“No estem gaire lluny d’un servei militar voluntari”

Tenia molt clar que la volia fer sobre moviments socials i la Transició, i després de parlar-ne amb el director del Departament d’Història Moderna de la UAB, en Martí Marín, que havia estat insubmís, vaig acotar el tema i em vaig centrar en l’antimilitarisme, que era un àmbit que des de molt jove m’havia cridat l’atenció. Jo no vaig haver de fer la mili en part gràcies a la gent que surt al llibre, però em sorprenia molt la capacitat que tenia tota aquesta gent per coordinar-se en uns moments en què no hi havia internet ni res semblant. També em sorprenia la capacitat de resposta, el fet que qualsevol cosa que li passava a un insubmís tenia una resposta de seguida. Em generava molta admiració, perquè sempre m’he considerat una mica poruc i veia que aquesta gent no tenia por d’anar a la presó.

Facilita molt i t’ensenya molt. Ara que soc professor de l’Autònoma estic aplicant amb els alumnes allò que ell em va ensenyar. En Martí mai em va fer cap mena d’imposició i, en canvi, em va donar moltes orientacions i em va ajudar en tot moment.

Bàsicament per la dictadura franquista i pel fet que les formes d’organització política estaven sotmeses a la clandestinitat. A més, durant molts anys l’objectiu principal dels moviments socials era posar fi a la dictadura. De fet, l’endarreriment que hi ha en l’antimilitarisme també es percep en altres moviments rupturistes com ara el feminisme i l’ecologisme.

N’és una espurna. E. P. Thompson, que és un historiador referent en l’estudi dels moviments socials, ho explica en el marc de l’economia moral de la multitud. Quan hi ha espurnes que generen una mobilització social, moltes vegades al darrere hi ha més coses. En el cas de la Setmana Tràgica s’hi sumen moltes coses, com ara el malestar popular que s’arrossega des del segle XIX amb el tema de les quintes, que fa que les classes benestants puguin evitar el servei militar a través de la redempció en metàl·lic i, en canvi, que les populars no puguin fer-ho de cap manera, llevat que optin per l’exili, que també és una forma d’oposició al servei militar.

Hi ha una sèrie d’elements que van acabar donant cobertura ideològica al malestar per la guerra i el servei militar, com ara l’anarquisme o el republicanisme, però també dins de la cultura cristiana. Hi ha branques de l’Església que interpretaven el missatge de Jesucrist en clau purament pacifista. Potser aquí no tant, però en altres llocs com ara els EUA, on el protestantisme està molt més obert a interpretacions diverses de les escriptures, hi ha comunitats que parteixen d’una mirada pacifista de la vida pública. En el cas de Catalunya, la no-violència es va començar a expandir sobretot en la segona meitat del segle XX, mirant molt el que havien fet Gandhi a l’Índia o Martin Luther King als Estats Units. És un moment històric en què trobem dues cares de la mateixa moneda: d’una banda, lluites al mal anomenat Tercer Món, on es considera que la violència és un instrument legítim per emancipar-se de la metròpoli, i, de l’altra, grups que defensen aconseguir una transformació social però a partir de la no-violència. En el cas de l’Estat espanyol hi havia pocs espais perquè aquestes idees es difonguessin, i un d’aquests espais va ser l’Església, una part de la qual va començar a distanciar-se del règim franquista i fins i tot a ser-ne desafecte. Responent a la pregunta que em feies, durant la dictadura hi havia espais en què sorgien contradiccions, i un d’aquests espais és el dels catòlics, i més el dels capellans de base, que veien que el que es pregonava des del règim no tenia res a veure amb el que ells veien en el dia a dia. També cal tenir en compte els vents de canvi del Concili Vaticà II, que va alinear i donar més legitimitat al clergat més inquiet.

En aquells moments, hi havia una esquerra revolucionària que pensava que la lluita armada era una possibilitat. A més, l’esquerra té una tradició vinculada a la Revolució Francesa, del poble en armes, que té l’obligació de defensar la nació. El que defensaven, si de cas, és que calia subvertir l’exèrcit per tal que no seguís sent addicte als poderosos. A partir d’aquesta tradició, els objectors, que, a més, eren pocs i poc coneguts, eren vistos com uns extraterrestres. A part d’això, la prioritat dels partits d’esquerres i els d’oposició al règim en general era posar fi al més aviat possible a la dictadura.

És una pregunta interessant. A finals dels seixanta i començament dels setanta del segle passat, pacifisme i antimilitarisme estaven bastant barrejats. El pacifisme que proclamaven persones com Pepe Beunza era molt crític i, per tant, molt proper a allò que era l’antimilitarisme, però en trobar-se aquest eix vertebrador de l’acció no violenta que era l’oposició al servei militar obligatori es va produir un fenomen molt interessant, i és que va eixamplar molt la base. Va començar a confluir-hi gent amb altres cultures polítiques, que donaven voltes a allò que els unia més enllà del rebuig al servi militar obligatori. El consens entre tota aquesta gent va venir del fet de considerar que el que volien era una transformació social a partir d’un dels punts més punyents, el militarisme, que incidia en molts aspectes de la vida de les persones més enllà del servei militar. A partir de l’oposició al servei militar, doncs, es va passar a l’antimilitarisme i a l’antiautoritarisme, una paraula que en aquella època es feia servir molt. Aquest debat va generar una forta divisió interna, fins al punt que la gent que defensava que la lluita per l’objecció de consciència era la lluita per un dret es van acabar escindint o es va diluir una mica més.

És veritat, però tot això s’ha de posar en context i veure el que estava passant en aquells moments al món, amb països referencials com ara els EUA o França, que no tenien un exèrcit de lleva. També cal tenir present que els insubmisos van portar la situació fins a un carreró sense sortida. Era un problema cada vegada més gros i més complicat de resoldre. En tot cas, el PP i CiU van ser prou hàbils per atribuir-se el mèrit

A Itàlia estan en aquest punt. Aquí no estem gaire lluny que es torni a instaurar un servei voluntari, que és el que està passant a França. A més, les enquestes d’opinió indiquen que l’exèrcit ha anat guanyant prestigi, i la guerra d’Ucraïna ha fet tornar un discurs militarista. Dependrà molt del partit que estigui al govern i de si es torna a obrir el debat.