MÍRIAM ALGUERÓ
FUNDADORA I PRESIDENTA DE L'ASSOCIACIÓ D'ONCOLOGIA INTEGRATIVA
“El càncer no és la teva vida”
Les teràpies i la medicina integratives milloren la qualitat de vida als pacients oncològics i als seus cuidadors. Míriam Algueró, nutricionista, en destaca els pilars: alimentació, exercici i gestió de l’estrès
ACOMPAÑAR EL CÁNCER Autor: Míriam Algueró Josa Editorial: Amat Planes: 182
SUPORTS
“Hi ha un tipus de suport per fer el tractament, per anar a comprar amb tu... i n’hi ha un altre, l’informatiu, que tot pacient necessita”TERÀPIES
“Hi ha teràpies que no curen, però sí que ajuden a millorar la qualitat de vida. Si el malalt està bé, el cuidador, també. Tot serà més fluid, amb menys conflictes”DIAGNÒSTIC
“Hi ha un munt d’emocions que se’ns poden despertar: por, ràbia, culpa. I moltes d’altres. I una sensació d’ansietat molt gran”ALIMENTACIÓ
“La dieta mediterrània implica molts plats de cullera, fruita seca, llavors, fruita, verdura i, de manera molt ocasional, pollastre, carn i peix”EL MILLOR
“La vaig empènyer una mica, i durant molt temps em vaig sentir culpable. Li havia de dir: «Mama, marxa.» Veia que li costava respirar”Feia tres anys i mig que havien perdut el pare a causa del càncer i van diagnosticar un tumor cerebral a la mare. Era el 2012. La mare es va negar a seguir un tractament que li hauria allargat uns mesos la vida, però en cadira de rodes, mig cega. Aleshores, la Míriam Algueró i les seves germanes van remoure cel i terra per curar-la amb altres mitjans. Aquella recerca no va guarir-la, però sí que va millorar la seva qualitat de vida. Algueró va fundar després l’Associació d’Oncologia Integrativa, i es va formar com a nutricionista. L’entitat difon les teràpies i la medicina que ajuden al benestar dels pacients. Ha publicat Acompañar el cáncer. Guía para cuidar a tu ser querido durante su enfermedad (Amat Editorial, 2021), un llibre adreçat a cuidadors i també als pacients que tenen cura de si mateixos.
En llegir el llibre impacta fins quin punt van buscar una cura per a la mare, i també, quan va arribar el comiat, la capacitat de dir: “Pots marxar.” És molt difícil deixar anar algú que estimes. M’hi incloc: som egoistes, en certa manera.
Totalment. A la meva mare li van donar dos mesos i mig de vida. El cap de setmana abans de diagnosticar-li, jo havia estat a casa seva amb la meva filla gran, de tres anys i mig, la meva filla de quatre mesos i meu marit. La mare tenia la casa neta, la nevera plena, va cuinar, va netejar. Van ser un dissabte i un diumenge. El dijous següent li van fer un TAC i aquell vespre em va dir que havia d’anar al Trueta a fer-se una ressonància magnètica.
Li havien vist alguna cosa?
Vaig enviar el TAC a una amiga internista. Com que passava molta estona i no em telefonava, li vaig trucar. Em va dir: “No sabia com dir-t’ho... això no es cura, Míriam.” Li vaig dir: “No pot ser, la mama no es pot morir, el papa s’acaba de morir fa tres anys! Ella sempre ha volgut ser àvia, ara té cinc nets, no pot ser!” Els metges ens van donar una opció de tractament pal·liatiu, perquè no es podia operar. Amb aquest tractament s’hauria quedat cega, en cadira de rodes, i al final hauria mort igualment. “Mama, podem buscar alternatives?” I va respondre que sí… Imagina’t: va anar d’un pèl que no la pugem a un avió i la portem a l’Argentina, a un hotel on hi havia un metge italià que feia un tractament. Es deia Tullio Simoncini. Injectava un sèrum bicarbonat directament a la vena que estigués més a prop del tumor, la caròtida en aquest cas. L’hi vaig explicar a l’amiga internista, i em va respondre: “La mare, tal com està, amb un canvi de pressió es morirà. No pot pujar a un avió.”
Quan estàs desesperat, penses en opcions desesperades.
Sí. Som tres germanes, i a cadascuna ens van recomanar un nutricionista. Doncs la vam portar a veure tres nutricionistes.
Déu ni do, llegint el llibre ja es veu que van fer tant com van poder. I ella s’hi va avenir.
Només ens va demanar que no la punxessin, però la vam dur a l’acupuntor. Vam fer de tot. Fins i tot, l’última setmana, que ella estava semiinconscient, ens vam assabentar d’un tractament amb vitamina C per via endovenosa. Ella no volia punxar-se i la vam punxar, cada dia durant dues setmanes, a veure si la remuntàvem. Quan ja estava inconscient –va estar així sis dies–, va arribar una de les meves germanes, li va fer un petó al front i va dir: “Està calenta! Té febre!” Havíem llegit que la febre era un indicador de resposta del sistema immune. Si el sistema immune responia, eliminava el tumor. Portava dies inconscient, no obria els ulls, però…
Al final, va dir-li a la mare que marxés.
La vaig empènyer una mica, i durant molt temps em vaig sentir culpable. Li havia de dir: “Mama, marxa. Marxa.” Veia que li costava respirar. La mirava i pensava: “Està esgotada.”
S’ha de saber deixar anar, però és difícil. Tampoc ens hem de castigar, per notar la resistència a dir adeu.
Estava en aquesta dicotomia: “Què és el que he fet bé, intentar salvar-la fins a l’últim moment o adonar-me, a l’últim moment, que havia d’ajudar-la a marxar?” A l’enterrament hi havia una amiga de la mare. I li vaig explicar que no sabia si havia actuat bé. Em va dir: “Míriam, tot allò que has fet ho has fet amb amor. I el que es fa amb amor està bé. Volies el millor per a ella.”
Des del minut zero?
Sí. Fa nou anys que no faig altra cosa que llegir sobre càncer, nutrició, exercici físic, emocions… tot. I m’agrada. No fa gaire llegia un estudi que diu que els pacients que tenen una comunitat de suport al voltant pateixen menys efectes secundaris i es troben millor. Els tractaments són més eficaços. I si no tens comunitat, busca quines entitats hi ha que et puguin donar suport.
Agafats de la mà
Hi ha diferents tipus de suport, oi?
Hi ha el suport per anar a fer el tractament, anar a comprar amb tu, passar estones amb tu, i n’hi ha un altre, l’informatiu, que tot pacient necessita. Quan la mare va estar malalta em vaig adonar que hi havia metges molt ben preparats i amb molta experiència per tractar els pacients amb càncer des del punt de vista integratiu, però com que tenien les consultes plenes no tenien temps, i no feien comunicació. Per contra, hi ha una sèrie de terapeutes i persones de dubtosa formació i no qualificats i sense experiència amb uns blogs i uns webs fantàstics i que, a més, et prometen la cura del càncer gairebé només mirant-te als ulls, i tot plegat presentat amb unes fotos de flors d’espígol i camps de gira-sol i amb una llum que sembla que Déu estigui baixant a la terra.
Els malalts, i les famílies cada vegada més, estem oberts a tot allò que pugui donar un bri d’esperança.
Em vaig posar en contacte amb algun dels metges de referència per veure si volien formar part del comitè científic de l’entitat, em van dir que sí, i vaig crear l’Associació d’Oncologia Integrativa, per difondre les teràpies complementàries i la medicina que millora la qualitat de vida dels pacients de càncer durant els tractaments. Hi havia un forat a Espanya –i a l’Amèrica Llatina, segons vaig saber després–. Molta gent amb càncer rep recomanacions de familiars, amics, i no hi havia cap associació que et digués: “Mira, això no té evidència científica, però això altre sí.” La majoria d’associacions contra el càncer et diuen que les teràpies complementàries són una enganyifa, que no serveixen per a res i que són un perill. Estic d’acord que no totes les teràpies complementàries serveixen, perquè n’hi ha moltes. Però n’hi ha que s’ha demostrat científicament que ajuden. Hi ha teràpies que no curen el càncer, però sí que ajuden a millorar la qualitat de vida. Quan algú que t’estimes té càncer, vols que es trobi bé. Si el malalt de càncer està bé, el cuidador també estarà bé. Tot serà més fluid, amb menys conflictes, menys dependència.
No tot és igual, però.
L’exercici físic i l’alimentació tenen una evidència científica forta. I al web de l’associació també parlem de teràpies que no tenen una evidència científica tan sòlida, com poden ser les flors de Bach, per exemple. És cert, no hi ha evidència científica, però els pacients reporten que estan més tranquils.
Trobar consell és primordial?
Per això neix l’entitat. Fa vuit anys que la vaig crear i rebo moltes consultes. Per exemple: “M’han recomanat el cànnabis medicinal, com me’l prenc? On el compro? N’he de plantar a casa?” Sempre els dic, tant si em pregunten pel cànnabis com per l’acupuntura, l’ozonoteràpia... que tot això està molt bé, però que com porten l’alimentació, perquè la base de les teràpies complementàries és això, l’alimentació, l’exercici físic i la gestió de l’estrès. És el més bàsic.
Què passa amb les emocions?
Quan et donen un diagnòstic de càncer es desperten moltes emocions, perquè és una malaltia que s’associa molt amb la mort i perquè és una malaltia que genera el propi cos, no és que agafis una infecció. Quan parlem de càncer, a més, parlem de dues-centes malalties diferents i, també, cada persona que coneixem que ha tingut càncer ha fet una evolució molt diferent. Sembla que tots haguem d’anar a parar a la mort segura, i no és així. Hi ha un munt d’emocions que se’ns poden despertar: por, ràbia, culpa. I moltes d’altres. I una sensació d’ansietat molt gran. Convé anar a un psicooncòleg i potser només caldrà anar-hi dues hores o tres –això ho dic més per a aquells a qui no els agrada anar al psicòleg–, per ordenar les emocions i veure com seguir. Si no gestionem bé les emocions, ens acompanyaran durant tots els tractaments mèdics. I si no es va al terapeuta, hem d’intentar parlar amb algú que ens ajudi a aconseguir aquesta pau interior, en la mesura que sigui possible. Passes millor els tractaments, i tens menys dolor físic, perquè el dolor físic va acompanyat del dolor emocional. Una comparació: si t’enganxes un dit amb la porta no fa el mateix mal el dia que t’han fet fora de la feina que el dia que t’han trucat per oferir-te una feina genial que fa anys que volies. Oi que ho entenem tots, això?
És important que no giri tot al voltant de la malaltia.
El càncer no és la teva vida, és alguna cosa que passa en una etapa de la teva vida, però la vida segueix.
És cert. I l’exercici físic, quin paper hi juga?
Els últims estudis científics demostren que no n’hi ha prou de caminar 45 minuts al dia, que s’ha de fer exercici de força. El múscul i el tumor competeixen pel mateix tipus de nutrients. Si fas exercici físic, al tumor no li arriben, està més dèbil, i quan entren la quimioteràpia, la radioteràpia o el tractament que sigui, és més fàcil l’eliminació de les cèl·lules tumorals.
De fet, tot això no és preventiu?
Si portéssim uns hàbits saludables, en el moment que alguna cosa no rutllés al nostre cos ens n’adonaríem més fàcilment. Si no tenim aquests hàbits, quan arribem a certa edat, un dia ens fa mal l’espatlla, un altre dia no païm bé, anem tirant i quan ens adonem que alguna cosa no va bé, la malaltia està més avançada. Sí que tot això va bé per prevenir, però va bé un cop ja t’han diagnosticat, per enfocar els tractaments d’una manera més lleugera, sense tants efectes secundaris, que permetin al pacient ser una mica més independent, valer-se per si mateix. Els pacients que feien exercici físic abans del diagnòstic, que continuïn fent el mateix. Si eren sedentaris, que comencin a sortir a caminar i que facin una mica d’exercici de força. Per fer força a les cames no cal anar a un gimnàs a aixecar peses, es poden pujar escales. L’ideal seria, si no tenen gaire força, que tinguessin un entrenador especialitzat en càncer –cada vegada n’hi ha més– i que els fes un pla d’entrenament. A més, l’exercici els anirà bé per dormir millor, anar millor al lavabo, tenir més bon humor. Millora l’estat general. Una vegada un metge em va dir: “Quan comences a fer exercici físic estàs donant al cos un missatge: «Ei, que em cuido!» I el cos té capacitat d’autocurar-se. Bé que quan et fas un tall se cicatritza. Hi ha el que s’anomena homeòstasi, l’equilibri de la salut. En moure’t es desencadenen un seguit de reaccions biològiques. Segregues més endorfines, serotonina, dopamina, més sucs gàstrics quan menges… Cuidem-nos.
I l’alimentació?
És bàsica, bàsica! Tots aquests metges que et diuen “menja el que vulguis, el que et vingui de gust”, o “menja el que menjaves fins ara, que ja ho estàs fent bé…”, ja saben què mengem? Com que vivim on vivim es dona per fet que seguim la dieta mediterrània, i no. La dieta mediterrània són molts plats de cullera, fruita seca, llavors, fruita, verdura i, de manera molt ocasional, pollastre, carn i peix. No com ara, que es menja tall per dinar i per sopar.
Aquests són els pilars del procés.
També s’hauria d’intentar dormir entre set i nou hores de qualitat durant la nit, i no val això que fan molts pacients de fer una migdiada de tres hores i després dormir-ne quatre a la nit, perquè a la nit, mentre dorms, tenen lloc un seguit de processos biològics, i si estàs despert no passen. I aquests processos tenen a veure amb la regeneració cel·lular.
Tot això és a l’abast de tothom, però? Pagar nutricionista, entrenador...
Al llibre dono indicacions de com hauria de ser la dieta, i dels aliments que s’haurien d’anar incorporant quan hi ha una baixada de defenses, o quan es perd pes. Si no tens un nutricionista, al llibre trobaràs uns primers auxilis. Quan parlo de peix, és seitó, sardina. El pollastre ecològic em poden dir que és molt car, però és que diem de menjar-ne un cop per setmana. Si mires tota la proteïna animal que consumies abans, amb tot el que t’estalvies pots consumir carn bona un cop a la setmana. I la resta de la setmana, llegums, que un quilo rendeix molt. Per gestionar l’estrès hi ha la meditació, per exemple, i hi ha aplicacions gratuïtes. Pots fer ioga per a càncer amb classes gratuïtes a YouTube, i també taitxí, txikung...
És conscient de la dificultat, doncs.
En aquest llibre hi ha algunes teràpies de les quals no parlo, precisament, per no generar sensació de frustració. El llibre és una resposta a tots el cuidadors i als pacients que són cuidadors de si mateixos i que es pregunten què més poden fer. De vegades em trucava un pacient i en lloc de donar-li una solució li generava una incomoditat més gran, perquè trucaven a la consulta d’algun metge i veien el preu –que no dic que sigui car, però cadascú té les seves possibilitats–. Hi ha molts recursos gratuïts, és cert, però estic convençuda que tothom voldria tenir algú al costat que li agafés la mà. Per això he escrit el llibre per als cuidadors, perquè sàpiguen com poden acompanyar els pacients.
Cuidador, necessites el teu espai
Pacient i cuidador principal han d’estar tan bé com es pugui. Per exemple, tant per a l’un com per a l’altre és molt positiu poder disposar de persones que donin del seu temps per passar estones amb el malalt. Amics amb els quals fer torns i veure pel·lícules, jugar a cartes, xerrar de llibres... i que no tot sigui el càncer. “El cuidador pot estar tranquil i té temps per a si mateix. Els pacients que tenen un grup de suport més enllà del cuidador principal, emocionalment estan més animats i no hi ha tant conflicte amb el cuidador, perquè si et passes tot el dia amb la mateixa persona, en un moment o altre t’hi enganxes. No oblidem, a més, que el cuidador s’ha de cuidar. Si cau malalt, qui comprarà? Qui el portarà al tractament? Qui cuinarà?”
Acompanyar el pacient
Míriam Algueró és llicenciada en ciències de la comunicació i té dos postgraus: de planificació estratègica de comunicació i de comunicació de risc i de crisi. Ara fa gairebé una dècada, va començar a preparar-se per acompanyar en el camí dels hàbits de vida saludables. Aquest gir en la seva vida el va fer pel càncer, que va colpejar el pare i la mare. Pocs mesos després que morís la mare, un dels puntals familiars, una persona que l’ajudava amb la cura de les filles –i d’ella mateixa– també va caure malalta. “Càncer d’úter. Em vaig trobar que en pocs mesos em quedava sense la mare i sense ella. Jo estava immersa en una depressió, però seguia anant a treballar, perquè el meu home feia poc que havia muntat una empresa i no em podia arriscar a perdre la feina.” Va prendre més consciència encara d’allò que calia fer: “Aquesta persona no tenia els coneixements ni els recursos per accedir a tractaments com els de la mare. Va coincidir que tenia la idea de muntar una entitat que difongués les teràpies complementàries que milloren la qualitat de vida dels pacients oncològics. A França, amb el tractament contra el càncer també s’engeguen els soins de support, que vindrien a ser les cures pal·liatives d’aquí. Aquí, però, t’hi envien quan ja no s’hi pot fer res. A França, aquestes cures et diuen com ha de ser l’alimentació, l’exercici... fan un acompanyament.”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.