L’adeu a “l’home honrat”

L’enterrament de Francesc Pi i Margall, que es va celebrar l’1 de desembre del 1901, es va convertir en una de les manifestacions més imponents que s’havien viscut a Madrid. No van haver-hi músics, ni tropes, ni honors oficials, però sí una concentració impressionant de gent, prop de 30.000 persones, segons algunes fonts. Van arribar adhesions i comissions de tots els racons de la Península, però la de Barcelona, la seva ciutat natal, va topar amb un accident ferroviari i va quedar retinguda a Mora la Nova.

El seguici fúnebre estava encapçalat per una secció de la guàrdia municipal a cavall i una representació de l’Ajuntament, amb l’alcalde al capdavant, mentre que la caixa mortuòria era portada a coll per una representació de republicans i obrers. Al darrere, hi havia una nombrosa representació de comitès republicans, cercles obrers, estudiants i un munt de prohoms del federalisme. La cerimònia, que va començar a les 11 del matí i es va perllongar fins a les 4 de la tarda, va estar carregada d’incidents. Els primers es van produir a la casa mortuòria, quan alguns dels assistents es van enfrontar amb l’exministre Raimundo Fernández Villaverde perquè el van confondre amb un altre polític, Francisco Silvela, que suposadament havia criticat el difunt. La segona picabaralla va esclatar quan un altre dels assistents va començar a lloar els coneixements tributaris de Pi i Margall i a criticar el titular d’Hisenda, Ángel Urzaiz, que era a prop. Tal com comentava un cronista: “Aquesta i altres coses més greus s’han dit en cada moment pel fet que ningú no coneixia aquells a qui atacava, i que alguns tenien al costat.”

La ruta de la comitiva també va portar cua. El seguici havia de fer la volta a la plaça de La Cibeles i seguir directe cap al cementiri per evitar el centre de la ciutat, però la gent es va saltar aquest imperatiu i va seguir per la Puerta del Sol fins al Congrés. Allà es van retre honors al fèretre de Pi i Margall i la gent, de forma espontània, es va posar a cridar. Segons el corresponsal d’El Diluvio, els crits els va iniciar “una senyora que hi havia en una plataforma d’un dels tramvies retinguts. “Visca la República!”, es va posar a cridar fins a quedar-se negra. “Calla!”, li va etzibar el seu marit. La gent va seguir els crits: “Visca l’home honrat!”, “morin els lladres!”, “visca la República!” i “visca els homes que mai han menjat del pressupost!” Una referència, aquesta darrera, que volia recordar la negativa de Pi i Margall a cobrar de l’erari públic, malgrat assumir el càrrec de diputat en diverses ocasions. Els manifestants també van reclamar que es posés la bandera del Congrés a mitja asta, cosa que van aconseguir. Poc després, el seguici va reprendre la marxa fins al cementiri, un trajecte de gairebé vuit quilòmetres que van seguir centenars de persones.

Al cementiri, el fèretre es va cobrir amb la bandera republicana. A la làpida, els seus fills van deixar escrita aquesta inscripció: “Treballador infatigable, literat, filòsof, polític i estadista. Va ocupar els càrrecs més rellevants i va morir pobre. Va ser cap d’un partit i mestre d’una escola. Va estimar la veritat i va lluitar pels seus furs. L’univers era la seva pàtria; la humanitat, la seva família. Va morir als 77 anys, jove de cor i d’enteniment. Recordeu-lo els que l’estimàveu. Respecteu la seva memòria tots i imiteu el seu exemple. El triomf dels seus ideals restablirà un dia la pau al món.” Es fa difícil definir-lo millor.