Dels cuplets a les garrotades

Es deia Mary Focela perquè així ho havia volgut la seva “agüela”, segons proclamava en una de les seves cançons. Era natural d’Algesires i havia estat criada a Madrid amb una tia casada amb un militar. S’havia iniciat en el món de la cobla de molt petita, amb només 14 anys. Era menuda, tenia els ulls foscos i, dalt de l’escenari, apareixia fràgil com una dent de lleó. En pocs segons, però, es transformava en una Agustina d’Aragó, plena d’ímpetu i gallardia. La premsa de principis del segle passat, quan va començar a recórrer els escenaris de tot l’Estat, afirmava: “Entusiasma els espectadors, que no es cansen d’escoltar cançons amb la seva veu tan harmoniosa.” Malgrat tot, Focela no ha passat a la història pel seu talent musical, sinó pel fet que les seves actuacions al Teatre Goya de Barcelona van acabar a garrotades i perquè es va convertir, durant una setmana, en l’heroïna de l’espanyolisme més caspós.

Quan va arribar a Barcelona, a finals del 1918, el país vivia en plena ressaca del primer debat autonomista, que havia provocat una reacció bel·ligerant arreu d’Espanya i un rebuig gairebé unànime a les corts. Les actuacions de Mary Focela, que no amagava les seves simpaties polítiques, ja havien provocat algun incident al music-hall de Folies Bergère, on s’havia en-carat amb algun espectador catalanista. Quan va aterrar a Barcelona, doncs, Mary Focela ja havia deixat la seva targeta de presentació. El dia de Cap d’Any va començar a actuar al Teatre Goya, i aquella mateixa nit ja va generar un plebiscit improvisat entre el públic. Segons explicava ella mateixa en una entrevista, “part del públic va demanar que l’orquestra toqués la Marxa reial, una altra part La marsellesa i uns altres Els segadors”, però, afegia: “Com tenia per costum i tenint en compte que formava part del meu repertori, vaig cantar el cuplet origen dels aldarulls i quan vaig arribar a la frase de «Viva España», va començar l’escàndol.” Abillada amb una mantellina, peineta de teja i un vano, feia un paseillo per l’escenari i entonava el cuplet La hija de Malasaña, que relatava un episodi de la guerra del Francès en què la jove brodadora Manuela Malasaña es convertia en una heroïna. La lletra de la cançó era rematadament dolenta, però, al final de tot, acabava amb un crit de “Lucho como una leona al grito de Viva España!, y es que por mis venas corre la sangre de Malasaña”. El crit va provocar alguna reacció irada per part d’algun assistent, al qual la cupletista va contestar amb un “entusiasta: «visca Espanya!»”, segons relatava la premsa de Madrid. La nit del 13 de gener, però, es va passar de les paraules a les mans. La batussa es va traslladar del teatre al carrer i hi va haver de tot, des de trets fins a càrregues. L’actuació policial va acabar amb 43 detinguts. L’endemà, el governador civil va cridar l’empresari del teatre per advertir-lo que “si no tenia mitjans per evitar incidents, no repetís l’actuació”, un suggeriment que va provocar les ires de la premsa de Madrid i que, com ens podem imaginar, el propietari del teatre no va atendre. A partir d’aquell dia, les funcions es van convertir en un espectacle assegurat. Un dia una espectadora li llançava un ramell d’hortalisses lligades amb una bandera catalana, un altre s’atacava la façana del teatre a cops de pedra i dia rere dia a l’exterior de la sala es concentraven espanyolistes en actitud provocadora. L’artista, però, no es va arrosar. Segons confessaria alguns dies després, un dia que la van amenaçar de mort fins i tot va sortir a l’escenari “amb el vestit més escotat que tenia per tal que poguessin fer blanc amb més facilitat”. Mary Focela va cloure la seva estada a Barcelona amb una “funció de benefici”. Amb un públic format pels socis de la Lliga Patriòtica Espanyola, l’actuació es va convertir en un aquelarre espanyolista.

La cupletista va arribar a la capital de l’Estat convertida en una autèntica heroïna. Just després de baixar del tren, l’artista es va mostrar alleujada i fins i tot va confessar: “Sembla que respiro millor.” En una entrevista al diari El Globo es mostrava com una ferma defensora de “la Lliga Patriòtica, que augmenta cada dia en força i en adeptes”. Després de dues setmanes justes d’actuacions a Barcelona, l’artista es mostrava com una analista sagaç de la societat catalana i expressava el seu desconcert pel fet que: “S’ha arribat a exagerar tant la nota del nacionalisme, que abans de publicar-se el ban prohibint l’ús de llacets i altres símbols del catalanisme, portaven barretina fins i tot els nens petits i els gossos [...]. Tot allò era completament carnavalesc!” Malgrat tot, Focela remarcava que “a Catalunya hi ha molts catalans que estimen Espanya, i són una minoria els que es mostren partidaris del separatisme”. Tot i la seva contribució a la croada contra el catalanisme, Focela va passar per Madrid sense pena ni glòria. Segons una publicació, el “«Visca Espanya» no va ser repetit per ningú, i quan va finalitzar la cançó alguns espectadors van xiular l’artista, sense que ningú aplaudís”. Focela va haver de suspendre les funcions i va acabar en l’anonimat, treballant d’assistenta de camerino de Raquel Meller, aquella cupletista que va triomfar a dalt dels escenaris entonant el “pisa morena, pisa con garbo”.