Un atracament enigmàtic

Aquell dissabte va començar com qualsevol altre. A la plaça de Catalunya, un dels epicentres de la capital del país, la gent anava amunt i avall sense aturador. Aquell dia, però, estava destinat a ser diferent. Poc després de les nou del matí, un veí que s’adreçava a un dels molts bancs que hi havia a la plaça, el Garriga Nogués, va passar per davant del Banc Central i va veure com hi entrava un personatge amb una metralleta a les mans. Immediatament, va accelerar la marxa i va penetrar a l’oficina del Garriga Nogués, mentre bramava: “Estan atracant el Banc Central!” De manera gairebé simultània, un administratiu del Banc Central va poder veure, in situ, com els seus companys es llançaven a terra mentre uns individus els apuntaven amb pistoles i metralletes. Sense perdre el temps, va córrer fins a la seu del Banc d’Espanya, a pocs metres d’allí i va alertar la policia.

En pocs minuts, la plaça es va veure literalment ocupada per les forces de seguretat, mentre els Grups d’Operacions Especials (els anomenats GEO) se situaven en llocs estratègics, i la ràdio i la televisió seguien, minut a minut, l’evolució dels esdeveniments. La tensió era màxima. Justament aquell dia es complien dos mesos del cop d’estat i, des de feia temps, el país sencer vivia amb l’ai al cor, amb atemptats constants per part d’ETA, els GRAPO i els grups d’extrema dreta, i una remor de sabres que feia perillar la feble transició espanyola.

Es podria haver tractat d’un atracament com qualsevol altre. Ben aviat, però, es va poder comprovar que la resolució no seria gens senzilla i que els mòbils dels assaltants eren, com a mínim, enigmàtics. Des de bon començament, van desorientar tothom amb alguns missatges sorprenents. Quan van forçar els 263 clients i treballadors a reunir-se al pati d’operacions, els van deixar anar que no estaven allà per diners: “No els necessitem.” El missatge no va transcendir a l’exterior. Alguns minuts després, quan la policia va tenir coneixement dels missatges que els atracadors van deixar en una cabina telefònica propera, l’ensurt va ser descomunal. Els atracadors exigien l’alliberament de quatre dels caps del cop d’estat del 23 de febrer. Un d’aquests era Antonio Tejero, a qui definien com un “heroi” i com “el nostre tinent coronel”. Per acabar-ho d’adobar, en el primer contacte que van mantenir amb la policia a través d’una línia telefònica amb el Banc de Bilbao, on es va establir el centre d’operacions policials, els assaltants es van identificar com a guàrdies civils. La confusió es va mantenir durant tot el segrest, reforçat pel testimoni dels presos que eren alliberats amb comptagotes a canvi de menjar i tabac. Les autoritats, doncs, van treballar amb la idea que es tractava d’un grup organitzat en tres comandos de vuit persones cada un, molt ben disciplinats i que disposaven d’armament i explosius com els que tenien la Guàrdia Civil. El mateix govern, en una compareixença dilluns al matí, dos dies després de l’assalt, va confirmar que es tractava de membres de la Benemérita.

En el seu comunicat, els atracadors reclamaven dos avions: un perquè els colpistes poguessin fugir a l’Argentina i un altre per a la seva fugida. Si no es complien aquestes exigències, en setanta-dues hores amenaçaven d’executar deu presoners i, a partir d’aquell moment, un cada dues hores. El comunicat acabava amb un “!Viva España!”. Per esvair qualsevol dubte sobre les seves intencions, el cap dels segrestadors va disparar un tret a la cama d’un dels segrestats, un jove treballador de l’entitat a qui va seccionar el nervi ciàtic i li va provocar una fractura òssia. Els atracadors van permetre que fos evacuat del banc, així com també alguns dels ostatges, que van patir crisis nervioses. La resta de captius es van convertir en la seva única possibilitat de sortida. L’atracament es va perllongar durant trenta-set hores i va mantenir el país amb l’ai al cor, amb la ràdio i la televisió retransmetent-lo en directe.

El dissabte semblava que la crisi es resoldria amb un acord amb els segrestadors, però l’endemà, tot es va complicar. Les informacions de la policia semblaven indicar que hi havia tensions entre els assaltants, que no havien pogut fer efectiu el seu pla inicial de rebentar el subsol de l’edifici i fugir pel clavegueram. En comptes d’això, el banc es va convertir en una autèntica ratera i els ostatges eren l’única opció per sortir-ne. Els segrestadors van donar un ultimàtum que finalitzava a dos quarts de dotze del migdia. Si la policia no responia, s’executarien dos ostatges. L’escenari era dramàtic, i a l’exterior de l’edifici dues dones imploraven clemència darrere les reixes de l’entrada principal. Al darrere del cordó policial, milers de ciutadans tenien la mirada fixada en el rellotge del banc. Finalment, aquella nit, un membre del Grup Especial d’Operacions va aconseguir abatre un segrestador que apuntava un ostatge des de la terrassa de l’edifici. A partir d’aquell moment, es va obrir un període interminable de confusió en què es van succeir els crits i els trets; tot plegat, retransmès en directe a través de la ràdio. Tot semblava indicar que hi havia hagut un bany de sang, però, sorprenentment, els ostatges van aconseguir forçar la porta principal i fugir a la desbandada. Barrejats amb ells, també ho van fer alguns segrestadors, que instants després van ser identificats i detinguts per la policia. Finalment, a un quart d’onze de la nit es va donar per acabat l’assalt. En el balanç definitiu hi havia diversos detinguts i un mort, un delinqüent habitual que va ser identificat com “el número dos” dels assaltants.