Macedònia: reforçant la identitat nacional
Procedent de Tirana, vaig entrar a Macedònia a finals de juny per la frontera propera al llac Ohrid, un dels llocs més bells dels Balcans, on passaven les seves vacances els funcionaris i altres afortunats ciutadans de l’antiga Iugoslàvia. El llac segueix rebent multitud de turistes, sobretot dels països veïns, que volen gaudir d’un gran patrimoni natural i cultural.
Macedònia, un petit país de 25.713 km² i 2,1 milions d’habitants, va declarar la seva independència el 8 de setembre del 1991. Va ser un part sense gran dolor, perquè, a diferència d’altres repúbliques federades, l’exèrcit iugoslau no hi va intervenir militarment. El país va entrar a les Nacions Unides el 1993 i hi segueix amb un nom provisional: Antiga República Iugoslava de Macedònia. Però el fantasma de les guerres veïnes també va afectar el país, i el 1999 van arribar uns 360.000 refugiats albanokosovars que fugien del conflicte de Kosovo. La comunitat albanesa va passar de representar el 19% el 1994 al 40% el 1999, cosa que va provocar tensions entre la majoritària comunitat macedònia i la minoria albanesa, gairebé sense representació a les institucions del país, una qüestió reconduïda per l’acord signat a Ohrid l’agost del 2001. Molts refugiats van retornar, però els albanesos segueixen representant al voltant del 25% de la població.
El principal escull a què es va enfrontar el jove país va ser l’oposició de Grècia quan Skopje es va apropiar de noms i símbols hel·lènics. Vint-i-set anys després, aquest litigi segueix enverinant les relacions bilaterals. El veto grec va frenar les aspiracions de Macedònia d’entrar a l’OTAN i a la UE.
Macedònia és el país ètnicament més divers dels Balcans, i els seus veïns es van mostrar poc inclinats a acceptar la seva identitat nacional. Una jove macedònia m’ho va resumir molt bé: “Alguns països veïns han discutit al meu país gairebé tot, les seves fronteres, la història, els símbols i fins i tot el nom.” El problema de fons és que Macedònia va intentar reforçar les bases de la seva identitat com a nació apropiant-se de l’herència de la civilització hel·lènica. Grècia va protestar enèrgicament quan el nou estat va utilitzar el nom del país i una bandera vermella amb el sol de Vergina. Una nova bandera va ser adoptada el 1995. Però el país també es va omplir de carrers i d’estàtues reivindicant la figura d’Alexandre el Gran, nom amb què va ser batejat l’aeroport de Skopje i la principal autovia del país. Per la seva banda, les autopistes i carreteres gregues que es dirigeixen cap al veí país del nord ignoren el controvertit nom.
Skopje, plató de monuments clàssics
La capital mereix una visita. Són notables els vestigis dels 520 anys sota el poder turc a la gran fortalesa Kale, a la mesquita Mustafa Paixà i al vell basar, un dels més interessants dels Balcans. El centre de la ciutat va ser danyat primer per les inundacions del riu Vadar, el 1962, i després encara molt més pel terratrèmol del 26 de juliol del 1963, que va causar milers de víctimes i va destruir gairebé tots els edificis dels segles XVIII i XIX. La ciutat va ser reconstruïda a l’estil socialista de l’època. Skopje, però, va reviure després de convertir-se en la capital de la Macedònia independent a partir del 1991 i va ser seu de la caserna de l’OTAN durant la intervenció militar a Kosovo el 1999. Però la gran transformació va arribar a partir del 2011, quan es va concretar en el colossal programa Skopje 2014. El govern nacionalista va invertir grans sumes per construir nous i grans edificis públics amb columnes jòniques, ponts i estàtues d’estil clàssic situades a les principals places i carrers dels dos costats del riu Vadar. Destaquen les colossals estàtues de l’emperador Justinià i del tsar Samuel. I també l’eqüestre d’Alexandre el Gran, de 24 m d’altura, situada sobre una cridanera font al davant de l’Hotel Marriott, a més del majestuós arc triomfal Porta de Macedònia, de 21 m d’altura. Una provocació que va enverinar encara més les relacions polítiques amb Grècia.
Les negociacions per resoldre el conflicte entre Macedònia i Grècia s’han intensificat aquest 2018, tot i que sembla una missió gairebé impossible. Les opinions públiques internes segueixen sense voler cedir i la sortida de l’atzucac només arribarà amb més pressió de la Unió Europea (UE), des d’Alemanya i França en particular. I també dels Estats Units, que volen el país dins del marc de seguretat de l’OTAN, cosa que no Rússia vol. Skopje va començar a cedir rebatejant l’aeroport i l’autovia. Un gran pas va tenir lloc quan els primers ministres, Zoran Zaev i Alexis Tsipras, van acordar, el 17 de juny, utilitzar, internament i internacionalment, el nom de República de Macedònia del Nord i anomenar els seus habitants macedonis i també la seva llengua, tot i que precisant que és un idioma eslau.
Un acord forçat que va arribar poc abans de la celebració de la cimera de la UE del 28 de juny i de l’OTAN de l’11 de juliol, que havien de debatre sobre la possible entrada de Macedònia en les dues institucions, una pretensió de Skopje vetada per Atenes. Però la proposta, que haurà de ser ratificada pels dos parlaments i que fins i tot precisarà modificar la vigent constitució macedònia, segueix tenint una gran oposició interna als dos països. Un panorama incert per a dos governs sense prou suport parlamentari. A Macedònia se celebrarà un referèndum consultiu a la tardor que, per ser vàlid, haurà de tenir un 50% de participació. El partit nacionalista VMRO-DPMNE (Organització Revolucionària Interna de Macedònia-Partit Democràtic per la Unitat Nacional de Macedònia) el vol boicotejar, acusa el socialdemòcrata Zoran Zaev de traïció i exigeix eleccions anticipades. Per la seva banda, el president de la república, el conservador Gjorge Ivanov, va anunciar que vetarà un acord que violi la dignitat dels macedonis. Tampoc un afeblit Alexis Tsipras ho tindrà fàcil ara que s’acosta un complex calendari electoral en què destaquen les europees del maig del 2019.
Si els dos líders polítics –artífexs de l’acord– no reben un ampli suport de la UE, tot se’n pot anar en orris. De fet, és el que desitgen Rússia i Turquia. Macedònia també va viure una difícil i desordenada transició política i econòmica de la qual van resultar unes institucions amb molts problemes de governabilitat. Brussel·les exigeix accelerar les reformes, sobretot en el poder judicial, per lluitar contra una corrupció endèmica. Però hi ha una dada sorprenent: el país ocupa l’onzè lloc, entre 190 estats, en el Doing business 2018 del Banc Mundial. El govern de Skopje, al poder des del maig del 2017, intenta trencar les barreres i els bloquejos que frenen el potencial de desenvolupament econòmic del país. Macedònia, a diferència d’Albània, no té sortida al mar. Necessita obrir fronteres. Els macedonis encara recorden quan, en temps del mariscal Tito, podien viatjar sense traves fins a la frontera italiana de Trieste. Avui han de superar una infinitat de barreres, una raó per la qual els joves macedonis, més enllà dels partidismes polítics, aspiren a ser ciutadans europeus sense haver d’emigrar a la UE.
Una solució del conflicte entre Skopje i Atenes també facilitaria el procés de reconciliació i de solució d’altres litigis territorials que enfronten els estats dels Balcans, entre els quals Kosovo, la meva propera destinació.
INDEPENDÈNCIA
El país va declarar la independència el 8 de setembre del 1991. L’exèrcit iugoslau no hi va intervenir militarment
CONFLICTE
Macedònia i Grècia mantenen oberta una lluita per l’herència de la civilització hel·lènica i pel nom del país
FUTUR
Els joves macedonis aspiren a ser ciutadans europeus sense haver d’emigrar
SOLUCIONS
Un acord entre Skopje i Atenes facilitaria el procés de reconciliació d’altres litigis territorials que enfronten els estats dels Balcans