Hemeroteca

Hemeroteca

L’adeu a “l’home honrat”

El 29 de novembre del 1901, fa 120 anys, va morir a Madrid el català Francesc Pi i Margall, un dels principals teòrics del federalisme i una figura reconeguda per tothom

CRITS AL CONGRÉS
Quan el seguici va arribar al Congrés, alguns manifestants es van posar a cridar “Morin els lladres!” i “visca l’home honrat!”

L’enterrament de Francesc Pi i Margall, que es va celebrar l’1 de desembre del 1901, es va convertir en una de les manifestacions més imponents que s’havien viscut a Madrid. No van haver-hi músics, ni tropes, ni honors oficials, però sí una concentració impressionant de gent, prop de 30.000 persones, segons algunes fonts. Van arribar adhesions i comissions de tots els racons de la Península, però la de Barcelona, la seva ciutat natal, va topar amb un accident ferroviari i va quedar retinguda a Mora la Nova.

El seguici fúnebre estava encapçalat per una secció de la guàrdia municipal a cavall i una representació de l’Ajuntament, amb l’alcalde al capdavant, mentre que la caixa mortuòria era portada a coll per una representació de republicans i obrers. Al darrere, hi havia una nombrosa representació de comitès republicans, cercles obrers, estudiants i un munt de prohoms del federalisme. La cerimònia, que va començar a les 11 del matí i es va perllongar fins a les 4 de la tarda, va estar carregada d’incidents. Els primers es van produir a la casa mortuòria, quan alguns dels assistents es van enfrontar amb l’exministre Raimundo Fernández Villaverde perquè el van confondre amb un altre polític, Francisco Silvela, que suposadament havia criticat el difunt. La segona picabaralla va esclatar quan un altre dels assistents va començar a lloar els coneixements tributaris de Pi i Margall i a criticar el titular d’Hisenda, Ángel Urzaiz, que era a prop. Tal com comentava un cronista: “Aquesta i altres coses més greus s’han dit en cada moment pel fet que ningú no coneixia aquells a qui atacava, i que alguns tenien al costat.”

La ruta de la comitiva també va portar cua. El seguici havia de fer la volta a la plaça de La Cibeles i seguir directe cap al cementiri per evitar el centre de la ciutat, però la gent es va saltar aquest imperatiu i va seguir per la Puerta del Sol fins al Congrés. Allà es van retre honors al fèretre de Pi i Margall i la gent, de forma espontània, es va posar a cridar. Segons el corresponsal d’El Diluvio, els crits els va iniciar “una senyora que hi havia en una plataforma d’un dels tramvies retinguts. “Visca la República!”, es va posar a cridar fins a quedar-se negra. “Calla!”, li va etzibar el seu marit. La gent va seguir els crits: “Visca l’home honrat!”, “morin els lladres!”, “visca la República!” i “visca els homes que mai han menjat del pressupost!” Una referència, aquesta darrera, que volia recordar la negativa de Pi i Margall a cobrar de l’erari públic, malgrat assumir el càrrec de diputat en diverses ocasions. Els manifestants també van reclamar que es posés la bandera del Congrés a mitja asta, cosa que van aconseguir. Poc després, el seguici va reprendre la marxa fins al cementiri, un trajecte de gairebé vuit quilòmetres que van seguir centenars de persones.

Al cementiri, el fèretre es va cobrir amb la bandera republicana. A la làpida, els seus fills van deixar escrita aquesta inscripció: “Treballador infatigable, literat, filòsof, polític i estadista. Va ocupar els càrrecs més rellevants i va morir pobre. Va ser cap d’un partit i mestre d’una escola. Va estimar la veritat i va lluitar pels seus furs. L’univers era la seva pàtria; la humanitat, la seva família. Va morir als 77 anys, jove de cor i d’enteniment. Recordeu-lo els que l’estimàveu. Respecteu la seva memòria tots i imiteu el seu exemple. El triomf dels seus ideals restablirà un dia la pau al món.” Es fa difícil definir-lo millor.

EL DARRER DISCURS A CATALUNYA

Francesc Pi i Margall va néixer a Barcelona, però viure més de 50 anys a Madrid. La darrera visita al nostre país va ser el 3 de maig del 1901, pocs mesos abans de morir. Pi i Margall va demanar expressament que s’evités “qualsevol manifestació”, però no li van fer gaire cas. Més de 2.000 persones van anar a rebre’l a l’estació i es va formar una comitiva fins al seu allotjament, a la rambla del Centre. La seva agenda, a més, estava farcida d’actes. El més rellevant, però, va ser la presidència dels Jocs Florals. En el seu discurs, que estava escrit en català, Pi i Margall va remarcar que “l’amor a la llengua encomana l’amor a la terra” i va intentar establir complicitats entre federalistes, regionalistes i catalanistes: “Demanen l’autonomia per a totes les regions i per a totes, també, un poder central elegit lliurement que regeixi els interessos comuns. No tots són demòcrates i republicans, com els federals, però com els federals es proposen reorganitzar l’Estat.” Pi i Margall va afegir: “No en trauríem res de la independència si algun dia l’aconseguíssim” i va remarcar que la federació seria beneficiosa per a totes les regions, però va puntualitzar: “No em cega la passió si arribo a dir que poques necessiten ser-ho més que Catalunya”.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)