Kristen Ghodsee és una antropòloga nord-americana i professora especialitzada en Rússia i països de l’Est. Fa molts anys que estudia el comportament social als països que van estar sota el teló d’acer. Estudiant totes aquestes enquestes, Ghodsee ha arribat a una conclusió: als països on hi ha una xarxa social al voltant de la maternitat –que permet que la dona tingui una independència econòmica– es té més llibertat a l’hora d’escollir una parella.
És veritat que als països socialistes les dones tenien relacions sexuals més satisfactòries? Per què?
Als països on les dones tenen independència econòmica –aquells on tenen suport del govern, de la societat, en el sentit d’educar i criar els fills– no has d’aguantar en una relació necessàriament. No necessites un home que et pagui el lloguer, els queviures o les factures. Veiem que en molts països capitalistes hi ha dones que no poden deixar una relació, no poden deixar el seu marit o el seu promès perquè no tenen prou diners per tenir la seva pròpia casa o per sobreviure. Als països on les dones són econòmicament independents dels seus homes, elles trien les seves parelles sexuals en funció dels seus diners. Si tu ets lliure, si ets capaç de pagar les teves factures, de pagar el lloguer... no triaràs un home perquè siguis ric sinó perquè t’agrada! Perquè penses que és guapo, perquè penses que és interessant, perquè penses que és divertit! Òbviament, per a mi, aquesta relació serà molt més honesta.
Hi ha una teoria sobre la sexualitat econòmica que vostè descriu en el seu llibre. Què explica?
No estic totalment d’acord amb la teoria de l’economia sexual, però és interessant quan hi pensem com una descripció de com funciona el flirteig heterosexual en una societat capitalista. La teoria de Roy Baumeister és una teoria molt simple. El que diu, si fa o no fa, és que en les societats on les dones no tenen oportunitats econòmiques, on no tenen l’oportunitat de rebre educació, el preu del sexe és molt alt. També el del casament. Normalment les noies volen arribar verges al matrimoni perquè guarden la seva virginitat per a un marit que pagarà les seves factures per a la resta de la seva vida. Així és com funciona en les societats tradicionals i patriarcals. En les societats on les dones tenen molta independència –per exemple a Dinamarca i a Suècia, on les donen tenen accés a un alt nivell d’educació, on poden arribar a llocs importants a la feina– tenen relacions amb qui volen. No els importa ser verges i casar-se perquè no necessiten guardar la seva sexualitat per casar-se i aconseguir un home. És una teoria molt simple, i que té problemes, però el que sabem és que en les societats on hi ha més oportunitats per a les dones, les dones són més lliures en la seva vida sexual i trien les seves parelles en funció de l’amor, l’atracció i l’afecte mutu. En les societats on les dones no són lliures trien els seus companys perquè són rics o potser perquè els seus pares el van triar per a ella. Potser no han pogut ni decidir-ho! El pare diu: “Tu et casaràs amb aquest.” I potser és lleig o potser és vell!
I això està passant actuament en països com els Estats Units?
I tant! Pensa en les dones durant la pandèmia, n’hi havia moltes que compartien l’apartament amb l’home que les pega. O que està abusant d’elles psicològicament. Poden escapar-se’n de manera fàcil? No. On aniran? Com trobaran una casa? Al meu país, on no tenim assistència mèdica, el 25% de les dones per sota dels 65 anys tenen l’assegurança mèdica del seu marit. Si et divorcies, no pots anar al metge. Això és així per al 25% de les dones. Per això moltes dones es queden en un matrimoni infeliç, potser amb un marit no gaire amable perquè si se’n separen, no poden anar al metge. Això és una bogeria l’any 2021! Això passa als Estats Units, un dels països més rics del món. És ridícul. A tot arreu veiem evidències, especialment les noies joves i sobretot quan tenen fills. Quan ets soltera tens una mica més de llibertat. Quan tens un nen encara és més difícil perquè no només has de tenir cura de tu, sinó que també has de cuidar una criatura.
Què passava a l’Alemanya Oriental perquè les dones estiguessin tan satisfetes amb les seves relacions sexuals?
A l’Alemanya Oriental és on tenim més evidències. De fet, hi ha documents en què es comparen les dues Alemanyes. Aquests estudis es van fer el 1985, el 1989, el 1990 i el 1991. És a dir, abans i després de la caiguda del mur de Berlín. Les dones de l’Alemanya de l’Est asseguraven que eren més felices sexualment amb els seus companys que no pas les de l’Oest. No va ser només un estudi, sinó que van ser múltiples i cada vegada s’afirmava el mateix. La qüestió és: per què? Hi ha moltes respostes, com ara que la religió no tenia tant de pes a l’Est i, en canvi, en zones com Baviera i al sud encara tenia molt poder. Les dones de l’Alemanya Occidental tenien molt poca independència econòmica. Una dona no podia tenir una feina sense el permís del seu marit fins a l’any 1957. En canvi, a l’Alemanya Oriental les dones van començar a treballar a partir del 1945.
Un any després que acabés la guerra.
Exactament. I és una diferència enorme. Una dona havia de deixar la feina si el seu marit ho volia, si considerava que no estava fent bé les tasques de la llar, i això va ser així fins al 1977, quan es va canviar aquesta llei.
Aquí, per exemple, els nens tornen de l’escola a quarts de dues. Si no es queden a dinar –i hi ha moltes famílies que no es poden permetre pagar el menjador–, els nens pleguen a les 12.30 h i tornen a fer classe de les 15 a les 16.30 h.
I a quina hora se suposa que han de treballar les mares?! És una bogeria!
Què oferien aleshores els països socialistes?
Aquesta era la diferència. A l’Alemanya Oriental, a Polònia, a Txecoslovàquia, a Bulgària, a Iugoslàvia, també. Hongria també donava moltes facilitats: tots els nens tenien plaça d’escola bressol pagada per l’estat i no per les famílies. Moltes vegades aquests centres es trobaven al mateix lloc de treball o just al costat. Era molt més fàcil. Si per alguna raó el teu home et deixava o es moria o era un alcohòlic... sabies que algú t’ajudaria a tenir cura del teu nen. Romania i Albània, per exemple, eren uns sistemes molt dolents per a les dones. La Unió Soviètica era un terme mitjà.
Quin eren els millors països per ser mare?
Potser els millors països per a les dones eren l’Alemanya Oriental, Txecoslovàquia i Hongria. Eren molt bons. Hi ha molta gent que ho enyora, sobretot la gent gran, però també molta gent jove, nascuda després del 1989. Molts d’ells ara diuen que era millor abans, especialment les dones joves. Moltes joves a Polònia, a Bulgària, a Hongria, a l’Alemanya de l’Est diuen: “Va ser molt més fàcil per a la meva mare i per a la meva àvia tenir una feina i una família que per a mi. Puc viatjar, em puc comprar uns texans, em puc comprar maquillatge i roba interior però no puc tenir un nadó.” No vull dir que la vida fos meravellosa perquè hi havia molts problemes. Tenies restriccions per viatjar, tenies el control de la policia secreta hi havia moltes coses dolentes, però en aquest aspecte, la viabilitat de les dones de tenir cura de la família, la feina i tenir una vida pròpia i independència, sí que era millor.
El capitalisme s’ha tornat més salvatge en els darrers anys?
Absolutament. Perquè no hi ha opositor. El capitalisme es trobava, abans del 1989, que molts empresaris havien de tractar molt millor els seus treballadors. Molts governs havien de tenir més cura de la gent pobra perquè hi havia una alternativa, hi havia una amenaça. Un altre sistema que era real. I això és important perquè quan pensem en el comunisme només pensem en la Unió Soviètica o en l’Europa de l’Est, però s’ha de pensar també en Cuba, Nicaragua, Angola, el Iemen, Tanzània, el Vietnam, la Xina. No només era l’Europa de l’Est. I també és molt important, per exemple, als Estats Units, on també hi havia el Partit Comunista, a Bèlgica, al Regne a Unit. A França, tenien un important partit comunista, estalinista. Aquests partits tenien molt de poder i posaven molta pressió en l’economia domèstica, perquè els treballadors tinguessin més drets. Des que el comunisme va caure, el capitalisme ha pogut fer el que ha volgut. Ha tingut i té via lliure. I qui ha de lluitar contra això? Tu? Jo? Oblida-te’n! Estem cansades!
També parla d’un cas en concret. És un cas que passa a una persona del seu entorn, als Estats Units. Una dona, una professional amb molta projecció i amb una bona feina, comença a tenir problemes quan és mare. Quan veu les conseqüències d’aquest cas pensa que la conciliació és possible?
Tinc entès que a Espanya van canviar la llei i tant la mare com el pare es poden agafar setze setmanes. Els homes se les agafen? No ho sabem. La qüestió és que aquesta mesura no és suficient. És un bon començament, però es necessiten uns bons serveis socials per als nens. Bones escoles bressol. Per exemple, al Quebec, al Canadà, tenen realment uns bons serveis a la infància, i els empresaris saben que les dones treballadores tindran un lloc perquè s’ocupin del seu fill. Als Estats Units, tot el pes de la cura recau sobre la mare, potser una mica sobre el pare. I no hi ha ajudes. No hi ha permís de maternitat. Zero! És una bogeria. Si has de treballar l’endemà de tenir una criatura, hauries de tenir un lloc on poder portar-la, al teu barri i pagada pel govern. Això és el que es feia a l’Europa de l’Est i va funcionar. Tenien permisos d’uns sis mesos, i a Alemanya de l’Est, d’un any. A la dona li pagaven un sou durant un any per quedar-se a casa.
Diria que encara és així.
Sí, i són polítiques que es van heretar de l’Alemanya de l’Est, no de l’Alemanya Occidental. El capitalisme té un problema: necessita les dones per treballar, però també necessita nadons perquè si no qui comprarà els Iphones? Qui pagarà els impostos? Qui treballarà? Si no hi ha nadons, el capitalisme té un problema. Aquesta és una de les contradiccions de la gent que ocupa el poder, com mantenir un equilibri entre les dones treballadores i l’increment dels naixements. A Polònia, han prohibit l’avortament i paguen a les dones perquè s’estiguin a casa i tinguin fills. Aquesta és la solució de Kaczynski en un govern d’extrema dreta. I la situació és similar a Hongria.
Són polítiques d’extrema dreta?
A Trump li hauria agradat que les dones, les dones blanques, es quedessin a casa i fessin nadons. A Polònia, el mateix amb les dones poloneses. A Hongria, amb les dones hongareses. Els líders d’extrema dreta necessiten idealitzar la família perquè la seva base política són homes, homes que volen reimaginar una societat en què ells se sentin satisfets amb les seves metes.
També explica que quan els homes ajuden a casa, millora la sexualitat de les parelles.
I tant! I això és molt interessant. Hi ha un gran estudi que es va fer a Alemanya, amb parelles que feia més de cinc anys que estaven juntes i que tenien nens. A les cases on els homes tenien més cura dels nens, tenien sexe de manera més freqüent. A les parelles en què l’home ajuda menys, es tenen menys relacions sexuals. A les primeres, comparteixen la vida, no estan dividits, estan en el mateix equip. I crec que els homes també tenen millor sexe sota el socialisme!, perquè hi ha molta pressió sobre els homes perquè siguin productius, perquè paguin les factures. Especialment als Estats Units o al Regne Unit, on no hi ha tants avantatges socials. Quan l’home perd la feina té molta pressió, una pressió extrema. Hi ha estudis sexològics que precisament relacionen les disfuncions sexuals masculines amb l’atur. Quan un home perd la feina, sent que ha perdut la seva masculinitat. En un món on l’home té més seguretat, evidentment se sent millor en la seva vida privada. He escrit sobre les dones, però també penso que és molt important reflexionar sobre com els homes també es beneficiarien d’aquestes polítiques socials.