“A l’escola ha arribat l’autocensura”

Està molt necessitat i la consciència que cal actuar amb rapidesa és generalitzada. En un moment en què encara s’estan debatent els pressupostos i no hi ha cap garantia que s’aprovin, tothom, especialment aquells que poden abocar-hi diners, hauria de tenir molt clar que l’únic camí que preveiem és una aposta clara i decidida per una inversió expandida en ensenyament públic. Avui encara estem per sota en recursos del que ho estàvem el 2010.

Quan sentim el conseller Bargalló ens agrada el que diu, però encara no hem vist materialitzat tot allò que n’esperàvem. Ja fa set mesos que ocupa el càrrec i som conscients que la seva responsabilitat concreta la veurem reflectida en el proper curs. Tot i això, ja ha fet passes que ens han desagradat, com aturar el decret de menjadors escolars per parlar i buscar el consens dels diferents sectors.

Evidentment que no, però són molt necessaris si recullen les nostres demandes, o bona part del que demanem. Estem a un terç del que hauria d’estar el sistema de finançament. Només la recuperació de la segona hora lectiva significaria 3.400 docents més. En educació, és difícil concretar les conseqüències de les retallades, perquè han estat més subtils, però igualment desastroses. En el meu cas, per exemple, l’increment de dues hores lectives em va significar passar de tenir 120 alumnes a tenir-ne 150 per avaluar! Van retallar el temps que els mestres i professors tenien per treballar les classes i per garantir la qualitat de l’ensenyament. Això, entre moltes altres coses, ha cremat el personal, i nosaltres no treballem fent botifarres, sinó que ho fem amb un material tan sensible com infants i joves. El professorat s’ha de cuidar.

Ja hi ha estudis que avalen que les retallades en l’ensenyament no han tingut conseqüències més greus gràcies al sobreesforç del professorat. Ara bé, aquest sobreesforç no surt gratis, ni pel que fa a la salut de les persones, ni pel que fa a la qualitat pedagògica. Allò que defensaven els governs retalladors, que amb menys es feia més, és una fal·làcia.

Quan veig estudis sobre allò que pensa la societat de l’educació soc molt més optimista. El professorat, malgrat tot, és una institució ben valorada, sobretot per les famílies, que també consideren com a inversió prioritària l’educació. És cert que sempre hi ha casos puntuals que fan molt de soroll i assenyalen i critiquen el sector, però són menors.

Nosaltres compartim que el Departament d’Ensenyament hagi canviat el nom pel d’Educació. Som referents per als alumnes, i no només transmetem coneixements. Tothom té al cap docents que han estat cabdals a la seva vida i, en alguns casos, quan les famílies estan desestructurades, el mestre o professor és un refugi per a l’alumne.

Un increment en la partida d’Educació semblant al que hi va haver fa dos anys, del 10%. En el cas del professorat, llavors va representar 4.714 dotacions, es va recuperar una hora lectiva, es van poder fer millores en l’atenció a la diversitat... Un gest com aquest ara seria anar pel bon camí.

Els pressupostos estan tutelats des de Madrid i des de Brussel·les. La recuperació de l’hora lectiva significa un cost de 45 milions d’euros, l’increment de 7.200 docents per estar com estàvem el 2010 suposaria 90 milions d’euros més... Nosaltres creiem que són quantitats del tot assumibles i realistes, i si hi ha voluntat política no haurien de significar cap escull. Ara bé, cal recordar que la llei d’educació de Catalunya preveu un pressupost que hauria de ser el triple del que tenim ara. Això seria desitjable, evidentment, però gens realista.

Si no es preveiés la recuperació de l’hora lectiva, perquè impossibilitaria la pau social amb el personal docent. Ja vam fer una vaga i no descartem fer més mobilitzacions. De fet, el nostre compromís amb les demandes socials al carrer és prou conegut i, sense anar més lluny, com a sindicat participarem en la vaga general anunciada pel proper 7 de febrer.

Nosaltres hem rebut molt per part de la caverna mediàtica i s’ha intoxicat la població amb l’ús de paraules, fets i situacions que no eren les reals. Si es parla d’adoctrinament quan allò que defensem és la pluralitat dels professionals i la seva capacitat i llibertat per tractar a classe opinions diferents, s’està fent un flac favor a allò que ha de ser la nostra feina. Adoctrinar és acatar tot el que t’exigeix un règim dictatorial i, per a determinats sectors, seria el desitjable. Un exemple seria que estiguéssim obligats per l’administració a ensenyar la Constitució espanyola als nostres alumnes com si fos un document immutable, intocable, inalterable. Quan ens diuen que estem adoctrinant en el fons el que reclamen és que ensenyem una visió única de l’Estat, i això no es pot acceptar de cap manera.

Sí, i tant que hi ha hagut por. Por i, el més greu, autocensura. Des del sindicat hem anat fent feina de conscienciació entre els companys per evitar que no puguin fer la seva feina amb total llibertat. Creiem que la societat, la ciutadania, ha de fer de coixí al professorat quan es desvirtua el coneixement i es posa en marxa la repressió. Com podies no parlar a classe dels fets de l’1-O? És estúpid i absurd creure i defensar que s’han d’ensenyar ciències socials sense parlar de política. Seria com ensenyar matemàtiques prescindint de l’àlgebra.

Doncs no ho sé. Hi ha estudis que ens marquen que un terç del professorat admet que es reprimeix a l’hora de tractar aquests temes amb els alumnes. De moment, som majoria els que ho faríem igual, però hem de treballar perquè s’hi vagin sumant els companys que s’autocensuren per evitar represàlies.

Hi ha gent per a tot, però majoritàriament estem convençuts que la gent entén i comparteix les nostres reivindicacions. La comunitat educativa té associacions de famílies i estudiants amb una alta consciència política, sobretot els estudiants, perquè manifestacions com les de l’any 2017, amb 80.000 persones al carrer, no s’havien vist abans. Podem estar orgullosos del jovent que puja.

La ciència avança, la societat avança, i suposo que l’educació n’és en bona part responsable! [riu]. És cert que hi ha canvis complexos en la societat i que ara els alumnes saben molt més d’informàtica i d’anglès que fa vint anys i, per contra, coixegen en ortografia. Els canvis existeixen i segurament amb tres vegades més d’inversió en educació, algunes d’aquestes mancances es podrien afrontar i superar amb millors garanties. És qüestió de recursos. Amb diners, tot és millorable, però la situació no és ni de bon tros tan greu i caòtica com la volen pintar alguns.

En els mateixos estrats socials no hi ha diferències rellevants entre estudiants de l’escola pública i la concertada. El fill d’un metge que va a la pública i el fill d’un metge que va a la concertada tenen el mateix futur i les mateixes oportunitats. El que facilita aquesta separació és que apareguin bosses de segregació escolar que no beneficien cap dels dos sistemes. La segregació escolar és, amb la falta de finançament, un dels problemes greus de l’educació en aquest país. La llibertat d’elecció de les famílies, i amb això coincidim amb el Síndic de Greuges, no pot estar per sobre del dret de l’educació. En realitat, quan tries escola tries els companys del teu fill o filla més que no pas el projecte escolar. I si et passegen per determinats centres escolars veus que la majoria d’infants formen part de col·lectius immigrants.

És cert, hi ha tendència que determinats grups s’uneixin en una mateixa escola i institut. Si ho fan amb total llibertat, res a dir. Tanmateix, si quan van a un altre centre, potser concertat, els diuen que la seva escola és la pública o els parlen de quotes mensuals que no poden assumir, llavors ja no parlem de lliure elecció. Ara bé, també és cert que existeix una segregació dins la mateixa escola pública.

Es veu en conceptes com les quotes que es fan pagar pel menjador, les activitats i els projectes pedagògics innovadors que no atrauen determinats col·lectius i que els obliguen a buscar altres sortides. Nosaltres vam impulsar una iniciativa legislativa popular (ILP) que recollia com a principi bàsic la gratuïtat a l’escola pública i ens la va tombar una esmena a la totalitat votada el maig del 2016 per Junts pel Sí i el PP, que van dir que en aquell moment “no tocava” canviar la LEC. La segregació escolar combinada amb l’autonomia de centre és una barreja explosiva.

Perquè fomenta l’arbitrarietat, crea categories diferenciades entre els centres i ataca d’arrel la igualtat d’oportunitats que haurien de tenir garantida tots els alumnes, sense distinció. Hi ha escoles públiques a Catalunya que van fent viatges a la Xina cada dos per tres. Això qui ho pot fer? Qui disposa de mitjans suficients. I aquest escenari facilita i atrau col·lectius concrets amb un nivell adquisitiu mitjà alt, però al mateix temps deixa fora la resta.

No. El que ha de fer és garantir l’accés i la qualitat de l’aprenentatge a tothom, independentment del seu nivell adquisitiu, però, sobretot, ha d’evitar que sigui un criteri que s’utilitzi per fomentar la segregació escolar. A Catalunya només cal una única xarxa de titularitat pública i no aquesta dualitat que conviu actualment.

Amb els recursos necessaris això és possible i és, també, exigible. Les comparatives són odioses, però aclareixen moltes coses. A Finlàndia, l’educació representa un 7,7% del PIB, mentre que a Catalunya arriba només al 2,04%. En aquell mateix país, el 97% dels centres són públics i no existeixen els concerts educatius. Aquí estem 68% escola pública i 32% escola concertada. Aquest model nostre només el trobem a Bèlgica. És una anomalia. L’escola va ser un botí de guerra del franquisme, i amb l’excusa de cuidar l’Església es va fomentar l’aparició d’aquesta duplicitat a la xarxa d’escoles públiques. El 80% dels concerts es fan amb escoles que depenen d’ordes religiosos. Mantenir aquesta situació en una república no té cap sentit [riu].

Els tres problemes bàsics de l’educació són l’infrafinançament, la segregació escolar i la democràcia. I precisament aquesta democràcia ara es posa en entredit. Nosaltres proveníem d’un sistema franquista amb directors de centre addictes al règim als quals els acompanyava cada dia la Guàrdia Civil. Quan va arribar la Transició, amb tots els seus errors i mancances, vam aconseguir implantar una renovació pedagògica brutal a l’escola pública. Vam reciclar al català 60.000 mestres i encara avui em meravella la ruptura que va poder fer el sector amb aquell passat marcat per la dictadura. Els claustres eren assemblees en què es discutien tots els posicionaments pedagògics en comú, es triaven les direccions democràticament i es van crear els consells escolars per donar veu a famílies i alumnes. Amb la LOMCE i amb la LEC, la tria de les direccions ja es va començar a fer amb una participació del 51% per part de l’administració, ja es van posar més condicions i es va exercir més control, i ara, amb l’autonomia de centres, es deixa aquest control en mans d’una persona, el director, i es desproveeix els claustres de la capacitat de decisió. Sí que sembla que hi hagi una voluntat de mantenir l’educació en un segon pla.

Afortunadament, la seva aplicació no va durar gaire, malgrat que sí que va servir per signar sense revisar alguns concerts educatius. La por és que torni i que s’allargui. De fet, és relativament fàcil polititzar el sistema educatiu que funciona de manera jeràrquica. El professorat actual cada cop és més submís a les direccions que acumulen poder i aquestes ho són a l’administració que les tria. D’un professorat mesell què en pot sortir? Doncs un alumnat mesell que no qüestionarà res i que no posara en dubte cap decisió. És clar que es busca fomentar una ciutadania que no lluiti pels seus drets, només que acati les ordres i calli.

Amb el control del sistema educatiu és relativament fàcil promoure un model de ciutadania governat per les elits i amb una classe treballadora anul·lada que faci la feina sense preguntar. L’accés a la universitat és prohibitiu, s’ha multiplicat per deu en molt poc temps. I, per acabar-ho d’arrodonir, quan acaben els estudis els espera un mercat laboral amb uns sous irrisoris que amb prou feines et deixen viure.

Mentre els atacs han vingut de fora no hi ha hagut cap fissura en la defensa, però els problemes s’agreugen quan aquests atacs venen de dins. La presentació del nou model lingüístic va generar molta mala maror, perquè vam verue com s’atacava l’arrel de la normalització lingüística i la situació real del català a les aules com a llengua que cal protegir. A USTEC defensem els avantatges d’un model plurilingüe a l’escola, però no que per beneficiar l’aprenentatge d’unes llengües s’afecti la vehicular, que encara és molt vulnerable. La política lingüística ha de ser de país, no ha de dependre de cada centre, i ha de tenir clar que l’alumne ha d’aprendre amb garanties el català i també el castellà. Aquest trilingüisme que ens venen amb l’anglès és el cavall de Troia per a les llengües minoritàries.

No hi ha panacees en educació! I qualsevol canvi comporta una renúncia. Hi ha una certa ansietat dels centres per captar classes mitjanes, i presentar models atractius és un camí. Hi ha una bona notícia, crec, que aquest corrent s’ha d’estendre a tot el sistema i que estarà vetllat pel Departament d’Educació. A USTEC-STEs no estem casats amb cap corrent pedagògic, perquè tots tenen la part bona i la dolenta i no tots els alumnes necessiten el mateix sistema per desenvolupar-se completament. El que s’ha de garantir a l’escola pública és l’atenció a la pluralitat, i em temo que anem cap a una direcció molt marcada. Promoure, per exemple, un aprenentatge basat només en les competències que deixa de banda els continguts no és res més que potenciar un sistema operatiu. L’educació ha de ser això només? Un sistema operatiu en què els alumnes digereixin i entengui programes? A les escoles d’elit com Eton continuen fent llatí i humanitats com han fet tota la vida. I ningú no qüestiona la seva qualitat.