S’han acabat les quarantenes per als contactes, en breu potser la mascareta i haurem de “normalitzar” la covid-19. Quin és l’escenari que es planteja per als propers mesos?
Encara estem en una incidència alta de contagis i no podem pensar a normalitzar-ho tot. És cert, però, que ja acumulem tres setmanes de davallada de la corba epidèmica: han baixat gairebé tots els indicadors, i els casos setmanals han disminuït un 50% respecte a la setmana anterior. Hi ha una davallada sostinguda que ens fa pensar en una perspectiva bona de cara als propers mesos, si no és que apareix algun ensurt amb alguna nova variant, o si la subvariant d’òmicron que circula majoritàriament a Dinamarca (BA.2), que és més transmissible, genera algun problema. Si els indicadors continuen millorant, podrem començar a flexibilitzar les restriccions.
Quin serà el moment?
Quan estiguem en una incidència de 50 casos per cada 100.000 habitants, que és la referència que tenim de baixa circulació de virus. Aquest seria el moment de normalitzar la vida diària; ara bé, sempre amb una vigilància epidemiològica reforçada que ens permeti predir amb temps suficient l’amenaça d’una nova onada. La previsió és que si segueix circulant la mateixa variant del virus o variants similars que generen menys gravetat, ja podríem parlar de situació d’endèmia, és a dir que el virus hi és, però circula de manera controlada i que, des del punt de vista sanitari, es poden atendre els casos de covid-19 sense que això afecti ni posi en risc l’atenció de la resta de patologies. Caldrà, però, estructurar una vigilància molt reforçada sobre el virus per veure-les venir i, sobretot, haurem de tenir molt ben protegides les persones vulnerables.
Parla del llindar de 50 casos per cada 100.000. Ara, estem vorejant els 800. Hi estem molt lluny, encara.
Per això dic que en aquest moment encara no estem en disposició d’eliminar totes les restriccions. Quan arribem al llindar dels 50 casos per cada 100.000 és quan ens podrem plantejar deixar de fer proves diagnòstiques a tothom que tingui símptomes, deixar de fer seguiment dels contactes estrets i eliminar totes les quarantenes. De moment, només ho podem plantejar a les escoles, perquè sabem que els nens són els menys vulnerables pel que fa a la malaltia; els afecta de manera molt lleu i gairebé no tenen ingressos per complicacions de la covid o són del tot excepcionals.
No veu, doncs, factible un escenari com el que planteja el Regne Unit o el que ha aplicat Dinamarca de conviure amb la covid com si fos un virus més?
Cal esperar. No descarto que en un parell de mesos es pugui plantejar, sempre que tots els indicadors vagin baixant al ritme actual.
Presideix el comitè científic assessor. El govern els ha traslladat el pla per afrontar aquesta nova normalitat?
El govern ens va demanar fa unes setmanes que presentéssim un document sobre aquesta fase de transició, sobre com haurem de conviure amb el virus en el moment que millorin els indicadors i la immunitat sigui prou elevada –ara ja estem per sobre del 80% pel que fa a vacuna i la immunitat natural dels que han passat la infecció–. Hi estem treballant i en els propers dies el presentarem.
S’opta més per la prudència que per la pressa?
La idea és ser prudents. Començar a flexibilitzar les mesures a les escoles, sempre sota una vigilància estreta, i si tot va bé, aplicar-ho després a la població general.
La variant BA.2 d’òmicron, la que s’ha batejat com a sigil·losa, quina incidència té a Catalunya?
Se n’han detectat casos, però no hi ha una circulació important d’aquesta variant BA.2, la variant majoritària aquí encara és l’òmicron original.
A Dinamarca aquests dies s’han activat algunes alarmes per una mutació de la variant BA.2, la H7Y8. És preocupant?
S’ha d’anar monitorant, però d’entrada no és un motiu de preocupació en aquest moment, i l’OMS tampoc l’ha considerada com a variant de preocupació. S’ha d’anar seguint. No se’n tenen dades suficients de l’impacte, ni de la transmissió ni de la gravetat, i hi ha molt pocs casos, encara.
Fins ara, el missatge era: cal tallar la transmissió del virus perquè com més es repliqui més pot afavorir l’aparició de noves variants. Ara aquesta premissa no sembla tan important i els contagis han superat rècords amb l’òmicron. Això costa d’entendre.
Aquest canvi de missatge obeeix al fet que, fins fa poc, no hi havia una cobertura vacunal alta i disposàvem de poca informació sobre el virus. Cada vegada que hi havia una nova onada es traduïa en un nombre molt elevat d’ingressos i una alta mortalitat i, per tant, calia prendre mesures restrictives per evitar que el virus circulés amb facilitat i poder protegir la població amb mesures no farmacològiques, perquè no teníem vacunes ni antivirals. Ara hi ha més eines per fer front al virus i tot això fa que després de dos anys de pandèmia no hàgim de mantenir les mateixes restriccions perquè, entre altres coses, tenen un preu, i no només econòmic. Cada vegada que ve una onada, cal aturar trasplantaments, cirurgies cardíaques i l’atenció de moltes malalties o el diagnòstic precoç del càncer, i segur que en els propers anys en pagarem un preu. Per això, en aquest moment que tenim bona part de la nostra població protegida amb les vacunes i que els nous tractaments antivirals ja comencen a arribar, el que hem de fer és intentar conviure amb el virus sense haver d’aplicar mesures tan restrictives. Això sí, evitant mortalitat i focalitzant tots els esforços en les persones vulnerables.
La variant òmicron ha escapat a la immunitat, i gent que estava vacunada o ja havia passat la covid ha tornat a contraure la malaltia. Hi ha qui es planteja per què calia vacunar-se.
Des del principi sabíem, i s’ha explicat, que les vacunes contra la covid no són esterilitzants, poden reduir la infecció però no l’eviten. El que fan és reduir les formes greus de la malaltia. Amb la variant delta, l’eficàcia davant la infecció ja havia baixat al 50%, però la prevenció d’hospitalitzacions i morts estava per sobre del 90%. L’òmicron ho ha canviat tot, i l’eficàcia davant la infecció encara ha estat més baixa: en el cas de les vacunes d’Astrazeneca va caure pràcticament a zero, i la de Pfizer se situava al 30%. I, a més, s’ha comprovat que més enllà dels sis mesos de l’administració de la segona dosi la protecció –fins i tot pel que fa a formes greus de malaltia– també baixava una mica, i se situava al voltant d’un 70% en comptes del 90% inicial. Per això hem insistit en la necessitat d’administrar la tercera dosi. Les vacunes no evitaran que ens infectem, però sí que puguem patir greus complicacions, i aquí és on rau la seva importància. És important que qui no s’hagi posat la tercera dosi se la posi, i que les persones immunodeprimides es posin una quarta dosi passats uns cinc mesos des de la tercera.
S’ha insistit molt que l’òmicron és més lleu. Se sap si és per la variant en si o per l’efecte de les vacunes?
Inicialment no se sabia, però ara ja disposem de força dades, sobretot del Departament de Salut del Regne Unit, que ha analitzat les dades en funció del nivell de vacunació, i la conclusió és que té a veure amb la suma de les dues coses. D’una banda, és pels efectes de les vacunes, però també perquè la variant en si genera menys complicacions.
El nombre de morts és proporcional al dels contagis. Com més contagis, més morts en xifres absolutes, com ha passat en la sisena onada. Cal debatre quin llindar estem disposats a acceptar?
És un debat que cal fer. En el cas de la grip, per exemple, hi ha establert quin és el llindar en què considerem que s’entra en situació d’epidèmia, que està fixat en 90-100 casos per cada 100.000 habitants. També en el cas de la covid-19 caldrà fer una cosa similar, a partir dels sistemes de vigilància epidemiològica i dels equips sentinella. No comptarem tots els casos, sinó que en farem extrapolacions a partir dels casos detectats en determinats centres representatius del territori i dels ingressos en hospitals sentinella. A partir d’aquest sistema, i d’altres tipus d’indicadors, s’hauran d’establir aquests llindars que han d’activar les alarmes i tornar a aplicar mesures. I les mesures dependran de la variant del virus i dels seus efectes; si no hi ha un augment important d’hospitalitzacions, n’hi haurà prou amb mesures menys restrictives. Ara bé, si entra una variant que causa una major gravetat i més hospitalitzacions, caldrà ser més dràstic. És possible que puguem tornar a escenaris de limitació d’aforaments, o a tancar alguns serveis si el nostre sistema sanitari comença a ressentir-se’n i el nombre de morts es dispara. De moment, amb l’òmicron no es preveu aquest escenari.
Un escenari incert, ja que el que serveix avui no sabem si servirà demà passat.
Cal tenir clar que estem en pandèmia i que no s’ha acabat. Les coses comencen a anar més bé i les previsions fan pensar que en els propers mesos estarem encara millor, però tot pot canviar en qualsevol moment. Aquest virus ens ha donat moltes sorpreses, i som conscients que en pot generar més. S’estarà molt amatent al que pugui passar i si detectem un perill, haurem de fer marxa enrere. Això no s’ha acabat.
La pandèmia s’ha donat per acabada unes quantes vegades…
La comunicació no ha estat, precisament, el millor. Algunes vegades, segurament per la fatiga pandèmica, potser hem volgut donar ànims quan les coses anaven millor i s’ha interpretat que donàvem la pandèmia per acabada. Quan van arribar les vacunes va semblar, també, que ja arribàvem al final…, però hem de ser prudents i no donar falses expectatives. Ara bé, és obvi que la situació d’ara no té res a veure amb la de fa un any.
La setmana passada hi va haver 109 morts, i en fa dues, 191. Són molts morts malgrat que tots els indicadors millorin.
Anem millor, però aquesta sisena onada amb tants i tants de casos, ha provocat un nombre elevat de morts. S’ha parlat últimament del concepte gripalització de la covid, un terme que no m’agrada gens, i es torna a fer el símil del principi de la pandèmia, quan es deia sovint que estàvem al davant d’una mena de grip. I no, la covid no és com la grip, és una malaltia molt més greu. Cada temporada gripal a Catalunya es registren entre 500 i 1.000 morts; en aquesta sisena onada de covid, en només dues setmanes hem arribat a xifres de 500 morts; per tant, no es poden comparar de cap manera.
Ha treballat en programes de prevenció i control d’infeccions emergents, com els virus del Zika o el de l’Ebola. Quina evolució li sembla que pot seguir la pandèmia?
Tenim sobre la taula tres escenaris diferents. L’escenari més immediat, el dels propers mesos, preveu que el virus continuï circulant amb variants lleus, potser més transmissibles però més lleus; anirem tenint petites onades i, de moment, no serà un virus estacional, però s’hi pot convertir. Aquest és l’escenari que ara mateix es veu com a més probable per la mateixa OMS. En segon lloc, tenim el pitjor escenari: que aparegui una nova variant que s’escapi dels efectes de les vacunes d’una manera més dràstica que com se n’ha escapat l’òmicron, i això ens podria tornar al punt de partida, amb una onada epidèmica molt elevada. És un escenari que, tot i que es consideri poc probable, no podem descartar. I el tercer escenari, el més optimista de tots –i que he de dir que no veig gaire probable–, seria que, atenent que bona part de la població està vacunada, el virus acabi desapareixent, com va passar amb el SARS-CoV-1 o el MERS, tot i que després de dos anys de pandèmia sembla poc probable. En l’escenari de futur, el dels propers anys, s’entreveu a una circulació mantinguda del virus –segurament de caràcter estacional–, i amb brots epidèmics i onades que haurem d’anar contrarestant amb les vacunes i els tractaments antivirals, i protegint sobretot les persones més vulnerables, que s’hauran d’anar revacunant. L’atenció s’haurà de centrar en aquests pacients, fer-los un diagnòstic ràpid mitjançant PCR davant de qualsevol sospita i tractar-los amb els antivirals per evitar complicacions.
Serà necessària una quarta dosi per a la resta de la població?
Ha passat poc temps des que hem administrat la tercera i cal veure l’evolució de la immunitat, però si ens mantenim amb la variant òmicron o d’altres de similars, a les persones no vulnerables no caldria administrar-los una quarta dosi. Per a les vulnerables, sí; de fet, ja està recomanada.
Amb l’etiqueta de persones vulnerables, a banda dels immunodeprimits, a qui més s’inclou?
La llista s’ha d’acabar de definir, però en general parlaríem sobretot dels pacients immunodeprimits, persones amb la síndrome de Down, gent gran de residències geriàtriques i pacients d’hemodiàlisi. Hi ha un grup que caldria també valorar, que són les persones amb obesitat mòrbida, perquè hi ha hagut molts pacients a l’UCI que no tenien cap altra patologia a banda de l’obesitat. I segurament s’haurà d’establir un criteri d’edat –a partir de 60 o 65 anys–, com fem amb la grip. Amb la covid sabem que l’edat és un factor de risc per si sol.
Per poder tenir el virus sota control serà molt important la vigilància epidemiològica i genòmica. Caldrà establir noves estructures sanitàries?
S’ha d’enfortir la salut pública i dins de la salut pública, hi hauria d’haver una agència de salut pública dotada d’eines més potents de les que hi ha hagut fins ara, no només de vigilància epidemiològica, sinó sistemes integrats de vigilància de casos, com ara la vigilància microbiològica, la vigilància animal o el sistema de monitoratge de les aigües residuals, ja que anticipen molt bé quina és la circulació de virus. I caldria augmentar la seqüenciació genòmica, perquè permet detectar de manera més precoç l’aparició de noves variants. I encara queda tot el tema de la digitalització del registre de casos, que és el que ens ha de permetre tenir una foto a temps real de quina és la situació en cada moment per poder-nos avançar als problemes. Cal reestructurar tots aquests serveis, i em consta que s’hi està treballant.
De l’experiència de dos anys, quins errors cal corregir?
Emprendre les mesures tard. En alguns moments hem vist el que passava en altres països, però malgrat això hem trigat a instaurar mesures. Penso, per exemple, quan va entrar la variant delta al Regne Unit i la situació es va començar a complicar, o quan va entrar l’òmicron a Dinamarca i, malgrat això, es va trigar massa a aplicar mesures. Nosaltres seqüenciem poc, i quan detectem que una nova variant ha avançat en la transmissió, ja és massa tard. Cal prendre mesures de manera més precoç.