“Veurem com s’accentuen els conflictes que ja hi ha”

Són tres: la pobresa, la desigualtat i la informalitat laboral. Ara mateix, l’epicentre d’expansió de la pandèmia és a les Amèriques, a tot l’hemisferi, també als Estats Units, i això té molt a veure amb les desigualtats. Els Estats Units són un país molt ric, però amb moltes desigualtats, i el mateix passa a l’Amèrica Llatina. La desigualtat és un factor important, però no per si mateixa, sinó més concretament perquè està molt lligada al treball informal. El país amb menys informalitat és l’Uruguai, amb el 30%, però hi ha països com el Perú, tot l’Amèrica Central, Colòmbia, Bolívia i Veneçuela... on la informalitat arriba al 70%. Això vol dir que el que va fer Europa, que va parar la seva activitat durant uns mesos, allà no es pot fer perquè no hi ha cap protecció pública. Aquí tenim els ERTO o altres transferències socials que fan que si no vas a treballar puguis continuar tenint algun ingrés, però això és impossible en llocs amb tanta informalitat, perquè la gent viu al dia, ha de treballar per poder sobreviure.

No, no s’ha aturat i, per tant, la corba de contagis allí, des de l’inici de la pandèmia, és ascendent. A més, també hi ha un altre factor relacionat amb la desigualtat, i és que no hi ha un sistema sanitari públic i universal. Sí que hi ha un sistema sanitari, però és fragmentat i privatitzat, i això fa que la gent sense recursos no pugui ser atesa. Però més enllà de la desigualtat també hi ha altres factors que incideixen en l’evolució de la pandèmia, i la seva combinació fa que la incidència de la covid-19 sigui diferent segons el país. Aquests factors s’agrupen en tres grups: uns són de condició, uns altres són contextuals i finalment n’hi ha de conjunturals.

Els factors de condició són les característiques demogràfiques o geogràfiques de cada país, i que no s’escullen. És molt diferent un país aïllat o petit que un país gran i que sigui de pas. Per exemple, si ets una illa, com Cuba, o un país que està relativament aïllat, com l’Uruguai o el Paraguai, ho tens una mica millor. En canvi, un país gran o amb megaciutats, com poden ser Mèxic DC, São Paulo, Rio o Buenos Aires, ho té més complicat. És molt diferent si vius en un país de 5 milions d’habitants com Costa Rica o en un país com Mèxic, de 120 milions d’habitants i que, a més, és un corredor de persones. Aquesta és una qüestió de condició que no es pot canviar, però després hi ha altres factors que són de context, a mitjà termini.

D’una banda, hi ha la capacitat infraestructural de l’estat, que significa els recursos fixos que han creat els governs al llarg dels anys (com la salut o l’educació pública o l’administració en general) i el pressupost de què disposa per fer front a una crisi. I de l’altra, hi elements culturals, que els politòlegs anomenem cultura política, que fan referència a la percepció que tenen els ciutadans respecte a les elits polítiques i a la resta de ciutadans: si tu veus que els altres no compleixen tendiràs a no complir... I finalment encara podríem parlar d’un altre tipus de factors que són determinants a curt termini i que tenen a veure amb els líders polítics. És molt diferent tenir un líder negacionista com Bolsonaro o Trump o tenir-se un altre que sigui previsor. A curt termini, l’evolució de la pandèmia sí que té a veure amb quines polítiques específiques s’apliquen, però a llarg termini té a veure amb els factors de condició i amb els estructurals.

La nostra tesi és que el que passi en els propers tres anys serà molt rellevant per a les properes dècades, no només a l’Amèrica Llatina, sinó també a tot el món. Les coalicions que es facin, els lideratges que s’adoptin... tindran un recorregut o un altre. És el que els politòlegs considerem conjuntures crítiques. Ho podem extrapolar a l’Estat espanyol: si ens en sortim prou bé, el govern de coalició que hi ha ara tindrà recorregut... però si això va a pitjor tindrem un altre escenari, on és possible que la dreta radical assumeixi més protagonisme.

Allà el desenllaç de la pandèmia també marcarà el pas. És difícil generalitzar, però sí que veiem que hi ha alguns països que ho han tingut pitjor i d’altres, en canvi, millor, sobretot pel fet de tenir una infraestructura de salut bàsica. Destaquen l’Uruguai, Cuba i Costa Rica. Cuba, com que és una illa, ha pogut tancar fronteres. Costa Rica i l’Uruguai són països petits i fa anys que inverteixen en sistemes de salut. Un cas estrany és el Paraguai, que no té aquesta infraestructura però que s’ha beneficiat de ser un país aïllat. Allà el que han fet ha estat una estratègia bèl·lica: l’exèrcit al carrer i toc de queda. Ara bé, no crec que aquesta sigui la millor manera de gestionar la crisi. Després hi ha els dos grans països, que potser són els més difícils de gestionar: Mèxic i el Brasil. Els dos governs tenen clar que no poden aturar la seva activitat perquè hi ha molta gent que viu en la informalitat, però entre tots dos també hi ha diferències. L’estratègia de Bolsonaro ha estat kamikaze, amb un negacionisme temerari. En canvi, la de López Obrador s’ha basat a intentar fer missatges i polítiques de prevenció, però sense tancar l’economia. Amb aquesta estratègia, Mèxic, se n’està sortint una mica millor que no pas el Brasil, Veneçuela, el Perú o l’Argentina.

El que veiem en altres països com l’Argentina, Xile, el Perú i l’Equador és que aquesta crisi, en un inici, va generar un cert consens polític, però després dels primers tres mesos van tornar a reaparèixer –fins i tot amb més intensitat– els conflictes anteriors. A Xile, abans de la covid-19 hi havia moltes protestes. El desenllaç ha estat el plebiscit constitucional, però hi continua havent malestar. A l’Argentina hi ha molta polarització política, a la zona andina, també... Les tensions acumulades en molts països continuen, fins i tot amb molta més intensitat, per dir-ho d’alguna manera estem davant d’un polvorí. També cal tenir en compte el cas de Veneçuela, que és un estat fallit en una situació molt tràgica, on els darrers anys l’economia ha quedat completament devastada i les dades no són gens fiables.

Sí, la pandèmia ha posat de manifest les tensions que hi havia. Si tornem a l’Estat espanyol, tothom sabia que aquí, també a Catalunya, el sistema sanitari estava molt carregat, en tensió, i la pandèmia l’ha fet esclatar. Tothom sabia que els índex de pobresa i d’atur ja estaven prenent unes dimensions molt i molt preocupants, i això també ha esclatat ara. Una altra de les hipòtesis que plantegem és que el sud d’Europa –l’Estat espanyol, inclosa Catalunya, Portugal, el sud d’Itàlia i Grècia– avui estan a mig camí entre Europa i l’Amèrica Llatina. És a dir, els índex d’atur ens acosten més a l’Uruguai que no pas a Suècia. La nostra societat, amb un 23% de persones al llindar de la pobresa i un 42% d’atur juvenil, és més semblant a la xilena que no a la danesa. I el que està succeint en aquests llocs ens dona lliçons. Quan ja vaig començar a viatjar i estudiar sobre l’Amèrica Llatina –parlo de la dècada dels noranta– pensava que estava fent un viatge al passat, per la pobresa, per l’estructura socioeconòmica i per les desigualtats. El que veia allà em recordava la joventut dels meus pares. Ara, en canvi, hi veig el nostre futur. No en termes absoluts, sinó en tendències, molt del que ens passa ara aquí ja ho vist allà, és una paradoxa terrible... Però no hi ha dubte que ens estem llatinoamericanitzant.

També pot passar que la pandèmia sigui un esperó per fer un pacte social i que les coses vagin millor. El món mai havia estat tan malament com al final de la Segona Guerra Mundial. I llavors hi va haver un pacte social entre classes, elits i actors polítics, per fer una societat més equitativa. Els períodes de crisi són també els moments en què es posen sobre la taula les prioritats que com a societat ens hem d’imposar. Si no comporten un canvi segurament anirem a pitjor. Ha de ser el moment de replantejar-nos quin model educatiu, sanitari, laboral i de protecció hem de crear. Crec que s’ha d’apostar per revisar el model de seguretat que impera (amb menys exèrcit i més inversió en salut comunitària) i el model laboral (amb més formació, més atenció a la cura i un major protagonisme del jovent). Es necessiten moltes mans per a la cura de la nostra gent gran; necessitem mans per al nostre entorn, que es crema cada estiu i que tenim abandonat... Estem veient que tenim unes ràtios enormes a les escoles i, en canvi, molta gent formada no té accés a fer de professor. I probablement també és el moment de repensar el model productiu perquè no es basi només en els serveis i el turisme. En definitiva, aquest hauria de ser un moment de reflexió.