Hemeroteca

Hemeroteca

Un concert monumental

El 3 de juliol del 1965, The Beatles van omplir la plaça de braus la Monumental de Barcelona en un concert de 40 minuts que, malgrat tot, es va convertir en una alenada de frescor per a la Barcelona negra del franquisme

FREDOR I CALIDESA
FREDOR I CALIDESA
La fredor de la premsa contrastava amb l’entusiasme de la gent, que va omplir de gom a gom la Monumental
FREDOR I CALIDESA
La fredor de la premsa contrastava amb l’entusiasme de la gent, que va omplir de gom a gom la Monumental
LA MALA SONORITAT
LA MALA SONORITAT
Alguns cronistes es lamentaven que “els udols dels fans van provocar que la representació perdés molts dels seus matisos”
LA MALA SONORITAT
Alguns cronistes es lamentaven que “els udols dels fans van provocar que la representació perdés molts dels seus matisos”

L’actuació dels Beatles a la Monumental va durar uns 40 minuts. I la seva estada a Barcelona, poc més de 18 hores. Tanmateix, malgrat aquesta circumstància, malgrat les traves de les autoritats, que no van concedir els permisos definitius fins set dies abans de la data del concert i malgrat la incomprensió de bona part dels mitjans oficialistes, aquella actuació es va convertir en una alenada de frescor per a la Barcelona negra del franquisme.

Els dies abans, bona part de la premsa es referia a la banda de Liverpool com els “melenuts”, maldaven per relativitzar el seu èxit discogràfic i fins i tot afirmaven que es trobaven en pena decadència. Tot i això, un any abans havien estat número 1 durant tres setmanes amb un single que tenia cançons com A hard day’s night i I should have known better. I havien arribat a dalt de tot de les llistes de popularitat amb temes com She loves you i From me to you. El ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, va prohibir l’emissió d’un documental i l’actuació es va incloure amb altres reportatges del NO-DO (“Noticiari i documentals, el món sencer a l’abast de tots els espanyols”) sense solta ni volta. Això sí, amb una referència al fet que Paul, Ringo, John i George havien passat per aquí “sense gaire pena ni gaire glòria”. Per acabar-ho d’adobar, les cintes de so de les actuacions es van esborrar. De fet, la censura franquista, que endarreria sistemàticament l’arribada de qualsevol producte cultural, obligava els seus fans a desplaçar-se fins a Andorra per aconseguir algun dels seus discos tres mesos abans que aquests es posessin a la venda a casa nostra.

La fredor dels mitjans contrastava amb l’entusiasme de la gent, que els va anar a rebre a l’aeroport del Prat, que va omplir de gom a gom la plaça de toros la Monumental i que es va apilonar a l’hotel Avenida Palace, on es van allotjar. Encara avui, les habitacions 109 i 111, estan decorades amb imatges d’aquella visita històrica. L’habitació tenia un petit balcó i, des d’allà, el quartet de Liverpool va voler saludar els incondicionals que s’havien apilonat a l’exterior. Hi havia tant brogit que, malgrat la presència dels escortes, els quatre músics van haver d’anar al concert a través del soterrani que connectava amb la rambla de Catalunya.

La preocupació pels fans

Una de les preocupacions de les autoritats era el possible descontrol dels fans. En un dels diaris de la capital catalana es convertia la crònica de l’endemà en una anàlisi de psicologia col·lectiva i es remarcava que “la major part dels espectadors van passar una estona excel·lent, només entelada per la por que es produís un atac d’histèria col·lectiva en alguns dels nombrosos grups que van demostrar, durant tota la funció, una tensió nerviosa alarmant”. La preocupació del cronista no es va acabar aquí. Alguns dies després, quan els músics ja feia hores que havien abandonat el nostre país, el mateix diari completava la crònica i recordava: “El dissabte els vam veure actuar en persona davant del públic de Barcelona i es van confirmar, de forma diàfana, les nostres apreciacions. El seu repertori és molt bo i l’executen molt bé; tenen un ritme endiablat i saben fer pujar la temperatura de l’auditori i mantenir-lo en ebullició encara que es tracti d’un espai a l’aire lliure i d’un espai obert com la plaça Monumental. Però això és tot amb els Beatles. El mite Beatles va arribar fins aquí, es va deixar veure en acció i es va retirar. Els seus entusiastes van aplaudir i van cridar (com s’aplaudeix i es crida en el futbol, els toros o on es pot) i també se’n van anar.”

40 minuts i 12 cançons

El grup va interpretar totes les peces del seu disc With the Beatles. I van començar amb un Twist and shout frenètic, que va desfermar l’entusiasme de la gent. Entre el públic hi havia algunes cares conegudes, com ara el cantant Miguel Rios, l’actriu Ava Gadner i l’empresari hoteler Joan Gaspart que, segons explica, va haver de canviar els pantalons a John Lennon, que els tenia rebregats de dalt a baix. La sonoritat era bastant deficient, i les 18.000 persones que van omplir la Monumental i que havien pagat entre 75 (l’entrada més barata) i 400 pessetes (la més cara) amb prou feines van poder identificar algunes de les lletres, i encara menys les intervencions entre cançons. Algun cronista, però, es lamentava molt menys per aquests condicionants que pel fet que “els udols dels fans van provocar que la representació perdés molts dels seus matisos”. L’actuació va acabar amb la interpretació de Long tall Sally, a càrrec de Paul McCartney.

The Beatles no van tornar mai més al nostre país, per la qual cosa aquella actuació es va convertir, amb el pas dels anys, en una fita històrica, instal·lada en la memòria col·lectiva de molta gent. Cap empresari va voler contractar-los, ja fos pel seu elevat caixet o per altres circumstàncies. De fet, el grup es va dissoldre cinc anys després, el 1970, i al marge d’alguna visita particular dels integrants del grup, aquella visita de 18 hores es va convertir en una de les poques que van fer a Barcelona.

Una de les preocupacions de les autoritats era el possible descontrol dels fans. En un dels diaris de la capital catalana es convertia la crònica de l’endemà en una anàlisi de psicologia col·lectiva i es remarcava que “la major part dels espectadors van passar una estona excel·lent, només entelada per la por que es produís un atac d’histèria col·lectiva en alguns dels nombrosos grups que van demostrar, durant tota la funció, una tensió nerviosa alarmant”. La preocupació del cronista no es va acabar aquí. Alguns dies després, quan els músics ja feia hores que havien abandonat el nostre país, el mateix diari completava la crònica i recordava: “El dissabte els vam veure actuar en persona davant del públic de Barcelona i es van confirmar, de forma diàfana, les nostres apreciacions. El seu repertori és molt bo i l’executen molt bé; tenen un ritme endiablat i saben fer pujar la temperatura de l’auditori i mantenir-lo en ebullició encara que es tracti d’un espai a l’aire lliure i d’un espai obert com la plaça Monumental. Però això és tot amb els Beatles. El mite Beatles va arribar fins aquí, es va deixar veure en acció i es va retirar. Els seus entusiastes van aplaudir i van cridar (com s’aplaudeix i es crida en el futbol, els toros o on es pot) i també se’n van anar.”

40 minuts i 12 cançons

El grup va interpretar totes les peces del seu disc With the Beatles. I van començar amb un Twist and shout frenètic, que va desfermar l’entusiasme de la gent. Entre el públic hi havia algunes cares conegudes, com ara el cantant Miguel Rios, l’actriu Ava Gadner i l’empresari hoteler Joan Gaspart que, segons explica, va haver de canviar els pantalons a John Lennon, que els tenia rebregats de dalt a baix. La sonoritat era bastant deficient, i les 18.000 persones que van omplir la Monumental i que havien pagat entre 75 (l’entrada més barata) i 400 pessetes (la més cara) amb prou feines van poder identificar algunes de les lletres, i encara menys les intervencions entre cançons. Algun cronista, però, es lamentava molt menys per aquests condicionants que pel fet que “els udols dels fans van provocar que la representació perdés molts dels seus matisos”. L’actuació va acabar amb la interpretació de Long tall Sally, a càrrec de Paul McCartney.

The Beatles no van tornar mai més al nostre país, per la qual cosa aquella actuació es va convertir, amb el pas dels anys, en una fita històrica, instal·lada en la memòria col·lectiva de molta gent. Cap empresari va voler contractar-los, ja fos pel seu elevat caixet o per altres circumstàncies. De fet, el grup es va dissoldre cinc anys després, el 1970, i al marge d’alguna visita particular dels integrants del grup, aquella visita de 18 hores es va convertir en una de les poques que van fer a Barcelona.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.