Entrevista

ÀLEX ARENAS

Doctor en física de la URV

“Urgeix treballar i estudiar en línia”

El físic Àlex Arenas reclama una nova perspectiva sobre la pandèmia. Canviar la queixa per les solucions, un canvi urgent en la manera de viure i una estratègia sostenible. La seva recepta: teletreball i educació en línia

ELS PICS
“Les accions contundents no són sostenibles, són un fre de mà que s’utilitza quan la situació està fora de control”
LA RECEPTA
“Passar del 8% de teletreball al 25% i l’educació en línia són les mesures que poden funcionar a llarg termini”
UNA VIDA DIFERENT
“Queden molts mesos de pandèmia i la solució no és anar tancant i obrint segons quins serveis. Hem de canviar la manera de viure”

Parlem amb Àlex Arenas, doctor en física de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (URV), que des dels inicis de la pandèmia intenta avançar-se, a través de l’anàlisi de dades, a allò que ens espera. Una entrevista telefònica feta dilluns passat, a l’inici d’una setmana en què s’han activat totes les alarmes.

Segons les seves dades, quin és el futur proper que ens espera? Li puc preguntar per una setmana vista o podem anar més enllà?
Podem anar més enllà. Fem servir un model mecanicista en què posem en les equacions com es comporta el virus, com es transmet, quines són les estructures socials que tenim… i el que veiem a mitjà i llarg termini és que mantindrem aquest problema de les onades, de creixements descontrolats. Aquesta segona onada que veiem ara, en realitat l’estem patint des de fa temps, des del juliol i l’agost que estem preocupats pels brots. I ens hem de protegir, perquè si no, el sistema sanitari es col·lapsarà. A mitjà i llarg termini, necessitem una estratègia sostenible.
Restriccions a més llarg termini?
La taxa de contagi que tenim quan tota la mobilitat està en marxa ens planteja un escenari preocupant, perquè és gairebé impossible aturar la propagació del virus si no fem accions contundents, com les que s’han imposat ara. Ara bé, aquestes accions contundents no són sostenibles, són un fre de mà que s’utilitza quan la situació està fora de control. Anem fent frenades per evitar arribar al confinament total, que és l’última mesura que tenim. Abans d’això, però, es poden fer moltes coses, no podem anar obrint i tancant serveis cada dos per tres. Després d’aquests quinze dies, si tornem a l’escenari de mobilitat anterior, l’onada tornarà a pujar. Ens hem de preparar perquè ens queda molt camí per recórrer, encara ens queden molts mesos de pandèmia. Mentre no tinguem mesures farmacològiques, tractaments i vacunes, només podem optar per la restricció de la mobilitat i de la socialització.
Si no s’imposen prohibicions no es fa cas…
El que nosaltres veiem és que si incrementéssim el teletreball fins als valors màxims que es poden assolir al país, que podrien estar entre el 25 i el 30% en lloc d’un 8% com ara, tindríem una bona eina perquè reduiríem la mobilitat. Però això encara no seria suficient. L’altra activitat en què podríem incidir, sense afectar el teixit productiu, seria actuar en l’àmbit de l’ensenyament, i en les edats que correspongui, per exemple a partir dels últims cursos de secundària, i fer teleeducació. Són mesures difícils, però entre les mesures no farmacològiques, aquestes dues serien les que farien menys mal a l’entramat econòmic i social. És cert que generaria unes pèrdues de socialització, i en el cas dels joves serien importants, però estem en un estat d’emergència i hem de posar sobre la taula estratègies que ens puguin funcionar a llarg termini. I no són les d’anar tancant i obrint segons quins serveis.
S’han tancat els bars i la gent s’ha amuntegat als centres comercials…
Es tracta de fer entendre a la gent la situació en què estem. Em poso molt trist quan veig que davant d’una restricció, la conducta és allò de feta la llei feta la trampa: si no puc anar a dinar a Catalunya, me’n vaig a l’Aragó; si no puc anar al bar, vaig al centre comercial… No hem entès res! Hi ha gent que està patint, ni els bars ni els restauradors en tenen cap culpa. Es tanquen per evitar la propagació del virus, però si la gent canvia el bar per un altre lloc no anem bé.
Vostè ha dit que cal “treure de circulació” 1,5 milions de persones.
El que vull dir és que necessitem que una gran part de la població no hagi de fer desplaçaments diaris i rutinaris. La mobilitat que tenim ara al país és excessiva per poder passar els propers mesos sense que el nivell de contagis vagi en augment perillosament, com està passant ara. I d’altra banda, hem d’intentar socialitzar menys, sobretot en aquelles situacions en què abaixem la guàrdia, amb la família i els amics, on tenim una sensació de falsa seguretat i ens traiem la mascareta, dinem, xerrem… Si no ho interioritzem, l’única solució serà augmentar les restriccions per protegir el sistema sanitari, perquè quan es col·lapsi voldrà dir que qualsevol persona que tingui un problema de salut es trobarà sense possibilitat d’atenció. És assumir que et pots morir perquè no hi haurà literalment possibilitat que t’atenguin.
D’altra banda, és complicat dir-li algú que no pot treballar si no s’estableixen ajudes perquè pugui sobreviure.
S’està posant de manifest la debilitat de la nostra societat. És clar que es requereixen recursos econòmics per afrontar situacions com aquesta, però diria que hem d’anar un pas més enllà. No hem de tancar bars i restaurants, no hem d’arribar a aquí. Un bar no pot teletreballar. No cal que els bars posin més mesures, el que cal és que nosaltres ens comportem diferent quan hi anem. Per això parlo d’augmentar el teletreball i la teleeducació. Un 30% de gent teletreballant seria moltíssim, i això permetria que poguessin treballar altres sectors, com el de la restauració. Entre tots hem de canviar la manera d’entendre la nostra societat en aquest context nou de pandèmia. No podem pensar només en la problemàtica que ens genera la pandèmia, hem de pensar en solucions, i la queixa constant no serveix.
Espanya és on s’han pres mesures més dràstiques però, en canvi, lidera la mortalitat en covid-19. Hi ha una explicació per a això?
Diria que tothom coincideix que la primera vegada ens va agafar per sorpresa, vam reaccionar tard; tot i que teníem informació científica per poder haver pres decisions contundents abans, no es van prendre i vam patir el que vam patir. Vam aconseguir aturar la primera onada amb el confinament total massa tard, però després va ser molt pitjor: la desescalada es va fer massa ràpid i malament, sobretot en ciutats importants, que poden ser les més perilloses en aquest context, com Madrid i Barcelona. Això va comportar que els nivells d’incidència remanents del virus no fossin prou baixos, i després va venir la socialització a l’estiu… És cert que molta gent s’ha contingut, però no necessitem molta gent, necessitem tothom. Un 20% d’infectats generen més del 80% dels contagis que observem, això vol dir que amb unes poques actituds insolidàries o negacionistes n’hi ha prou per fer-la molt grossa, per dir-ho ben planer.
El que tenim ara és culpa d’aquella desescalada mal feta?
És conseqüència de moltes coses que hem fet malament. Després d’aturar aquella primera onada tan brutal, ens hauríem hagut de preparar, perquè no s’havia acabat. Vam frenar d’una manera contundent la transmissió perquè tots érem a casa, però en el moment de sortir a fora, la transmissió va tornar a començar. I el que ens calia era preparar un sistema de rastreig molt important per detectar els infectats, aïllar-los i així poder mantenir la transmissió a uns nivells controlables. Això no es va fer, en moltes autonomies el nombre de rastrejadors era ridícul. I a l’estiu ens vam pensar que això s’havia acabat i es van anar apagant petits focs fins al setembre, quan tothom va tornar de vacances i ens vam posar en plena activitat, amb una normalitat que s’assemblava massa a la que teníem abans de la pandèmia i que el virus ens ha dit que no ens podem permetre. I aquí estem, amb una transmissió generalitzada, tornant a prendre mesures contundents que afecten l’economia i la societat d’una manera dràstica. I sense que ens plantegem com a societat un pla de futur. Si pensem que passats aquests quinze dies de restriccions tornarem a obrir els bars i no passarà res, doncs és fals, no és possible. Trigarem només dues setmanes a tornar a estar com abans de les restriccions.
La seva recepta és teletreball i educació en línia. Amb això en fem prou?
L’administració ha d’entomar la idea que hem de canviar d’una manera molt ràpida i a llarg termini la nostra manera de funcionar com a societat. I el teletreball i la teleeducació hauran de ser una realitat, no tenim un altre mecanisme sostenible a llarg termini fins que no arribi un tractament. L’altra recepta és intentar protegir els més vulnerables, no podem permetre que les infeccions tornin a entrar a les residències d’avis, no podem permetre que una escola es compliqui amb contagis d’una manera desmesurada, no podem permetre que la gent al seu lloc de treball no pugui mantenir les distàncies de seguretat i una ventilació adequada i, per tant, tots aquests deures s’han de fer i tenim aquests dies per esmenar una mica tot allò que es va fer malament. També és cert que arribaran els cribratges amb tests d’antígens, tests ràpids, i arribarà un moment que se’n podran fer d’una manera freqüent, que aquest és el quid de la qüestió, fer-se una prova cada cert temps, cada setmana per exemple, per veure si estàs infectat o no.
Una mesura de xoc podria ser el que faran a Eslovàquia, testar tota la població, uns 5 milions de persones?
Testar tota la població no és una mala idea, però compte, perquè un testatge com aquest té sentit quan la incidència epidèmica és molt baixa, perquè pots aïllar tots els positius, que seran pocs, i podràs suprimir la transmissió. Si les incidències d’infecció són molt altes, no serveix de gaire res, perquè trobaràs els infectats en aquell moment, però l’endemà, o al cap de pocs dies, molts dels que hagin tingut la PCR negativa ja estaran infectats, i al cap de deu dies, n’hi haurà uns altres.
I aquest testatge freqüent el veu possible a curt termini?
Ho veig factible, tot depèn de la disponibilitat de tests i del preu, i de fet seria partidari que la recerca en aquesta direcció es potenciés molt perquè serà una de les possibles solucions per poder fer una vida una mica més normal. Els primers tests d’antígens s’han de posar a disposició de la gent més vulnerable, anar a les residències, als hospitals, a les escoles... També sé que es posaran en marxa els cribratges amb el sistema de pooling, que permetrà fer moltes PCR en paral·lel, per grups, i això ajudarà a poder-ne fer més. Pel que fa al diagnòstic, em sembla que el govern té voluntat d’augmentar-lo i crec que és factible fer-ho, en això soc molt optimista, però, insisteixo, l’epidèmia no ens dona descans, bé d’un dia de prendre una mesura o no prendre-la, si es va tard la situació es complica extraordinàriament. Això ens imposa una velocitat i una flexibilitat d’actuació mai vista. No tenim sistemes que siguin capaços d’aguantar aquesta pressió que ens està imposant l’epidèmia, per tant l’hem de reduir mitjançant aquelles tècniques que coneixem que funcionen: que la gent es mogui i socialitzi menys, i que tinguem tests ràpids i que es pugui fer un cribtatge de manera massiva, perquè queden molts mesos de pandèmia i patirem molt.
Els missatges són prou clars i contundents? D’una banda se’ns diu que la situació és greu i, de l’altra, que en breu arribarà la vacuna, per minimitzar l’alarma.
Soc un científic i penso que hem de tractar la població adulta com a tal, i que ha d’entendre la crua realitat que vivim sense edulcorants, perquè la gent té la tendència a pensar: “Això no va amb mi”, “a mi no m’ha passat res”, sobretot si cap dels familiars directes, afortunadament, no s’ha infectat. I si a aquesta falsa seguretat hi afegeixes els missatges que això s’acaba o dius que tindrem la vacuna abans de final d’any, tot plegat no ajuda, no fa cap bé. És aquesta idea de la immediatesa que hem imposat a la nostra societat, de la pastilla màgica que ens ha de treure d’aquest problema, i no hi ha res d’això. No es tracta de crear alarma, però sí d’explicar el que hi ha de manera clara. Si no, apareixen els dubtes i es comença a qüestionar tot.
Ens cal un missatge més directe?
Cal explicar de manera clara, directa i simple quin és el problema i com ens en podem sortir de la millor manera i pensant en un any vista a partir d’ara.
Un tema que desconcerta és que cada país prengui mesures diferents. Seria d’ajuda, en l’àmbit europeu, un cert consens en les mesures? Potser el que necessitem són algunes certeses.
Penso que uns mínims, sí; ara bé, cal tenir en compte cada territori i els recursos que té. Alemanya, per exemple, ha mantingut un missatge sempre molt realista, perquè el seu llindar d’actuació és molt baix, actuen quan hi ha 80 casos d’incidència acumulada per cada 100.000 habitants, i amb accions contundents. Nosaltres, amb més de 100 casos, hem obert totes les escoles.
I per què ho fem això? És pel nostre caràcter o per no reconèixer que no tenim determinats recursos?
És una mica de tot, tenim una societat que potser no estava preparada, una classe política que s’ha vist desbordada, i si ajuntes que no se sap com donar el missatge, que la gent està confosa, que es veuen lluites partidistes que no venen al cas amb un tema sanitari... si ho sumes tot, el resultat és Espanya.
A Catalunya, s’està fent millor, pitjor, diferent?
No m’agrada comparar Catalunya amb res. Hem de veure què hem de fer nosaltres en funció dels nostres recursos. I s’ha de dir que des que el doctor Argimon és al capdavant de Salut Pública, les maneres han canviat substancialment cap a unes de més proactives de reacció a l’impacte epidèmic.
Hi ha hagut un canvi de rumb amb Josep Maria Argimon?
Sí, és una persona que coneix molt bé el sistema sanitari i els seus recursos, s’assessora amb molts científics i pren decisions malgrat la dificultat que suposa. S’està actuant bé, però la situació continua sent crítica. El doctor Argimon es va incorporar a finals de juliol, i durant tota la desescalada vam estar perduts. Vam denunciar la falta de rastrejadors que hi havia, però com que semblava que tot anava prou bé perquè veníem d’una situació tan dolenta, no es va fer la feina per preparar-nos per al que havia de venir. Llavors va arribar Argimon i va començar a corregir tot el tema dels rastrejos, per anar a buscar el virus de manera proactiva, però ens enfrontàvem al que ja intuïem que podia venir a la tardor, quan recuperéssim els nivells de mobilitat, una situació que des del nostre grup de recerca ja vam advertir. I ens ha superat, a nosaltres i a tot Europa. Ara s’està intentant reconduir la situació, però insisteixo que ens cal pensar en una estratègia a més llarg termini.
Diria que ara la preocupació és què passarà amb el Nadal?
Sincerament, no ho sé. Dependrà molt de quines mesures es prenguin i de com funcionin. Com dèiem al principi, hem tancat els bars i la gent s’ha abocat als centres comercials. Així no! A veure, no s’entén que han tancat els bars i restaurants perquè no socialitzem? Si no se n’és conscient no funcionarà. Si som capaços de controlar aquest brot i, insisteixo, si tenim un nivell de teletreball elevat i de teleeducació, penso que podem estabilitzar la situació i estar amb un valor de R per sota d’1, que sigui estable i passar una campanya de Nadal relativament bé. Ara mateix és una incertesa total i dependrà del que faci la ciutadania mentre durin aquestes restriccions. I aquestes restriccions no van només per a bars, restaurants i centres d’estètica, van per a tothom, cadascú de nosaltres té restriccions i les hem d’assumir I si no ens ho fiquem al cap, aquests mesos seran molt difícils.
El toc de queda es comença a escampar per Europa; serà el proper pas?
Es tracta d’aconseguir que a partir d’unes certes hores la limitació de la mobilitat sigui total. El toc de queda pot ajudar a limitar les reunions de joves, és una manera indirecta d’intentar que la socialització disminueixi. Ara mateix no hi ha res descartable, però la ciutadania no ha d’estar pensant en què ens faran, sinó en què fem cadascú de nosaltres, aquest és el punt clau.
Insisteix en l’educació en línia, però s’ha assegurat que les escoles no es tancaran.
No dic que s’hagin de tancar escoles, dic que cal passar de la presencialitat a l’educació virtual. Ningú vol que es tanquin escoles, l’educació és un dret que no es pot aturar, dic que l’educació continuï de manera telemàtica perquè ho necessitem. Quines persones podem treure de la mobilitat diària afectant el mínim el seu aprenentatge, o de l’àmbit laboral? Això és el que tenim per intentar contenir el virus, no ho podem fer amb altres col·lectius d’una manera sostinguda. Si una cosa ens ha ensenyat aquesta pandèmia és que hi ha moltes coses que dèiem que no podíem o no sabíem fer i les hem fet quan no hem tingut més remei que fer-les. Ara mateix hi comença a haver brots en escoles, i algunes hauran d’acabar tancant, llavors serà pitjor perquè no haurem preparat les coses per poder treballar a distància. Estem negant la realitat, el missatge ha estat que es mantindrà tant sí com no l’escola presencial, i és un error.

MATEMÀTIQUES PER ATRAPAR EL VIRUS

Àlex Arenas lidera un dels primers grups que, a casa nostra, van començar a fer anàlisi de dades, a través de sistemes complexos, per fer front a la pandèmia i a un futur més incert que mai. S’hi van posar quan van saltar les alarmes a Wuhan, per fer càlculs de com, a través de la xarxa aèria, aquella epidèmia podia arribar a altres indrets. Aleshores, ja feia deu anys que treballaven amb models molt sofisticats per predir els processos epidèmics, i els van complementar per buscar el model més realista possible perquè fos útil a l’hora de predir escenaris i pogués ser utilitzat per prendre decisions.

ENTRE ALGORITMES I DIVULGACIÓ

Àlex Arenas (Barcelona, 1969) és investigador ICREA, doctor en física i professor del Departament d’Enginyeria Informàtica i Matemàtiques de la URV. Viu entre algoritmes, i la idea que cal divulgar que la ciència està al servei de la gent. Dirigeix, amb aquest objectiu la càtedra de Ciència i Humanisme de la URV, dedicada a difondre els valors de la ciència, socialitzar el coneixement científic i, de retruc, lluitar contra les fake news. És membre de la Societat Americana de Física, editor associat de la prestigiosa publicació en física Physical Review de l’American Pysical Society i director del grup de recerca ALEPHSYS (Algorithms embedded in Physical Systems) a la URV.

I D’AQUÍ A QUINZE DIES, QUÈ?

Hem interioritzat la xifra del risc de rebrot, com anys enrere vam interioritzar la prima de risc, una dada clau a l’hora de prendre decisions, però Àlex Arenas reclama també una previsió a més llarg termini. “Ens preocupem molt de l’avui i el demà, però poc dels propers mesos. Quina és la proposta un cop passats aquests quinze dies de tancament de bars i restaurants? No podem mantenir-los tancats fins a l’estiu vinent! L’índex de risc és una bona mesura, però s’ha de posar en context amb els recursos. Tenim una limitació, que fins ara s’ha calculat en termes de llits hospitalaris i llits d’UCI. Ara bé, quan has d’actuar a partir d’aquests índexs, ja vas tard. Fixar aquests paràmetres com a llindar és un error. Tenim un primer escut de control que es diu atenció primària, que no vam utilitzar en la primera onada perquè no hi va haver ni temps. Ara el control de l’epidèmia depèn de la primària, i té un límit que hem de conèixer. Aquesta setmana he proposat al Departament de Salut tenir com a descriptor quin és aquest límit, perquè si es col·lapsa té moltes conseqüències: la primera que els rastrejos quedaran limitats i la transmissió seguirà.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)