“El drama que va viure Granollers és universal”

El fet de perdre la guerra i no poder posar els nostres periodistes a entrevistar o els historiadors a investigar ens condiciona molt. Als països on la guerra acaba d’una altra manera poden treballar de forma rigorosa, sense entrebancs. Ells aconsegueixen treballar la memòria quan els fets encara són molt recents. El que passa aquí és que els historiadors comencen fer recerca sobre els bombardejos durant la Transició, que és quan es pot. Fins aleshores, només hi ha literatura falangista, que no és vàlida des d’un punt de vista historiogràfic. Aquí anem quaranta anys tard i, a més, la Transició va com va i fins fa poc no es treballa gaire la memòria democràtica. Però és aleshores quan tenim les primeres llistes de víctimes i les primeres entrevistes de supervivents.

D’una banda, és una ciutat més a desmoralitzar i on sembrar el caos des de les bases italianes, que es dediquen cada dia a bombardejar la zona republicana. Molts són a Barcelona, però també reben moltes ciutats del litoral català i valencià i algunes de l’interior. Forma part de la tàctica d’utilitzar la guerra aèria per atacar la rereguarda. Allà no hi ha objectius militars, però sí població civil a la qual es vol desmoralitzar per aconseguir que la guerra s’acabi al més aviat millor. En el cas concret de Granollers, sabem que és objectiu perquè la central elèctrica apareix en documents dels italians. Com que els historiadors no van poder investigar quan tocava, durant dècades el bombardeig ha estat envoltat de rumors. Es deia que potser eren uns avions que volien atacar Barcelona i com que les bateries antiaèries els van dispersar van deixar la càrrega a Granollers. Ara sabem que no és així. Volien bombardejar la central elèctrica, que és una de les que alimentaven les línies de ferrocarril cap a Vic. Però aquesta central no la van tocar.

S’ha fet molta recerca sobre el tema, sobretot per part d’historiadors de les Illes. Sabem que quan arribaven a Espanya els aviadors italians es canviaven el nom, i per això en tots els documents apareixen els noms en clau. Es tractava d’aviadors que ja s’havien format a Itàlia i que van veure en la guerra d’Espanya una oportunitat de pujar en l’escalafó i practicar amb foc real. Hi ha un fet molt bèstia, i és que eren gent que des de 5.000 metres i sense preocupar-se gaire d’encertar l’objectiu, deixaven anar les bombes. Es tractava d’una activitat molt sanguinària, però ells se’n tornaven i a la tarda anaven tranquil·lament a fer un cafè i a passar-s’ho bé.

La història del bombardeig a Granollers la sé perquè la meva àvia m’explica des de petit que el meu besavi mor a la Porxada, que aleshores era l’espai del mercat. Per a mi és una història familiar. Però a Granollers tothom té la seva història d’aquell dia. Cada família sap on tenen els seus i què van patir. A partir d’aquest coneixement de la meva història i també d’altres, el que acabes veient és que a la ciutat hi ha tot un món d’històries que no s’havien fitxat en un llibre. Vaig pensar que tenia sentit que féssim una mena de recull per tal de tenir tot aquell dia retratat a partir de petites històries, la suma de les quals ens permetia fer el retrat global d’aquella tragèdia.

Exacte. Quan vaig tenir la idea del fer el llibre em vaig adonar que ja hi havia molta feina feta des de l’any 2000, amb força gent que havia estat entrevistada i que havia deixat la seva història, alguns dels quals avui són morts. Es tracta d’entrevistes llargues, d’una hora més o menys cada una, i totes molt descriptives del bombardeig del 31 de maig del 1938. N’hi ha una seixantena, i el darrer any n’aconseguim divuit més. És a partir de tot aquest material que aconsegueixo reconstruir les històries.

Una de les històries més punyents és la de la Concepció Molins, que en aquells moments era infermera a l’hospital de Granollers. Aquell dia es va passar tot el matí curant ferits i ajudant els metges. Va ser un matí de bogeria, estaven completament desbordats. Aquell dia, que feien falta tantes mans, van aparèixer aquelles monges que havien estat amagades en cases de famílies catòliques perquè la seva vida perillava. I van decidir sortir del seu amagatall. Abans de la guerra treballaven a l’hospital i el dia 31 al matí van veure que no es podien quedar a casa i de cop van aparèixer per ajudar.

Al llibre hi ha històries molt colpidores, de fills que perden la mare o de mares que perden algun dels seus fills. A aquesta gent els va canviar la vida per sempre. Després hi ha també històries de gent que aquell dia van passar hores i hores d’angoixa fins que no es van retrobar. Com que no hi havia mòbils ni manera de comunicar-se, la gent va viure en un estat d’angoixa durant hores i fins i tot dies. Aquestes històries són molt impactants.

Volia retratar com era la societat i com va viure la guerra; per això m’ha agradat explicar històries com la d’en Joan Triadú, que era un mestre de la República, o la de la Rosa Puig, que era una de les que liderava el comitè de la CNT d’una de les fàbriques més grans de Granollers. Són persones que després de la guerra van haver de fugir i es van passar molts anys exiliats. Hi ha gent que va acabar a Mauthausen i per a la qual aquell 31 de maig no va ser la tragèdia més dura que van haver de viure.

Hi ha silenci absolut. Quan fa un any del bombardeig, no hi ha ni una commemoració i fins i tot es comença a imposar la idea que allò ha estat provocat per la tossuderia de la gent, per la voluntat de voler resistir. És un drama que es manté soterrat durant dècades. Per això era tan important fer aquest llibre, ni que fos vuitanta anys tard, per tancar el cercle i trencar el silenci. Ara mateix tinc un retorn molt bonic d’agraïment dels familiars i dels supervivents que encara queden.

Els bombardejos en massa es comencen a fer durant la Guerra Civil. I en lloc d’aprendre, el que ha fet l’ésser humà és generalitzar-los. La història de Granollers avui es repeteix a Ucraïna o Síria. És un drama universal.