15. Montserrat
La muntanya com a símbol
Montserrat és moltes coses alhora: símbol de país, paisatge extraordinari i sorprenent, tresor geològic, escenari de llegendes, espai d’espiritualitat, paradís d’excursionistes, destinació turística de primer ordre... I també és un parc natural reconegut des del 1987 amb l’objectiu de protegir la singularitat del seu relleu i preservar-ne els valors naturals: geològics, de vegetació, fauna i paisatge. Un any abans de la declaració com a parc, l’agost del 1986, una sèrie de grans focs forestal, se sospita que intencionats, van cremar pràcticament la meitat de la muntanya propagant-se amb molta rapidesa i posant en risc l’abadia benedictina en un dia de molta afluència de visitants. El 1994, un altre estiu nefast va tornar a deixar part de la muntanya cremada i, molt més greu, tres excursionistes morts. En un clima mediterrani, els incendis són devastadors en boscos on hi ha una gran càrrega de biomassa combustible, com és el cas de Montserrat, que tot i semblar un lloc força erm perquè en sobresurten roques i agulles, en realitat és un massís cobert sobretot d’alzinars amb un sotabosc frondós. El risc d’incendi s’agreuja amb el canvi climàtic, per això en els últims cinc anys s’hi ha dut a terme un projecte LIFE. Es tracta de reduir la densitat d’arbres i millorar l’estructura del bosc, creant un paisatge de mosaic que sigui més resistent als incendis i que afavoreixi la biodiversitat. Les cremes controlades hi contribueixen, però també s’està potenciant la ramaderia tradicional perquè els ramats de vaques, cabres i rucs puguin netejar el sotabosc. El projecte l’ha materialitzat la Diputació de Barcelona, que és una de les administracions que formen part del patronat que gestiona el parc, juntament amb el Departament de Presidència de la Generalitat, representants dels ajuntaments, de l’Estat i de la comunitat religiosa. Aquest patronat ha de fer compatible la protecció dels valors naturals amb la regulació de la gran quantitat d’activitats i serveis que s’ofereixen en un espai fàcilment accessible en vehicle i també en tren cremallera i telefèric. Afortunadament, però, la major part de visitants que van a Montserrat es concentren en una àrea molt reduïda, al voltant del monestir –on la covid-19 ha fet necessari prohibir els tradicionals petons a la Moreneta–i els funiculars que porten a Sant Joan i a la Santa Cova. Per als que volen gaudir de la natura més tranquil·lament, el parc té senyalitzades vuit rutes de senderisme que travessen el massís i que permeten conèixer els seus indrets més singulars.
LA CORONA DE REINA
Aquesta planta endèmica creix únicament a les parets de conglomerat del vessant
nord i a les parts altes de la muntanya de Montserrat i del Montcau, i també en alguns indrets de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. Per la seva raresa, se la considera amenaçada i està estrictament protegida. Les seves fulles tenen un contorn blanquinós, ja que l’aigua que circula per les escletxes del conglomerat és molt rica en carbonat càlcic i la planta n’excreta l’excés a través d’uns porus minúsculs. De la flora del parc, també destaca l’orella d’os, que creix a les esquerdes de les roques i té flors de color blau i violeta, amb el centre taronja. És un fòssil vinent de la vegetació tropical que fa milions d’anys existia en aquestes latituds i al qual s’atribueixen propietats medicinals.
CABRES BEN ADAPTADES
Reintroduïdes el 1995, les cabres salvatges s’han adaptat bé a un entorn on la pressió humana i els incendis havien reduït la fauna. El senglar, la fagina, l’esquirol i el gat mesquer són altres mamífers que viuen al parc. També hi ha ocells de roques i de bosc i alguns rapinyaires com l’àliga cuabarrada i el falcó pelegrí.