BENEDETTA TAGLIABUE
ARQUITECTA
“La bellesa és terapèutica”
A l’estudi d’arquitectes Miralles Tagliabue EMBT, a Barcelona, van per feina; hi ha un gran silenci. Benedetta Tagliabue està en una reunió. I quan surt ens costa una mica trobar una estona seguida per parlar. Li reclamen moltes coses. I és lògic, hem quedat l’últim dia que se la pot trobar, abans de fer vacances. “Com vols fer l’entrevista, en català o en castellà?” em pregunta en el moment en què podem seure. El seu marit, Enric Miralles, li ho va dir ben aviat, quan ella va venir a viure a Catalunya: havia d’aprendre català. I així ho va fer. L’arquitecta, nascuda a Milà, fa honor al seu origen: en la parla, amb un accent ple de consonants vibrants; en la gestualitat de les mans, que necessiten espai per expressar-se; en el llenguatge no verbal del rostre. I és fidel a un estil que segurament els influencers sabrien classificar millor, però que és fonamentalment vital, de colors lluminosos. Transmet exuberància sense aclaparar.
Per sobre de tot, gairebé a primer cop d’ull, de Benedetta Tagliabue criden poderosament l’atenció el somriure i les rialles, que van omplint tota la conversa. Aquesta força que es percep en ella pot explicar com s’ho ha fet per anar teixint un camí propi, sense estar a l’ombra d’un marit amb renom internacional. Aquest camí el va començar amb ell, l’arquitecte Enric Miralles, a principi dels noranta, quan van fundar l’estudi. I el va seguir després quan ell va morir, l’any 2000. Ha mantingut l’estudi i l’ha fet créixer. No es parla d’ella com “la vídua de...” “L’Enric era un geni, és impossible superar-lo”, diu Benedetta Tagliabue. I segueix: “Però ens ha donat eines per poder desenvolupar-nos i anar endavant en un món que ell no ha conegut... Com no ha conegut la nostra presència al món Oriental. Les eines que vaig aprendre al seu costat són útils, fantàstiques, i sento que anem junts endavant. I hi ha molta altra gent que ho sent, això, persones amb qui ell treballava, que el tenien com a mestre...” La influència de l’Enric Miralles continua.
Un centre budista
Els projectes executats, en construcció o seleccionats, són molts. Els punts de la Terra on arriba l’estudi, també. Des d’un pla de paisatge urbà a Hamburg, fins al disseny de terrasses a la Barceloneta, passant pels treballs a la Xina, que s’han anat multiplicant des que el 2010 van obrir seu a Xangai. I els premis. Un dels últims, és el de la Societat d’Arquitectes d’Espanya al millor disseny innovador pel projecte del Campus de la Fudan School of Management, a Xangai.
D’una manera o d’una altra, durant la conversa van apareixent trets que caracteritzen la seva manera de treballar: la relació amb la natura, l’arquitectura amable, la persona com a protagonista, la visió holística, cultural i individualitzada de cada projecte. Comentem que treballen poc a casa nostra, en comparació amb tot el que fan a l’estranger. I aleshores porta a la conversa un projecte engrescador, precisament a Catalunya. És el Centre Kàlida, a l’hospital de Sant Pau. Al darrere hi ha l’empenta d’una dona escocesa que ha instaurat un model d’atenció psicosocial per a malalts de càncer i els seus familiars. Barcelona s’incorpora així a la xarxa internacional de centres –integrats en hospitals– de l’ONG escocesa Maggie’s. Tots els centres de la xarxa els han fet arquitectes de renom, com Norman Foster. “És genial! Ho volien portar cap aquí, però no era fàcil. Calia finançament i es tractava d’un projecte nou. Han estat tan insistents i tan perseverants que ho han aconseguit. Des del primer moment els vaig dir que estava a la seva disposició”, explica Tagliabue. I segueix: “Ara és el moment de construir-lo.” Reflexiona sobre el que significa: “Quan vas a un hospital et poden curar físicament, però psicològicament pot ser...” Ens imaginem la paraula que no pronuncia: demolidor. Pot ser demolidor... “Pots sentir que ets un número, que entres en un procés molt protocol·lari, i pots trobar a faltar aquell escalf de quan estàs a casa. Seria fantàstic disposar d’un lloc per sentir-te com a casa.” I això són aquests centres, pavellons, cases, espais protectors, com n’hi vulguem dir. “Hi pots passar el dia, o unes hores, fer-hi un cafè –per què hi ha una cuina–, relaxar-te enmig del sofriment.” Trobar-se acollit abans, o després, d’una sessió de quimioteràpia, o fer més passable l’estona d’espera abans d’una visita al metge. Fer tallers, xerrar. El jardí i la construcció estan vinculats. Interior i exterior interactuen, en una continuïtat. “Dins d’una bona arquitectura i d’un bon jardí estàs més content. Hi ha alguna cosa... És terapèutic. La bellesa és terapèutica. La bellesa forma part també del procés de curació.”
Un altre projecte que també fa que li brillin els ulls és el centre budista que ja s’està construint al sud de l’illa de Tenerife. “Fem una gran construcció nova, però recuperant una altra construcció abandonada. És una de les coses que més m’agraden: transformar en alguna cosa diferent un espai que sembla que hauries de tirar a terra!” És un centre budista de tradició tibetana. És un espai per a les ensenyances d’un mestre i és també un lloc per anar a descansar, a meditar, a fer ioga...
Expansió a la xina
Parlem una estona de la Xina, i de com es fa evident en els seus projectes que té un gran interès a situar la persona al centre i generar espais de trobada. Això que potser a la Mediterrània tenim assumit i que potser allà, pels motius que sigui, tant se val, és nou. “Quan pots pensar en un projecte, en un concurs, quan pots donar idees... És una oportunitat estupenda per mostrar que tens un coneixement que aquí [Catalunya, Espanya] potser sembla comú, i de tan comú sembla que no tingui valor. Ara bé, quan canvies de territori és possible que aquest coneixement tingui un valor increïble, perquè allà, al nou entorn, encara no ho han descobert.”
L’EMPREMTA DEIXADA
Tornem a donar voltes sobre el fet que està treballant més a fora que no pas a casa. I és que a cal ferrer, ganivet de fusta, és a dir que ningú no és profeta a casa seva. “Tens raó, crec que hauria de mirar més cap aquí. M’he divertit molt, viatjant pel món, però ara m’adono que m’agradaria tenir una vida més tranquil·la. Mirant cap a fora m’he oblidat que aquí, a casa, també he de cultivar el meu jardí!” Ara, qui ho sap, podria ser un bon moment.
Té una intenció, en l’ús de les formes i els materials: que els edificis, els espais públics i privats, el disseny –il·luminació, mobles, interiors–, s’adaptin a les necessitats de les persones i no al revés. Vol fer l’opció de l’alegria i l’optimisme. Assenteix: “Sí, m’interessa molt. I s’hi ha de treballar sempre, perquè no és una reacció immediata, intentar fer una arquitectura que et faci més feliç...” És una decisió de la voluntat. “És una filosofia que venia de l’Enric, però potser en l’aspecte estètic, en el seu cas. Em deia: «Intenta, quan et donin un lloc on treballar, deixar-lo millor de com te l’has trobat.» Sembla fàcil, oi? Doncs no ho és. Amb els anys que hem estat treballant sense l’Enric hem intentat també acabar la feina de manera que les persones que en gaudeixen puguin ser una mica més felices.”
CATALUNYA
“M’he divertit molt, viatjant pel món, però ara m’adono que m’agradaria tenir una vida més tranquil·la. Potser mirant cap a fora m’he oblidat que aquí, a casa, també he de cultivar el meu jardí!”
ENRIC MIRALLES
“Les eines que vaig aprendre al seu costat són útils, fantàstiques, i sento que anem junts endavant. I hi ha molta altra gent que ho sent, això, persones amb qui ell treballava, que el tenien com a mestre...”
FILOSOFIA
“L’Enric em deia: «Intenta, quan et donin un lloc on treballar, deixar-lo millor de com te l’has trobat.» Amb els anys que hem estat treballant sense l’Enric hem intentat també acabar la feina de tal manera que les persones puguin ser una mica més felices”
EN DETALL
Diu que l’atrau la imperfecció, allò que altres rebutjarien. Fa pensar en la seva col·laboració amb l’American Hardwood Export Council, els exportadors de fusta dura nord-americana.
El projecte em sembla meravellós. A veure, és cert que són productors i que volen vendre fora dels Estats Units. Però també pensen que podran vendre si creen coneixement. T’expliquen que estan atents, perquè la seva producció tingui regeneració en altres arbres i que gairebé és més ràpid el creixement dels arbres que planten que no pas el consum que en fem. Bé! Estic utilitzant un material que ja s’ha regenerat. Després, el disseny i la creativitat fomenten l’ús d’espècies que creixen molt ràpid, però que potser la gent no vol per a un moble, el roure vermell, per posar un exemple. Es tracta aleshores d’intentar fer una peça a l’última moda, la més bonica.
Això és la instal·lació Too good to waste. Hi ha materials massa bons per ser malbaratats.
És la condensació de quatre espècies nord-americanes que no s’usen, perquè no estan de moda, perquè mai han agradat... I hi ha peces que tenen problemes, com nusos grans, que fan que no siguin la part més maca de l’arbre. Amb fustes així he fet el moble, per demostrar que tot es pot reinventar i redescobrir.
Són mobles juganers, plens de racons amagats.
Sí. Havia de presentar-se a Milà. La setmana del moble és esgotadora, et trobes dissenys increïbles arreu de la ciutat. Has d’atreure la gent, i per fer-ho has de ser divertit. Ho volia, jugar i sorprendre. Un altre dels seus atractius és que és còmode. Hi ha espais per recolzar-te, asseure’t, relaxar-te. Primer t’hi asseus a descansar i després comences a explorar-lo, com i de què està fet. Saps qui descobreix abans el moble? Els nens.