Hemeroteca

Hemeroteca

L’agonia de la República

L’1 de febrer del 1939, fa 83 anys, les cavallerisses del castell de Sant Ferran de Figueres es van convertir en l’escenari de les darreres corts republicanes

EL DISCURS DE NEGRÍN
La part més transcendental del discurs del president del Consell de Ministres són els tres punts per a la pacificació

Ens trobem en els darrers dies d’ofensiva franquista contra Catalunya. La República agonitza. Els refugiats, soldats i polítics s’amunteguen en pocs quilòmetres quadrats. Des de fa dies, Figueres s’ha convertit en un “immens campament civicomilitar, que resulta impracticable per als vehicles i també per a les persones”, tal com explica Julian Zuzazagoitia a les seves memòries. El general Rojo, per la seva banda, recorda que “fins i tot el fet de circular es converteix en un veritable problema; de vegades calen dues hores per arribar des de l’entrada de la ciutat fins al castell de Sant Ferran”. La ciutat, a més, és una trampa mortal, amb els avions feixistes disposats a castigar la població civil sense contemplacions. De fet, el 3 de febrer, la ciutat, erigida en la Gernika catalana, pateix un bombardeig mortífer, amb 83 persones mortes, entre les quals hi ha 25 nens i 49 refugiats.

És molt a prop d’allà, concretament a les cavallerisses del castell de Sant Ferran, on se celebren les darreres corts republicanes. Tal com destaca un corresponsal estranger, Henry Buckley, aquell emplaçament resulta “estranyament apropiat”. “La darrera sessió de les corts de la República se celebra en una masmorra! La democràcia, presonera, la democràcia, emmordassada, la democràcia, torturada!” L’ambient també convida a la malenconia. La llum només arriba a través dels fars d’un camió i el fred és glacial. A banda dels diputats, a la sala només hi ha els carabiners que vigilen l’espai i alguns periodistes. Ben a prop, s’amunteguen algunes obres del Museu del Prado, traslladades alguns dies abans. Els escons del Congrés són substituïts per senzills bancs de fusta, i el president de les corts, Diego Martínez Barrio, està instal·lat en una tribuna amb la bandera republicana. A la sessió només hi assisteixen 62 dels 475 diputats escollits el 1936. La resta s’han passat a l’enemic o han marxat a l’exili.

Una sessió tètrica

La sessió passa gairebé desapercebuda, sense que la immensa majoria de la ciutadania en tingui coneixement. De fet, fa dies que bona part dels diaris catalans han imprès les seves darreres edicions. I només resulta possible recórrer a la premsa de Madrid. El punt central de l’ordre del dia és el discurs de Juan Negrín. El president del Consell de Ministres, que poques hores després emprèn el camí de l’exili a través del coll de Lli, està abatut. Tal com explica un testimoni, poques hores abans de la sessió ha arribat al castell “quasi panteixant”: “Ha preguntat si teníem alguna cosa per menjar. S’ha assegut a taula i s’ha deixat abatre per una crisi de melangia. Se li han entelat els ulls.”

En la seva intervenció, llegida a batzegades, afirma que “el revés sofert amb l’ofensiva de Catalunya no significava l’ensorrament definitiu” i descriu el dramàtic èxode viscut els darrers dies: “Una onada de pànic ha estat a punt d’asfixiar la nostra rereguarda, contaminar el nostre exèrcit i descompondre tot l’aparell del govern [...].” En un darrer gest d’optimisme, Negrín també deixa anar que estan en condicions de “fixar l’enemic a Catalunya”, i que “aquí serà la liquidació definitiva de la guerra al nostre favor”. En aquell moment, però, la República només manté el control al centre de la Península, a Madrid i al País Valencià. Negrín també té unes paraules de retret per “a aquells països que ens han destorbat i ara fan una política amb què creuen salvar la pau a Europa”, una referència directa a les potències occidentals, que han contemplat, impassibles, l’avenç de l’amenaça feixista.

En tot cas, la part més transcendental del discurs de Negrín són els coneguts tres punts per a la pacificació: “La garantia de la independència de la nostra pàtria, lliure d’ingerències estranyes”, la llibertat de la ciutadania per “decidir el règim que digui el seu destí” i la “fi de les persecucions i les represàlies una vegada acabada la guerra”.

El president del Consell de Ministres no té gaire èxit en les seves gestions. De fet, pocs dies després d’aquella sessió, ja a l’exili, s’entrevista amb representants dels governs francès i britànic. La trobada, però, només serveix perquè Negrín admeti per primera vegada “la derrota del govern republicà”. Poques hores després, les tropes franquistes ocupen el castell de Sant Ferran de Figueres i arriben al coll del Pertús, amb la qual cosa es consuma l’ocupació de Catalunya i, de retruc, l’agonia de la República.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)