“Les Illes ja es van espanyolitzar en el segle XIX”

Els illencs havien assumit una nova identitat nacional abans de la gran immigració iniciada en els anys cinquanta del segle XX. Sí que és ver que aquesta va suposar una altra volta de troca i la pèrdua de la cultura popular. Fins aleshores, les elits de Palma i de per tot Mallorca havien estat bilingües i, a partir d’aquest moment, deixaran de ser-ho. Arribats a la situació actual, és bastant difícil poder mantenir una entitat mallorquina pròpiament dita.

Es fa a imatge i semblança de França, però aquí es du a l’extrem, perquè hi ha zones més resistents, sobretot a Catalunya, que era molt més rica. València, Mallorca i Catalunya o el País Basc, també Galícia, ètnicament eren diferents de la resta. La nacionalització d’Espanya es fa basant-se en una única ètnia, la d’arrel castellana. Espanya necessita legitimar-se i per poder fer-ho necessita arribar fins al darrer ciutadà. Ha d’oficialitzar un idioma comú, el mateix codi civil, les mateixes lleis, els mateixos pesos i mesures, etc. Aquesta voluntat tan extrema d’uniformització comporta la substitució de cultures.

Sí, la del 1812 i la resta de constitucions. La Constitució del 1812 inaugura una certa identitat espanyola que, sense ser exclusiva, sí que està per damunt de totes les altres: la religiosa, les regionals i les locals. En el decurs del segle, la resta de constitucions, acaben per sotmetre, en certa mesura, la resta d’identitats.

La Constitució del 1812 barreja elements nous procedents de la revolució francesa, però també de l’antic règim, que la població podia assumir fàcilment, com ara la monarquia, la religió catòlica que estava molt estesa, i també l’enemic: França.

Sí, i amb formes diferents. L’una, per exemple, en la primera guerra del Marroc i en la guerra de Cuba i les Filipines, en què l’Església mallorquina fa ostentació d’un nacionalisme extrem, tant o més explícit que el mateix exèrcit o les institucions de govern. L’Església assumeix una missió civilitzadora i una voluntat imperial. Els herois mallorquins no moren per la nació liberal creada el 1808, sinó per la nació espanyola que existeix des de temps immemorials. Creen una cosmovisió nacional fortament unitària on don Pelayo i Covadonga, i no Jaume I i la Mare de Déu de Lluc, són els referents històrics dels mallorquins. L’altra forma la trobam en l’àmbit de l’educació. Balears té el percentatge més alt d’escoles religioses de tot l’Estat. L’Església juga el mateix joc que la historiografia; tenim una església integrista que representa Miquel Maura, el germà d’Antoni Maura, i una església que vol ser popular que defensa el mallorquí-català. El bisbe Campins s’enfronta al govern de Sagasta perquè no vol que el catecisme s’ensenyi en castellà, com pretenia el govern, i ho aconsegueix. I duen Gaudí per reformar la seu [catedral de Mallorca], tot i les reticències d’alguns membres del capítol que pensen és un catalanista massa radical, un separatista. L’església del bisbe Campins, hegemònica al seu moment, realment es reformista i molt més oberta que no la de Miquel Maura. Constantment, Campins s’ha de defensar davant Madrid de les acusacions de separatisme. A Madrid no ho entenen i no els agrada i, això, és el gran drama d’aquests regionalistes, que no són entesos des de Madrid, i per això aquesta via no acaba de funcionar.

Sí, especialment per fer el bot de l’antic règim al liberalisme i acceptar la Constitució.

No. Les guerres napoleòniques provoquen una crisi brutal a les hisendes dels estats absolutistes. L’Estat espanyol prova la via de l’absolutisme, però ha de fer reformes. Ha de posar fi a l’antic regim perquè si no el mateix monarca i l’Estat no tendran capacitat per res, ni per pagar el seus deutors. Un sol país, França, ha aconseguit derrocar tot Europa amb un reclutament universal i permanent cosa que no tenien els altres, que havien de pagar mercenaris. Els estats han de fer canvis. Entre altres raons perquè la gent se’n vulgui anar a morir gratuïtament per la nació política, i això és una novetat absoluta.

Un dels paradigmes dominants de la historiografia espanyola és que el poder local és una rèmora per a la implantació de l’estat nació, i jo crec que no. Crec, com altres autors, que és un primer pas. Tu has de pactar amb aquestes elits locals per tenir un estat nació. No tens un cos de funcionaris que ho pugui fer tot. El batle és un delegat de l’Estat. A les capitals de província i a pobles com ara Pollença, l’escull directament l’Estat. L’Ajuntament actua com si fos un estat perifèric repartint la càrrega fiscal, recaptant imposts, decidint qui fa el servei militar i qui no.

Mai. Paradoxalment, durant els períodes revolucionaris, les mostres d’adhesió al govern central es reforcen. També va passar durant la Gloriosa: va ser una reacció contra el que consideraven mal govern de la monarquia i dels nous deures de la ciutadania, especialment el gravamen sobre el consum i el servei militar. A Palma, es va escenificar amb l’enderrocament de l’estàtua d’Isabel II. En aquest context, encaixaven bé els postulats progressistes a favor d’una major descentralització. Però no varen anar endavant perquè, una vegada en el poder, les propostes de caràcter republicà i federal es convertiren en garants de l’ordre públic.

Barceló diu que Mallorca no és una cosa eterna. Què té un començament i un final i que ja s’ha acabat. Però aquesta no és la darrera frase. La pot llegir?

És l’únic moment que escric com a ciutadà i no com a historiador. Em sentia amb el deure moral de fer-ho. Actuar per defensar el que queda d’aquesta cultura, d’aquesta identitat que va néixer el 1229 i que, tot i que ha anat canviant amb el pas dels segles, encara ens identifica conscientment o inconscientment com a mallorquins. Actuar damunt això igual seria fer alguna cosa perquè no s’acabi, perquè duri un poc més, posar-ho en valor.

Difícil començar per aquí. N’hi ha prou de dir que el PP fins fa no res era el partit dels mallorquins.