­gres­siu? Jo pre­veia pro­gres­siu. El que ens dona la mesura és com­pa­rar si res­pecte del tri­mes­tre ante­rior estem més forts política­ment, més avançats en ter­mes de defi­nició del pro­jecte tècnic, del pro­jecte polític. I en l’últim any, el Con­sell no ha parat d’avançar. És una planta modesta que es va fent gran al ritme pre­vist.
No és molt lent, el ritme pre­vist?
És veri­tat que a mi m’agra­da­ria anar més ràpid. Segur. Però també és veri­tat que dis­po­sem de l’estruc­tura tècnica de què dis­po­sem. Tin­guem en compte diver­ses coses. Una, fa un any i mig, fins i tot es posava en dubte que el Con­sell acabés exis­tint. Ara això ningú no ho dis­cu­teix. Fa mig any, molta gent posava en dubte que es pogues­sin superar els tres dígits. Ara estem a la fron­tera dels tres dígits, dels 100.000 ins­crits. Fa tres mesos encara no es conei­xia el pla de govern del Con­sell. Ara és un docu­ment públic, publi­cat i pedagògic que ser­veix per con­tes­tar a la pre­gunta que durant molt temps ha fet la gent: “Què fa el Con­sell?” Els pri­mers mesos vam haver de donar una res­posta a la pre­gunta “què és el Con­sell”?
Per a qui no ho tin­gui clar, què és?
És la ins­ti­tució repu­bli­cana. Tenim ins­ti­tu­ci­ons, però són autonòmiques, i quan inten­ten actuar en clau repu­bli­cana, o bé les sus­pe­nen, o bé les matei­xes ins­ti­tu­ci­ons, el Par­la­ment i el govern, no s’atre­vei­xen a avançar per l’amenaça de la repressió. Tenim enti­tats repu­bli­ca­nes, però són pri­va­des. Per tant, hi havia un forat ins­ti­tu­ci­o­nal després de l’1-O, si ens en cre­iem el man­dat. D’acord, no és un man­dat efec­tiu, jurídic, però és un man­dat polític.
I la res­posta a “què fa”?
Tre­ba­llar per fer efec­tiu el man­dat de l’1 d’octu­bre. Que esde­vin­gui un man­dat jurídic. Com? Pla de govern. És el docu­ment que tenim. Ara començarem a des­ple­gar els pro­jec­tes que es pre­ve­uen. Per tant, la planta va crei­xent. Després de Per­pinyà posa­rem en marxa el pri­mer procés par­ti­ci­pa­tiu.
Sobre que anirà el procés par­ti­ci­pa­tiu?
Sobre el pla de govern. Als gai­rebé 100.000 ins­crits els direm: us posem sobre la taula el full de ruta i volem saber el vos­tre punt de vista. També serà la manera que la gent cone­gui millor el pla de govern.
El maig del 2018 li vaig fer una entre­vista en què li aca­bava pre­gun­tant com s’ima­gi­nava al cap de deu anys. La res­posta va ser aquesta: “Espero poder pas­se­jar-me pel país veient aca­ba­des algu­nes de les refor­mes que vam començar a impul­sar des del Depar­ta­ment de Salut ara fa dos anys i que estan a mit­ges, algu­nes de les quals neces­si­ten més temps. I vull pen­sar que d’aquí a deu anys la República serà una rea­li­tat. Que, per tant, hau­rem tor­nat, entre altres motius, perquè ja hau­rem acon­se­guit que hi hagi la República, que és bona per a tots. Que és bona per als que la volen i també per als que avui no la volen. I això és la nos­tra tran­quil·litat, saber que és un pro­jecte que bene­fi­cia tots els cata­lans. Que la nos­tra tor­nada sigui un símbol de la nos­tra victòria, de la victòria dels repu­bli­cans. Perquè és una victòria del país. Jo vull posar la nos­tra tor­nada al ser­vei d’aquest esclat d’ale­gria col·lec­tiva. De dir que hem gua­nyat i farem un país millor.” D’aquests deu anys, ja n’han pas­sat gai­rebé dos. Com es veu d’aquí a vuit anys?
Em rati­fico en la res­posta, paraula per paraula.

CAR­LES RIBERA

cri­bera@​lrp.​cat

acció i reflexió

CARLES RIBERA

Toni Comín i Oliveres (Barcelona, 1971) és un home d’acció, com demostra la seva incansable batalla des de l’exili pels drets polítics i l’autodeterminació de Catalunya, però també un polític que posa negre sobre blanc reflexions a la realitat que li ha tocat viure. Els lectors de La República fa més d’un any que poden llegir en lliuraments quinzenals les “Cartes des del cor d’Europa” en què Comín reflexiona sobre el cas català en el marc internacional, una sèrie que va començar l’octubre del 2018 amb un escrit amb títol premonitori, El cas català: allà on Europa es juga l’ànima, i que està previst que arribi a la trentena d’articles aquest proper mes de març.

L’ACTE DE PERPINYÀ

CARLES RIBERA

Com es presenta l’acte de Perpinyà?

És un repte molt gran en l’àmbit logístic. Per a Perpinyà, acollir un nombre de gent tan gran és complicat. Com explica el president Puigdemont, des de la retirada de l’any 39, per Perpinyà segurament no hi havia passat tanta gent un

mateix dia.

La capacitat de mobilització és alta.

Molt. Per a nosaltres aquest acte té una motivació molt personal. Ens permetrà retrobar gent a qui per circumstàncies personals els és difícil agafar un avió i venir a Brussel·les, persones estimades que no hem pogut veure durant dos anys. D’altra banda, la gent ho està entenent com una anticipació del que algun dia serà el nostre retorn al Principat. L’objectiu de l’Estat espanyol era tancar-nos a la presó i, si no podia ser, neutralitzar-nos políticament a l’exili. Aquest acte serà el contrari. No només no estem políticament morts, sinó que estem més vius que mai. La prova d’això és que som eurodiputats, que tenim immunitat, que podem circular per Europa. També és una manera d’explicar a l’Estat que ells han perdut i nosaltres hem guanyat.

Com es presenta l’acte de Perpinyà?

És un repte molt gran en l’àmbit logístic. Per a Perpinyà, acollir un nombre de gent tan gran és complicat. Com explica el president Puigdemont, des de la retirada de l’any 39, per Perpinyà segurament no hi havia passat tanta gent un

mateix dia.

La capacitat de mobilització és alta.

Molt. Per a nosaltres aquest acte té una motivació molt personal. Ens permetrà retrobar gent a qui per circumstàncies personals els és difícil agafar un avió i venir a Brussel·les, persones estimades que no hem pogut veure durant dos anys. D’altra banda, la gent ho està entenent com una anticipació del que algun dia serà el nostre retorn al Principat. L’objectiu de l’Estat espanyol era tancar-nos a la presó i, si no podia ser, neutralitzar-nos políticament a l’exili. Aquest acte serà el contrari. No només no estem políticament morts, sinó que estem més vius que mai. La prova d’això és que som eurodiputats, que tenim immunitat, que podem circular per Europa. També és una manera d’explicar a l’Estat que ells han perdut i nosaltres hem guanyat.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor