Entrevista

ISMAEL PEÑA-LÓPEZ

DIRECTOR DE L’ESCOLA D’ADMINISTRACIÓ PÚBLICA DE CATALUNYA

“Les interferències d’uns poders en d’altres generen desconcert”

Va liderar l’equip que va creure convenient ajornar les eleccions del 14 de febrer i passar-les al 30 de maig. El TSJC va obligar a fer marxa enrere i a mantenir la data inicial, malgrat la situació pandèmica

EL PAPER DELS TRIBUNALS
“Igual que no es pot legislar d’esquena al carrer, el poder judicial ha de saber contextualitzar l’aplicació de la llei”
L’ÚNIC CAMÍ POSSIBLE
“La solució és que les institucions dialoguin entre si, que avaluïn els fets i les conseqüències de les seves actuacions”
CITA ENLAIRE
“L’escenari d’ajornar les eleccions catalanes del 14 de febrer es va treballar des del primer moment i amb prioritat”
No sé si encara té malsons quan pensa en aquells dies en què, enmig d’una pandèmia, ni tan sols se sabia quin dia podríem votar.
Tot va bé si acaba bé. De les moltíssimes emocions que van generar mesos i mesos de preparar les eleccions, cada cop són més brillants els bons records i queden arraconats els dolents, alguns, certament, terribles. El que no marxa és l’enuig i la indignació. Diu Tagore que no posem allò que estimem prop d’un estimball perquè sembli més alt. Això es va fer amb les eleccions: per suposadament protegir el dret a votar contra tots els elements, el que es va fer va ser posar-lo en risc: els ciutadans tenien por, vam invertir recursos desviant-los de llocs on feien més falta i realment va haver-hi alguns moments en què la possibilitat de celebrar eleccions o de creure’ns el resultat no estava del tot garantit.
Quantes hores de reflexió i feina hi va haver al voltant de la decisió d’ajornar les eleccions, que després el TSJC va tombar?
Unes 6.000 hores. Tot i que unes eleccions es comencen a preparar l’endemà de les anteriors, la represa de la convocatòria de les eleccions basques i gallegues el 18 de maig del 2020 va suposar el tret de sortida de l’organització d’unes eleccions que en aquells moments vam tenir la certesa que serien molt diferents de les habituals. L’escenari d’ajornar-les es va treballar des del primer moment i amb prioritat: en un ambient polític tan enrarit com el català, la principal preocupació era la legitimitat de la institució de les eleccions. Hi ha tres fases en els preparatius i, en totes tres, l’ajornament es treballa: una de disseny, en què es pensen els protocols i la creació de la taula de partits, essencial per debatre l’ajornament, com es va demostrar; una fase de desplegament, en què es va crear un quadre de comandament per fer el seguiment dels riscos i, sobretot, dels llindars que suposava prendre decisions, i la fase d’execució, amb el seguiment diari d’indicadors.
Quan van veure definitivament que calia ajornar-les?
La decisió va comportar dues setmanes: la del 4 de gener, de treball intern amb el Departament de Salut per constatar que anàvem al pitjor escenari, i la de l’11 de gener, per explicar-ho als grups parlamentaris, consensuar la decisió i fer els informes preceptius per justificar-la formalment. Però la feina ja estava feta feia mesos.
Semblava bastant obvi que el 14-F no hi hauria un bon escenari.
La situació prevista per a la campanya i la jornada electoral feia saltar amb claredat tots els llindars que ens havíem fixat en matèria d’indicadors de salut pública i posava en vermell molts indicadors.
Però sempre es va dir que votar no seria un risc malgrat les xifres de què disposaven.
El motiu per ajornar les eleccions mai va ser el risc per a la salut individual: sempre vam dir que votar no suposaria un risc, que podíem muntar un dispositiu molt segur. El motiu per ajornar-les era un altre i era doble. D’una banda, de salut pública: en el pitjor moment, el pic de la tercera onada, mobilitzar 5,5 milions de votants i 100.000 col·laboradors directes i indirectes era afegir una pressió descomunal a un sistema sanitari esgotat per la segona onada i que començava a implantar la campanya massiva de vacunació. Això es va notar molt directament en la gestió dels membres de les meses, les restriccions a la campanya electoral, les mesures extraordinàries a les meses o l’acompanyament d’1 milió de persones de risc alt o molt alt. Es va duplicar el pressupost i vam arriscar perdre’n la meitat si ajornàvem in extremis.
I el segon motiu que els portava a l’ajornament?
Era una qüestió de legitimitat democràtica. Hi va haver molts nervis durant la setmana d’impàs entre les mesures cautelars i també a mesura que s’acostaven les eleccions. Els protagonistes de les eleccions no van ser els partits, sinó la covid o el dispositiu electoral anticovid. Que aquests nervis no es desbordessin i que el dia 15, l’endemà dels comicis, tinguéssim uns resultats que una majoria no acceptés com a legítims va ser un risc que no hauríem hagut d’assumir mai. Si els nervis no es van desbordar va ser per l’impagable sentit de responsabilitat i de servei públic de tots els actors que es van coordinar per organitzar les eleccions.
Per tant, van tenir claríssim que aquelles eleccions s’havien d’ajornar.
Cap dubte. Mantenint la data assumíem uns riscos elevadíssims, que en el cas català s’haurien pogut traduir en una situació de crisi institucional sense precedents, molt probablement més profunda i duradora que els fets de l’octubre del 2017 i la posterior aplicació de l’article 155. Ajornar-la, en canvi, no vulnerava el dret de vot de ningú, i no suposava cap canvi de situació política substancial que pogués beneficiar o perjudicar cap candidatura: tres mesos no desvestien cap dret i sí que contribuïen a protegir-ne molts d’altres amb moltes més garanties.
Com es va sentir quan va conèixer la resolució del tribunal?
Hi ha dues actuacions judicials que cal diferenciar: d’una banda, la decisió d’adoptar mesures cautelaríssimes que forcen l’administració a continuar amb el procés electoral com si no hagués passat res. De l’altra, el moment en què es resol definitivament la qüestió. Tot això es viu en quatre temps.
Expliqui’s.
El primer és de frustració. Les dades que tenim són contundents i els informes que fem són molt detallats: més de cent pàgines argumentant tots els motius que ens condueixen a anul·lar la convocatòria. Hi afegim aquí que les argumentacions per imposar mesures cautelaríssimes són molt vagues. Per acabar, demostren un desconeixement absolut de la realitat. En molts altres països els tribunals també prenen mesures, però les prenen per flexibilitzar la normativa de manera que es protegeixin tots els drets –salut i vot– al mateix temps que es facilita la logística electoral. Aquí es resolen les qüestions com si es tractés d’unes eleccions normals i corrents. Resulta molt frustrant constatar l’enorme distància que hi ha entre els tribunals i el carrer, entre els tribunals i l’administració. El segon és d’avaluació de danys i de constatar que, contràriament al que pot dictar la intuïció, el gruix de l’operativa electoral gairebé no variarà. Les decisions importants que ja estan preses no es poden tirar enrere –com ara els grans contractes de logística o de tecnologia– i, a més, seguiran sent vàlides tant si es corrobora la data electoral inicial com si hi acaba havent un ajornament: ni l’ajornament ni la resolució judicial hi impactaran. Les decisions importants que podien comportar pèrdues importants –com la propaganda electoral– no s’han pres encara: precisament s’han ajornat les eleccions abans d’incórrer en riscos massa elevats en matèria econòmica. El tercer és de gran incertesa en la societat en general i en els partits en particular. Les mesures cautelaríssimes obren el pitjor escenari: no se sap del cert quan seran les eleccions, i el tribunal es reserva un termini de temps fins al 8 de febrer –el dilluns anterior a les eleccions– per pronunciar-se.
Recordat ara sembla de bojos.
Si la sentència s’endarreria molt els danys sí que podien ser enormes i, en alguns casos irreparables: del 8 de febrer al 14 no hi havia marge d’actuació per endarrerir decisions clau. Els deu dies que van transcórrer entre les cautelaríssimes del 19 de gener fins a la sentència definitiva del 29 de gener van ser de total desbandada. La feina més important del dispositiu electoral era garantir que les eleccions es podrien celebrar el 14 de febrer si així ho acabava sentenciant el tribunal, i l’única via era acatar les cautelaríssimes com una sentència en ferm. Evitar que el caos s’apoderés de l’esfera política i social va ser un repte aquells dies.
I el quart temps?
L’últim moment correspon a la sentència, que afortunadament no va esgotar el termini del dia 8 de febrer. Va ser un moment d’un gran alleujament. Ja no hi havia dubtes sobre les eleccions i van desaparèixer automàticament els incentius a tenir comportaments electoralistes respecte de les mateixes eleccions.
Alguna cosa falla si el recurs d’una sola persona pot canviar una decisió presa amb un gran consens polític i tècnic?
Alguna cosa falla si s’accepta el recurs d’una sola persona que presenta una inexistent vulneració de drets i, sentenciant a favor, sí que es vulneren els drets de milions de conciutadans, a qui es posa en un risc innecessari d’eleccions fallides. De la mateixa manera que no es pot legislar d’esquena al carrer i només des del legislatiu, el poder judicial també ha de saber contextualitzar l’aplicació de la llei. Això no vol dir saltar-se la lletra, però sí saber preservar l’esperit que la va fonamentar. I, sobretot, avaluar-la en el context de la resta de drets. També falla pensar que l’administració és un robot, una màquina que funciona a còpia de donar-li instruccions. Com a conjunt, sí que és desitjable que l’administració sigui igualitària, neutral, garantista, transparent... però això s’aconsegueix a còpia de recursos, temps i, sobretot, persones. El paper de les paperetes va quedar enterrat de neu per la tempesta Filomena a Madrid; el temps necessari per imprimir-les, guillotinar-les, plegar-les, ensobrar-les i enviar-les no es pot comprimir fins a zero; i les persones formades, competents i expertes en una tasca determinada no poden multiplicar-se. Un poder judicial que jutja sense context –voluntàriament o per desconeixement de causa– ho pot acabar fent en contra del ciutadà a qui pretén protegir. Va ser el cas de l’afer judicial de les eleccions al Parlament de Catalunya del 2021.
La intervenció de la justícia en temes importants que afecten el nostre dia a dia pot minvar la confiança de la gent en els governants?
El problema no és la intervenció de la justícia en si, sinó si quan ho fa usurpa funcions d’un altre organisme. És un problema quan la justícia substitueix el poder legislatiu, o la natural deliberació i pugna entre visions sobre una mateixa qüestió. El legislatiu té delegada la representació del ciutadà en l’exercici de la seva sobirania. I la sobirania, i la seva representació, són inalienables. Que el poder judicial faci funcions de legislatiu és una subversió de la separació de poders i desposseeix el conjunt de ciutadans dels instruments que té per deliberar i prendre decisions sobiranament, ja sigui de manera directa o delegada en uns representants. I és un problema quan la justícia substitueix, també, l’executiu. El poder executiu –malgrat que sovint el fem indistingible del legislatiu per la preponderància dels partits en les institucions– és un poder tècnic, expert, que planifica, organitza, dirigeix, controla, avalua. Això no vol dir que sigui infal·lible, o que pugui tenir desviacions malintencionades o fruit de la incompetència, i aquí el poder legislatiu i, eventualment, el poder judicial, fan bé de controlar-lo. Però qui ha de dur a la pràctica el mandat del poder legislatiu no pot ser substituït per qui ha d’interpretar les lleis i el seu compliment.
I la possibilitat de crear situacions de caos.
Les interferències d’uns poders en d’altres generen desconcert i, a la llarga, desconfiança. Sobretot perquè es vicien les pràctiques, es desnaturalitzen les funcions i les institucions acaben funcionant malament i perdent eficiència i, sobretot, eficàcia. I tant si el ciutadà ho atribueix a incompetència com si ho atribueix a deshonestedat, es posa en marxa el cercle viciós de la desafecció: com més desconfiança, més distància, i com més distància, més desconfiança.
El biaix polític dels jutges pot ser perillós?
Tots tenim biaix polític. Que els jutges siguin feministes és un posicionament polític inequívoc i no és perillós per a ningú –o només ho és per al masclisme–. El que és perillós és que una institució s’atorgui funcions que no li corresponen i per les quals no està preparada ni legitimada per exercir. I, en termes més generals, és també perillós desconnectar-se del món, oblidar que és més plural i complex que l’entorn que coneixem directament per proximitat. És ben cert que aquesta mateixa complexitat del món fa que no sigui tan evident identificar quina funció tenim al davant i qui hauria d’exercir-la. L’anomenada llei mordassa atorga, per exemple, unes funcions als cossos de seguretat que qui la va aprovar situa en el manteniment de l’ordre i en canvi qui s’hi oposa creu que correspon al jutge, que el que passa a peu de carrer és un judici i sentència ràpida sobre si allò que està passant és l’exercici de la llibertat d’expressió o no.
Proposa cap solució?
En casos així, l’única solució és que les institucions dialoguin entre si, que analitzin i que avaluïn els fets i les conseqüències de les seves actuacions. Això últim no passa. Escasseja el diàleg en les institucions i, encara més, entre si. I encara més entre les institucions i la ciutadania. Això les allunya dels fets i provoca el cas habitual en què les institucions “no han vist” allò que la ciutadania denuncia. La ciutadania desconfia, la ciutadania s’inhibeix, les institucions queden desconnectades i creix la percepció que van per lliure. Sense controls externs i interns, és qüestió de temps que la percepció i la realitat acabin sent la mateixa cosa.
Els partits polítics que estan a l’oposició també han convertit la justícia en un arma contra qui governa?
En termes generals, no hi ha partits als governs ni a l’oposició: la política és un gran escenari sense fronteres. Tots els partits fan campanya constant perquè sempre hi ha eleccions. Hi ha dues tendències que conviuen molt malament: els perfils enfocats al projecte i els perfils enfocats al partit. La paradoxa és coneguda: si es posen tots els recursos a guanyar les eleccions, els perfils que es necessiten no són els mateixos que per impulsar i implantar un programa; i els perfils que dissenyen i implementen polítiques no guanyen eleccions. El que fan els partits és intentar tenir una mica de tot. Tot i que el ventall ideològic és realment molt ampli, l’aplicació pràctica dels programes no ho és tant. Així, tenen molt més en comú dos regidors d’urbanisme de partits diferents que no pas un d’aquests amb el cap de campanya del seu partit. En lloc de posar el focus en la batalla campal constant i per tots els mitjans dels responsables de comunicació i propaganda, potser caldria donar l’alternativa als perfils més tècnics i donar-los l’oportunitat d’entendre’s. I en lloc de supeditar l’especialista al servei del relat i la retòrica, es podria posar la comunicació al servei d’explicar la política pública, el diàleg i l’acostament de posicions. Potser els resultats ens sorprendrien.

LA CARA MÉS VISIBLE D’AQUELL 14-F

Poc podia imaginar Ismael Peña-López (Mataró, 1973), quan l’any 2018 va ser nomenat director general de Participació Ciutadana i Processos Electorals de la Generalitat, que estava a punt de viure la que probablement ha estat l’experiència laboral més frenètica i rocambolesca de la seva vida: liderar l’organització d’unes eleccions catalanes enmig d’una pandèmia. El calendari fixava la data del 14 de febrer per a la celebració dels comicis, però les previsions epidemiològiques recomanaven ajornar les eleccions unes setmanes. L’equip de Participació Ciutadana va aconseguir el que d’entrada semblava un repte impossible: posar d’acord tots els partits de l’arc parlamentari, en un clima de calma inusual, per ajornar la cita amb les urnes. Es va acordar passar les eleccions al 30 de maig, però encara faltava l’element sorpresa que convertiria l’organització dels comicis en un procediment no apte per a qui pateix del cor: el TSJC hi havia de dir la seva i havia de ficar cullerada en la decisió política i tècnica. Finalment, va ordenar mantenir la data inicial. Ismael Peña-López recorda l’angoixa viscuda, sense saber fins dies abans del 14-F si finalment havien d’activar o no el dispositiu electoral. Finalment, l’organització va ser un èxit, però això no l’ha fet oblidar el neguit d’aquells moments.

L’úLTIMA PARAULA, LA DEL TSJC

Encara ara, més de dos anys després, costa d’entendre que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, a partir de la denúncia d’una sola persona, capgirés una decisió d’aquella dimensió. Ismael Peña-López recorda el context del moment: “Avui és molt fàcil saber quan hauria estat el millor moment per celebrar les eleccions, en molts nivells: juliol del 2020, passada la primera onada, juntament amb les eleccions al parlament basc i gallec. És el que van fer la majoria de països que havien de celebrar eleccions aquell any: programar-les entre la primera i la segona onada, tornant a ajornar totes les que estaven previstes de novembre en endavant tot esperant que acabés l’hivern i la vacunació fos generalitzada: recordem que de març a juny del 2021, ambdós mesos inclosos, la situació pandèmica era millor que avui mateix. Les eleccions es van convocar el 21 de desembre, quan feia una setmana que els indicadors de contagi tornaven a empitjorar. El 26 de desembre la tendència ja és preocupant i el cap de setmana del 9 i 10 de gener teníem suficients dades per calcular que el pic de la pandèmia cauria a mitja campanya electoral, i que seria un pic molt més alt que el de la segona onada, que ja havia estat molt més elevat que el de la primera.” Amb tot, com sempre, el TSJC va tenir l’última paraula.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)