“Per avançar, tots hem de ser part de la solució”

No és només el que nosaltres llencem a casa. Hem d’intentar evitar aquest punt de vista més personal i petit i ser capaços de tenir una visió molt més àmplia i completa, de cicle. Quan anem a comprar triem, i triar vol dir que rebutgem un producte, ja sigui perquè és massa gran o massa petit o perquè té una forma estranya. Qui compra una patata que pesa tota sola 600 o 800 grams? Tothom les vol estàndards, i com que la natura no és perfecta, l’única solució que li queda al pagès és sobreproduir, el que vol dir que una part dels aliments no tindran sortida. Aquesta és una de les claus, i la nostra responsabilitat és transmetre que el problema de les pèrdues i el malbaratament és sistèmic, molt complex i multicausal, per això requereix una visió àmplia i que tots els actors del cicle treballin de forma enxarxada.

Hem d’obrir les nostres ments i ser molt més conscients que rere cada aliment hi ha una persona, i que no és tant què vull menjar sinó què toca. Tot això s’està treballant en l’àmbit de la restauració col·lectiva i les escoles. Proveir d’aliments ecològics de qualitat els centres educatius vol dir que hi hagi un gestor que treballi tot això molt de prop amb el sector primari i que hi hagi compromisos de responsabilitat compartida. Si s’han pactat collites segons uns menús però resulta que una pedregada ha fet malbé la mongeta verda, hem de ser capaços de posar el problema sobre la taula i pactar entre tots una solució, com la de canviar el menú i donar sortida a una altra verdura. Hem d’explorar vies, estrènyer els vincles amb el productor, treballar-hi molt més de bracet i ser més flexibles.

En la mesura que podem, anem treballant amb cadascuna, tot i que depenent de l’any, posem més el focus en una o en una altra. Hem elaborat juntament amb l’escola d’Hoteleria i Turisme de Barcelona una guia amb dotze passes per aconseguir un càtering més sostenible, per exemple. Ens interessa molt saber bones pràctiques i donar-les a conèixer perquè puguin ser replicades. La cuinera Ada Parellada, per exemple, té al Semproniana tres mides de plat, i molts restaurants han flexibilitzat els seus menús i en permeten fer mig o plat i postres perquè el client pugui adaptar-s’hi segons la gana i la capacitat de consum. Pel que fa als menjadors escolars, és molt important treballar aquest tema com a projecte educatiu i involucrar-hi tots els actors.

El cuiner ha de poder interactuar amb els nanos i explicar-los el perquè de les coses. Per exemple, els pot avisar que a l’hivern no tindran salsa de tomàquet perquè es fa amb producte de temporada i que ha de poder elaborar una salsa alternativa. Fins i tot pot preguntar als nois què els ha semblat per tal de millorar-la. I tots, monitors, professors i famílies, han d’anar a l’una. Aquesta és la raó per la qual va néixer la plataforma: teníem el convenciment que cada baula no podia anar per lliure, sinó que havíem de tenir una visió global de la problemàtica i treballar de forma conjunta.

Al principi érem un grup d’entitats i persones molt vinculades sobretot al món dels residus, que vam començar a visibilitzar el problema del malbaratament, però des de llavors tots hem fet un gran aprenentatge, ja que n’hem acabat tenint una visió molt més global. El que falla és el sistema alimentari. Ens hem abocat a un model que no és el correcte, i el malbaratament n’és una conseqüència. Pel que fa a conscienciació, s’ha millorat molt. El primer àpat que vam fer a Barcelona amb aliment recuperat va marcar un abans i un després. Vam aconseguir posar en una mateixa sala representants de l’administració pública, la restauració i el sector social, i demostrar que era un problema que ens interpel·la a tots per així poder caminar cap a una altra direcció, la de la sostenibilitat.

Generàvem sorpresa. Una de les primeres reaccions va ser dir-nos que allò havia de ser un àpat solidari, però precisament no volíem recuperar aliments per donar-los a col·lectius vulnerables, sinó dirigir-nos a tota la ciutadania, també a gent amb corbata, perquè és un tema que ens interpel·la a tots. Tots som part del problema i, per tant, també de la solució. A Catalunya hem fet molta feina des de llavors, hi ha projectes molt potents arreu del territori, anem bastants passos al davant respecte a la resta de l’Estat espanyol. Un exemple d’això és la normativa diferent que hi ha contra el malbaratament alimentari.

Primer ens vam ajuntar diverses entitats catalanes per fer propostes, esmenes i aportacions al projecte de la llei espanyola, i ara amb altres organismes de l’Estat formem part del col·lectiu Ley Sin Desperdicio. Estem vetllant perquè tingui una mica de cara i ulls. En l’última versió es van fer moltes passes enrere: la prevenció no és el focus principal i s’han tret totes les sancions, de manera que les mesures passen a ser voluntàries.

S’han fet algunes guies ja i se n’estan redactant d’altres que seran imprescindibles per poder avançar. No es deixa de treballar.

Pel que fa a conscienciació, hem fet bona feina, tot i que queda molt per fer. Hem de fer encara més trobades per donar a conèixer els projectes que hi ha, perquè n’hi ha molts, molt macos i fàcilment replicables. Encara tenim molt per avançar, en canvi, en termes de quantificació. Si no sabem el nostre punt de partida, és molt difícil plantejar-nos objectius i veure si avancem en la bona direcció. En aquest sentit, falten pressupostos. Ens falten també metodologies homogènies, que permetin comparar dades. La xifra de 35 kg de menjar malbarat per habitant a Catalunya és del 2010 i està extreta dels residus municipals, que inclouen el comerç al detall, la restauració i les llars, però no tenen en compte tot el cicle alimentari. Aquesta xifra es queda curtíssima. En l’àmbit europeu, ja hi ha estudis que parlen de fins a 180 kg per ciutadà anuals.

A l’obrador El Rosal de Tàrrega, esmicolen les restes de pasta que queden a la safata del forn quan elaboren les seves galetes, els posen xocolata i els han convertit en un topping que comercialitzen. Això és posar-hi imaginació. A Coop Gavà cultiven verdures i fan safates de caldo. Van treballar el tema de la densitat de plantació perquè els naps i les xirivies no fossin tan grans i poguessin posar tota un peça a la safata, no mitja, ja que es fa malbé abans.

Hi haurà menys donacions en format d’aliment, però és que el model ja va cap a un no assistencialisme. Tots estem treballant en la línia d’empoderar les persones proporcionant-los eines i recursos perquè puguin valer-se per si mateixes. No es tracta de donar un lot d’aliments, que és el que s’havia fet fins ara, sinó d’ajudar els col·lectius vulnerables amb eines com una targeta moneder que els permeti entrar en un supermercat i triar què volen. Perquè en una bossa potser es troben productes que no saben cuinar o que no poden cuinar perquè no tenen recursos energètics. Hem de garantir el dret a l’alimentació, però d’una altra manera.