Entrevista

TERESA TURIERA

PERIODISTA, DIRECTORA I GUIONISTA

“La vergonya ha silenciat les violacions”

Un projecte cultural dona veu als milers de dones que van ser violades durant la guerra de Bòsnia. Algunes van quedar embarassades i van ser assenyalades i rebutjades per parir fills de l’enemic

EXPERIÈNCIA
“Vaig ser corresponsal a Brussel·les i vaig poder ser present en les negociacions de pau, la intervenció militar i els primers judicis”
CONFIANÇA
“Amb totes elles vam tenir clar que les enregistraríem quan volguessin parlar, que no forçaríem res, que no conduiríem el relat”
ELS FILLS I FILLES
“Relaten des de la seva experiència com ha estat una vida marcada pel rebuig de les seves mares biològiques”
REALITAT
“La guerra encara segueix, perquè no s’ha fet net, perquè no s’explica, perquè les ferides estan obertes i continuen fent mal”

Quan l’any 1992 s’encenia el peveter dels Jocs Olímpics de Barcelona, Europa vivia des de feia mesos el pitjor conflicte bèl·lic des de la Segona Guerra Mundial. La Guerra de Bòsnia, que s’allargaria fins al desembre del 1995, va deixar, segons dades encara no oficials, prop de 100.000 morts i 1,8 milions de desplaçats. Darrere de les morts, però, es va arraconar durant molts anys una altra tragèdia: la dels milers de dones, la majoria bosnianes musulmanes, que van ser violades pels soldats de l’exèrcit. Moltes d’elles van quedar embarassades. Els nadons que van tenir sort van ser abandonats en orfenats, marcats per la vergonya de ser fills de l’enemic. Els que no en van tenir van ser assassinats o ofegats al riu poc després de néixer. Les mares van ser obligades a guardar silenci. Vint-i-cinc anys després del final de la guerra, algunes d’elles s’han decidit a parlar.

Què és el projecte Encara hi ha algú al bosc?
Des del 2018, i durant dos anys, l’equip de professionals que formem Cultura i Conflicte hem dut a terme un intens i laboriós treball de recerca de les dones que van sobreviure a les violacions durant la guerra de Bòsnia i de localització dels fills que van tenir, que tot just ara han complert 25 anys. La proposta multidisciplinària inclou un documental, una exposició fotogràfica i una obra de teatre que estan fent gira per Catalunya i que es complementen amb xerrades i col·loquis per recuperar la memòria d’unes persones que durant massa temps han estat condemnades al silenci.
D’on sorgeix la idea?
És filla d’en Joan Arqué, el director teatral, amb qui havíem coincidit en un altre projecte que combinava periodisme i teatre. Em va dir que tenia al cap portar a escena la novel·la de la periodista i escriptora croata Slavenka Drakulic Como si yo no estuviera. Durant els anys noranta, Drakulic va visitar els camps de refugiats i va entrevistar moltes dones que havien estat violades. Els testimonis eren tan punyents que en comptes de fer-ne un reportatge, els van canviar el nom i en va fer una ficció. En Joan Arqué em va demanar que l’ajudés a documentar l’obra, a ajudar els actors a conèixer el context en què va ser escrita i a buscar informació sobre les conseqüències de la guerra.
Un conflicte que vostè coneixia de primera mà.
Ell no ho sabia, això, va ser una feliç coincidència i, és cert, llavors jo treballava a Catalunya Ràdio i vaig seguir molt de prop la guerra de Bòsnia. Posteriorment, vaig ser corresponsal a Brussel·les i vaig poder ser present en les negociacions de pau, la intervenció militar i els primers judicis a la Haia. En Joan Arqué i el realitzador Erol Ileri tenien previst un primer viatge a Bòsnia per gravar imatges i paisatges que els servissin d’escenografia per a l’obra de teatre. Tots dos havien treballat junts en la peça Històries d’Istanbul. A contrapeu, que es va estrenar al Teatre Lliure el 2018. Per la meva banda, vaig començar a recuperar contactes, a parlar amb gent que havia conegut en aquells temps, i vaig localitzar algunes de les dones que havien sobreviscut a les violacions i que estaven disposades a parlar davant d’una càmera. No podia perdre l’oportunitat d’entrevistar-les i amb aquesta idea vam fer un primer viatge el març del 2018.
Va ser l’inici del futur documental?
Sí, sens dubte. Els testimonis d’aquelles dones s’havien de donar a conèixer arreu, més enllà de la informació que pogués servir per a l’obra de teatre. En Joan Arqué havia parlat amb l’Anna Maria Ricard per fer l’adaptació de la novel·la, però davant del material enregistrat ella mateixa va reconèixer que no calia adaptar res, perquè teníem els testimonis de primera mà. Al final vam fer vuit viatges a Bòsnia, vam estirar molts fils de manera molt lenta, i gràcies a les xarxes socials vam poder contactar amb alguns dels infants fruit de les violacions.
No hi havien de ser des del principi?
No, i n’estem molt satisfets d’haver-hi arribat, perquè el seu testimoni també és de vital importància per entendre la repercussió global d’aquelles accions. Els nois i les noies que surten relaten des de la seva experiència com ha estat una vida marcada pel rebuig de les seves mares biològiques. Ells busquen respostes i no sempre les troben. De fet, el nostre ha estat un treball basat a teixir complicitats i confiances amb les persones que surten al documental, perquè encara avui, després de tants anys, la por de parlar que tenen és molt gran.
Què aporten, al resultat final?
Estem parlant de gent adulta, que ja ha fet els 25 anys, i que pot donar una visió pròpia, la de la seva generació. Molts d’ells no van saber que havien nascut per una violació fins pocs anys enrere i tenien la necessitat de conèixer, de saber el perquè, d’intentar entendre les mares que els van abandonar. Ens interessava molt parlar des del present, un present marcat per un passat que encara no s’ha resolt. A més, el seu testimoni ens ajudava també a arribar a gent més jove, que desconeix què va passar a la guerra de Bòsnia i que fins i tot no n’han sentit ni a parlar.
Teatre, documental i finalment fotografia.
Va ser la tercera pota, per completar el projecte amb diferents llenguatges artístics. N’estem molt satisfets, tant del resultat com de l’acollida que està rebent per part dels diferents públics.
Remarcava que no ha estat fàcil trobar dones disposades a parlar.
Sí, ha estat molt complicat i ha necessitat el seu temps. Pel que fa a les dones, vam tenir la gran sort de contactar amb una fundació que treballa a Sarajevo contra la violència de gènere i que ens va ajudar a posar-nos en contacte amb elles. A més, ens vam trobar amb l’entrebanc de la llengua i la relació s’havia d’establir amb l’ajuda d’intèrprets, també dones i de la mateixa ètnia que les que anàvem a entrevistar. Va ser difícil generar un clima d’empatia que els facilités parlar, vam haver de fer diversos viatges i en alguna ocasió vam tornar sense el testimoni, perquè es va fer enrere. Amb totes elles vam tenir clar que les enregistraríem quan volguessin parlar, que no forçaríem res, que no conduiríem el relat. Des del primer moment, les vam fer partícips del projecte i els vam anar mostrant el muntatge tal com quedaria.
Al documental queda clar que les dones violades han hagut de conviure amb el seu malson tota la vida.
És una ferida oberta i no han rebut cap ajuda per poder-ho superar. Van ser violades i torturades per soldats enemics, moltes no ho van poder explicar ni a les seves famílies perquè significava una deshonra i les que ho va fer es van trobar que els seus els giraven l’esquena i les rebutjaven. La por i la vergonya han silenciat les violacions, perquè és una societat molt tancada i patriarcal.
La doble victimització: per haver estat violades i per haver-se deixat.
Totes parlen de la vergonya que les ha acompanyat durant aquests anys, de l’assenyalament, de la marca que sembla que portin al cos. Afortunadament, una de les primeres feines que estan fent els fills parlant públicament de la seva situació i de la de les seves mares biològiques és defensar que no han de sentir cap vergonya per uns fets que no van poder evitar. Van ser agredides, elles no en tenen cap culpa. Els fills estan sent la veu de les mares que encara no s’han atrevit a parlar. I no és gens fàcil. Un dels testimonis del documental, la Lejla, va contactar amb la seva mare biològica fa cinc anys i no es van poder trobar fins que la seva àvia va ser morta, perquè la considerava la vergonya de la família.
Una altra de les dones que surt al documental narra que va agafar els seus fills petits i que va estar a punt de llançar-se al riu.
En aquest cas, va ser la desesperació la que la va fer actuar així. No va quedar embarassada, però la van violar i torturar i va quedar molt afectada psicològicament. Tenia tres fills petits i li van matar el marit. Fins i tot ens va ensenyar el lloc on va estar a punt de llançar-se. Tot i això, quan nosaltres vam anar a fer el rodatge, recordo que els fills no ens van voler veure mai, no van voler participar del passat de la seva mare i no volien que en parlés.
Costa d’entendre que des de l’administració no s’hagi intentat afrontar la situació i que no s’hagin buscat solucions.
El problema és que els partits que hi havia fa vint-i-cinc anys hi continuen sent ara i, el seu enfrontament continua viu, perquè fins i tot no s’han posat d’acord en el nombre de víctimes que hi va haver. Els polítics serbis no reconeixen el genocidi de Srebrenica; malgrat les proves evidents, fins i tot en l’actualitat i als pobles de frontera, a les escoles separen els infants segons la procedència ètnica i els fan horaris diferents perquè ni tan sols coincideixin a l’hora del pati. Però aquests mateixos infants, quan surten de l’escola, juguen junts. En l’àmbit social, ja hi ha famílies barrejades i es tenen amics de totes les bandes, però en el polític, es continua atiant el foc de la diferència i l’enfrontament. Sense anar més lluny, a Bòsnia i Hercegovina hi ha una universitat que porta el nom del criminal de guerra Ratko Mladic. No hi ha cap interès de cap de les parts per recuperar la memòria històrica, tot i que la societat ho demana i reclama una reconciliació.
A Bòsnia es van reconèixer les violacions com a crim de guerra.
És cert. L’ONU va crear expressament el Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia a la Haia i va ser allà on per primer cop es van qualificar les violacions com a crims de guerra i no pas com a danys col·laterals del conflicte bèl·lic. També es van establir com a tals les violacions a Ruanda durant el genocidi al territori africà. El problema, però, era que els mateixos criminals als quals es jutjava per haver atacat les dones també ho estaven per haver assassinat i, en aquests casos, les condemnes anaven més en aquest sentit. Els fills nascuts de les violacions, però, van ser clau per aportar proves reals que les seves mares biològiques havien estat atacades i per aconseguir que els responsables paguessin pel que havien fet.
Es xifra en uns 4.000 els infants nascuts com a resultat de les violacions, però només se n’han reconegut 62.
Era molt comú que quan naixia la criatura la mare o algun familiar s’encarregués de matar-lo, sobretot en zones més rurals i en un escenari de guerra com el que estaven patint. Les dones que podien parir en un hospital els abandonaven, i la gran majoria van anar a parar a orfenats, per la qual cosa, molts desconeixen el seu origen. Nosaltres vam tenir la gran sort de comptar amb tres històries: una nena que va ser adoptada en néixer per una parella de periodistes britànics que estaven fent un reportatge sobre els abandonaments de nadons; un altre que se’l va quedar el conserge de l’hospital on l’havien deixat, i una noia a qui la seva mare biològica se la va quedar, tot i reconèixer que cada cop que la veia se li apareixien els rostres dels seus violadors.
Fa la sensació que han perdut la fe en la justícia.
És comprensible. La gran majoria no ha pogut portar als tribunals els seus violadors i quan ho ha fet han sortit, o bé en llibertat, o bé per complir unes condemnes molt lleus. Les dones en parlen al documental, i una d’elles explica que va aconseguir que jutgessin els sis homes que la van atacar. Només en van condemnar un i a poc temps de presó, però ella va haver d’assistir al judici i aguantar com la insultaven i com mentien en els seus testimonis. Totes entenen que és com una doble condemna. Primer pel que van haver de patir i segon, perquè quan semblava que els criminals pagarien pel que els havien fet, la justícia els ha passat per sobre. És com si les tornessin a violar.
Per a les mares i per als fills encara no ha acabat la guerra?
No. Ho hem preguntat a totes les persones que hem entrevistat i la resposta sempre ha estat la mateixa: la guerra encara segueix, perquè no s’ha fet net, perquè no s’explica a les noves generacions, perquè les ferides estan obertes i continuen fent mal.

LLENGUATGES PER EXPLICAR-HO TOT

Vint-i-cinc anys després, encara no hi ha dades oficials, però es calcula que entre 25.000 i 50.000 nenes i dones van ser violades durant la guerra de Bòsnia i Hercegovina (1992-1995) pels diferents exèrcits que s’enfrontaven. Sota un mateix títol, Encara hi ha algú al bosc, que defineix la por acumulada en un conflicte que per a moltes dones encara no s’ha acabat, un documental, una obra de teatre i una exposició trenquen el silenci imposat per la vergonya i l’exposició pública. Parlen les víctimes silenciades per la vergonya a la recerca d’una justícia que els ha estat negada.

EXPLICAR ALLÒ QUE PASSA

Teresa Turiera-Puigbó és una periodista freelance. Llicenciada en ciències polítiques i en ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), té un màster en Relacions Internacionals per la School of International and Public Affairs de la Universitat de Columbia de Nova York. Ha estat responsable de continguts d’Infonomia del 2006 al 2012. Va treballar a Catalunya Ràdio entre el 1989 i el 2005, on va ser editora d’informatius, corresponsal a Brussel·les i a Madrid, directora del programa Economia i Empresa i cap de programes. Va treballar també com a consellera tècnica de la Presidència espanyola de la UE (2002), i ha publicat a El País i Le Monde. El 1997, va rebre la Beca Fulbright i va ser Premi de Periodisme Europeu Salvador de Madariaga. Entre el 1991 i el 1997, va seguir el conflicte dels Balcans i els primers judicis del Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia, a la Haia. Al diari Ara va coordinar el suplement d’informació internacional Planeta. Turiera ha fet diversos cursos de dramatúrgia amb Josep M. Miró, Carles Batlle, Frédéric Sonntag i Davide Carnevali, a l’Obrador de la Sala Beckett de Barcelona. És membre fundadora del col·lectiu d’arts escèniques i audiovisuals Cultura i Conflicte. Amb Erol Ileri ha codirigit el documental Encara hi ha algú al bosc, del qual també ha fet el guió.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor