Maria Teresa Codina atén la trucada telefònica amb una veu enèrgica i una memòria envejable. Ha fet 93 anys, i el mes de setembre la Generalitat li va concedir la màxima distinció honorífica del país, la Medalla d’Or per la seva extensa i prolífica trajectòria professional en el camp de la renovació pedagògica i el seu compromís amb l’educació dels col·lectius més desafavorits. Diu que el guardó li va fer molta il·lusió i que no el va rebutjar com al seu moment va fer amb la Creu de Sant Jordi. Durant l’entrevista ens explica per què.
Felicitats pel reconeixement.
Moltes gràcies. Va ser una sorpresa, perquè no me l’esperava gens. Quan el president em va trucar i m’ho va comunicar li vaig dir que s’equivocava. La vaig acceptar en reconeixement a la feina de tots els mestres, perquè sovint estan poc valorats, i vaig creure que valia la pena rebre’l en nom de tota la professió.
Però vostè no volia ser mestra. Com hi va arribar?
És cert. Jo vaig acabar el magisteri, perquè el meu pare em va obligar. Volia anar a la universitat, però ell em va convèncer que el magisteri em seria útil a la vida. Jo tenia segur que no volia ser mestra. Imagina’t! Era la gran d’onze germans i ja estava farta de fer-los repassar les matèries de l’escola i les capitals d’Europa. Veia impossible dedicar-m’hi tota la vida. Vaig estudiar filologia clàssica i entremig em vaig treure el magisteri, perquè llavors aprovant només catorze assignatures ja el tenies aprovat. Amb la carrera de clàssiques sota el braç, la primera feina que vaig tenir me la va donar el doctor Joan Petit, de la Bernat Metge, amb una traducció de Demòstenes que em va semblar massa feixuga i vaig veure que allò no era pas per a mi. No me n’he penedit mai. Vaig marxar a França, a diferents llocs i fins i tot vaig poder seguir les classes a la Sorbona i a l’Institut de Pedagogia, on treballaven amb el mètode Montessori. Vaig aprofitar al màxim aquells sis mesos a l’estranger.
I va arribar a la pedagogia.
Quan em diuen pedagoga jo els responc que no ho soc, perquè només vaig cursar el primer curs. Quan vaig tornar a Barcelona tot just començava l’especialitat, però tot era massa teòric i estava mal organitzat. Allà vaig conèixer la Marta Mata i l’Angeleta Ferrer, filla de la Rosa Sensat, amb qui em veia reflectida. A mi m’interessava molt més la feina directa amb els alumnes, la col·laboració entre professors. Vaig marxar a un internat de la Molina, on quatre mestres ens ocupàvem de tot, des del parvulari fins a quart de batxillerat. En Jordi Galí, fill del pedagog Alexandre Galí, n’era el director. Vaig descobrir que tot allò m’interessava molt, que aquell era el model d’escola que jo volia.
Ben diferent del de l’època.
No tenia res a veure. Parlem que l’escola pública era franquista, amb uns valors que jo no predicava. A mi m’interessava un model en què l’infant estigués al centre de tot, i em volia emmirallar en França, on hi havia escoles privades on les famílies pagaven en funció de les seves possibilitats, donant l’oportunitat de barrejar classes socials, de generar noves experiències...
I va fundar Thalita.
Va ser el 1956 i va durar fins al 1974. Quan ara hi penso m’adono que va ser tota una aventura. Només tenia 29 anys i la resta de l’equip de mestres era tant o més jove que jo. Vam començar amb poc més de trenta alumnes i vuit mestres i en vam acabar tenint més de sis-cents. Les famílies que ens portaven les criatures eren prou valentes perquè volien una escola diferent i feta en català.
Quines eren les principals diferències?
Moltíssimes. Respectàvem la individualitat de l’alumne, fomentàvem la prova objectiva del treball durant tot el curs, que incloïa lectura, redacció, càlcul mental i resolució de problemes. Donàvem molta importància al joc, a l’experimentació. Mestres i alumnes ens reuníem per parlar de quines coses podíem millorar i discutíem a classe l’actualitat, llegint les notícies dels diaris.
Per què era tan important l’entorn de l’alumne, sobretot la seva actitud al pati?
Des del primer moment, vam tenir una mestra que estava pendent de què passava a l’hora de l’esbarjo. L’alumne dins de classe té un rendiment intel·lectual, però fora, al pati, es mostra tal com és i et mostra el seu caràcter, la seva actitud, les seves maneres de fer. Això ho vaig veure a França i ho vaig voler aplicar aquí.
Mantenir una escola en català durant el franquisme no devia ser gens fàcil.
De fet, la nostra escola no va ser reconeguda oficialment durant els primers deu anys i els nostres alumnes, quan acabaven els estudis, s’havien d’anar a examinar per lliure a fora. I ho havien de fer en castellà! El primer any de funcionament va venir un inspector i com que no fèiem les classes del Espíritu Nacional ens va negar el permís i així van anar passant els anys. Quan tornaven els funcionaris fèiem mans i mànigues per evitar que s’adonessin que continuàvem ensenyant en català i amagàvem el material, penjàvem la foto d’en Franco i fèiem les classes en castellà. Quan ens va arribar la notificació que ens volien tancar el centre vam córrer a esbrinar-ne el motiu i resulta que era perquè ens faltava pagar un segell de 25 pessetes. Era només una excusa per fer-nos pagar la nostra rebel·lia.
L’aventura de Thalita va acabar el 1974.
Les necessitats del centre s’havien fet molt grans. Ens calia un nou edifici i, o les famílies hi posaven els diners, o havíem de passar a escola pública. Els mestres van veure que si es reclamaven diners als pares es perdia l’essència de les quotes variables de les famílies amb menys recursos i que corríem el perill de perdre-les. Vaig decidir marxar-ne. El centre va continuar amb el nom d’Orlandai i deu anys després es va convertir en escola pública.
On va continuar la feina?
A la primera escola pública que em va acceptar. Me la va facilitar la Pepita Casanelles del barri del Port, tocant a la Zona Franca, on vaig conèixer el president de l’Associació de Veïns, en Basilio González, que també era mestre a l’escola i amb qui vam fer grans coses. Era un món ben diferent al de Thalita. Feia català, castellà i francès. Era el moment de l’auge de la immigració, i l’activitat als barris era frenètica, perquè hi havia moltes necessitats. Primer només hi havia escola de primària, però amb el suport i l’empenta de l’Associació de Veïns vam aconseguir un institut, que ara es diu Montjuïc, perquè els alumnes poguessin continuar estudiant a la mateixa zona i no es veiessin obligats a marxar-ne.
I com va entrar en contacte amb Can Tunis?
De l’escola vaig passar a fer de cap d’estudis a l’institut, que era a tocar de Can Tunis. Mentre érem a l’aula, els nens gitanos venien a picar les finestres, destorbaven els alumnes. Jo els donava una pilota o algun altre material perquè s’entretinguessin. Eren infants molt vius, àgils, espavilats, desperts. M’hi vaig acabar relacionant, amb ells i amb les famílies. Els caps de setmana, amb el meu dos cavalls, en recollia uns quant, me’ls enduia al zoo i els donava un entrepà i un gelat. Quan l’Associació de Veïns va traslladar a l’alcalde Socias Humbert la proposta de fer un gran projecte que incloïa una escola per als gitanos, el col·lectiu va demanar que m’hi posés al capdavant.
Un gran repte, sens dubte.
Sense cap mena de dubte. Per iniciativa pròpia potser no ho hauria fet mai, però ells m’ho van demanar i vaig voler correspondre a la seva confiança. Hi vaig entrar com a directora i puc afirmar que l’escola de Can Tunis no tenia res a veure amb les escoles típiques. Partíem de situacions molt diferents, i et podies trobar nens de 5 anys que es miraven al mirall i no es reconeixien, que no sabien la simetria de les mans, que mai no havien agafat un llapis, que no coneixien els noms i els parentius dels cognoms. En canvi, tenien una agilitat física i manual extraordinària, i vam orientar l’escola en aquest sentit, per aprofitar al màxim les seves aptituds. Malauradament, el projecte de rehabilitació de Can Tunis es va aturar, la zona es va anar degradant i la droga ho va omplir tot. L’Ajuntament de Barcelona va tenir altres prioritats i tot es va acabar. Va ser terrible. Jo vaig deixar l’escola el 1983, i la Sara Blasi em va demanar si em volia fer càrrec de les escoles d’Acció Especial i del Programa d’Educació Compensatòria d’arreu del país. Em va semblar una proposta molt interessant, perquè tractava directament amb els centres, m’explicaven quines eren les seves necessitats i jo les traslladava a l’administració perquè hi posessin solució. Bé, o això era el que jo em pensava...
No va ser així.
Aviat em vaig adonar que els interessos i la problemàtica d’aquelles escoles que necessitaven de tot i que jo volia solucionar no coincidien amb els objectius de l’administració que, en el millor dels casos, no hi donaven resposta. La meva experiència a Can Tunis em va servir molt, perquè aplicava les activitats que havien tingut més bona acollida i resultat, com ara les manualitats. Tot i això, la situació no va millorar amb el temps. Recordo en especial el cas del barri de barraques de la Perona de Barcelona, que quan volíem matricular els nens a les escoles de la zona ens trobàvem només amb negatives. Fins i tot un director d’una escola va dir: “De cap de les maneres, ja tenim prou merda perquè ens en vingui més!” Hi va haver situacions surrealistes, com la d’un grup d’infants i un mestre que es van estar dos trimestres passejant per Barcelona fent classe perquè cap centre els va cedir una aula. Era inadmissible, i veient que ni jo amb el meu càrrec ni ningú per sobre meu podia resoldre coses tan elementals com que uns alumnes tinguessin un espai físic fix, en vaig acabar marxant molt decebuda.
Tot el que va viure allà va ser decisiu a l’hora de rebutjar la Creu de Sant Jordi que li va atorgar la Generalitat.
Ho vaig fer per coherència. Només havien passat dos anys que havia marxat molt enfadada per la falta absoluta de resposta de l’administració cap a les escoles dels barris més desfavorits, quan em van trucar per dir-me que em volien donar la Creu de Sant Jordi. No havia canviat res, tot seguia igual i jo havia d’acceptar un guardó de qui no havia mogut ni un dit perquè les coses milloressin? Els vaig respondre que si es pensaven que repapiejava, i no la vaig voler de cap de les maneres. En van trucar un parell o tres de vegades per veure si m’ho repensava, però els vaig respondre sempre que no. I és una altra decisió de la qual no m’he penedit mai.
Després de la mala experiència, però, va tornar a Can Tunis.
No hi havia perdut el contacte del tot, i recordo aquell temps com molt dolorós, perquè ja havia anat a l’enterrament de tres alumnes que havien mort de sobredosi o de la sida. Amb en Basilio González vam començar a treballar en un nou projecte educatiu per donar una resposta i una oportunitat als nois adolescents del barri que els permetés formar-se, trobar feina i sortir d’aquell cercle viciós. Vam aconseguir, després de molt lluitar, que es posés en marxa un centre de formació professional amb el nom de Xavó-Xaví que vol dir noi i noia en caló. Els formàvem en construcció, lampisteria, fusteria i jardineria i ho complementàvem amb classes per aprendre a llegir i escriure. Les quatre normes bàsiques, vaja, per anar pel món sense problemes. Em vaig jubilar aquí. El primer any en vaig ser directora, però aviat vaig cedir el càrrec a algú més preparat.
Veig que no ha estat mai una persona conformista.
Quan he vist alguna injustícia en el meu àmbit ho he hagut de denunciar i si no m’han donat una resposta que jo cregués justa, doncs n’he marxat. He treballat durant tota la vida en aquells projectes que tenien sentit. Sempre he cregut en el fet de garantir una educació per a tothom, sense diferències, i no parlo de caritat, ni de beneficència, ni de quedar bé de cara a la galeria. L’educació és un dret i una justícia social.
Què és per a vostè la pedagogia?
És la manera d’entrenar i preparar l’alumne per a la vida. Ser mestre és ajudar a viure, a tenir uns valors i a ser d’una manera determinada. És conèixer l’infant, acompanyar-lo en el seu creixement, descobrir les seves aptituds i potenciar-les al màxim. Sempre dic que els professionals han de tenir la pell fina per saber com són els seus alumnes dins i fora de l’aula, per estar al cas de les seves necessitats, dels seus interessos, de les seves capacitats. Quan entens tot això ja tens mig camí fet per entendre’t amb aquells a qui has d’ensenyar.
Per cert, ens deixàvem un darrer guardó que va rebre fa dos anys.
Ai, sí! La universitat de Vic em va nomenar doctora honoris causa. Quan m’ho vam comunicar no m’ho podia creure. Una mestra com jo digna d’un reconeixement com aquest! Estava convençuda que no em calia tanta atenció, però quan em va trucar el professor Joan Soler em va explicar que aquell títol també representava la feina, la gran feina, que dia rere dia fan els professionals de l’ensenyament. Em va agradar la comparació i em vaig sentir molt contenta d’acceptar-lo.
L’ofici de mestre és més reconegut avui que en el seu temps?
Ara i en aquest món es valora tot allò que produeix més diners i que pot avançar més ràpidament. Tot són presses per assolir els màxims objectius. Els i les mestres estan poc valorats, perquè els seus resultats són a llarg termini i el rendiment no és immediat. Personalment, em sento privilegiada d’haver pogut tenir un recorregut en la meva professió tan llarg i ple, i quan coincideixo amb algun exalumne que m’explica com li ha servit a la vida allò que va estudiar al meu costat em fa sentir molt orgullosa.
Creu que surten més ben preparats ara que abans?
Seguríssim que s’ha superat el nivell que teníem nosaltres. Ara la preparació és més extensa i completa, amb més pràctica, però segur que també han d’afrontar molts reptes. Nosaltres havíem de fer servir molt la imaginació, i una de les meves dèries va ser sempre treballar en equip, compartir les idees i debatre els continguts abans de tirar endavant qualsevol iniciativa.
Si hagués de triar una qualitat indispensable per ser mestre quina seria?
Buf! Difícil m’ho poses. La formació en general hi ha de ser, així com el domini de les competències i de les diferents situacions que es trobaran durant els anys que exerceixin. Sense anar més lluny, ara mateix admiro la capacitat dels professionals que han hagut d’adaptar les classes a la pandèmia de la covid amb la prioritat que els alumnes quedessin afectats al mínim. Però si parlem de valors, crec que no li ha de faltar sensibilitat ni sentit comú.
