La mirada mediàtica internacional

El dilluns 1 d’octubre, El Punt Avui reproduïa més de trenta pàgines de la premsa internacional d’ara fa un any que donaven compte del fort ressò que havia tingut el referèndum de Catalunya i la inacceptable resposta, en forma de violència policial –a la qual es va afegir poc després el desvari judicial–, del govern de Mariano Rajoy. Per primera vegada des de feia molt de temps, Catalunya passava a ocupar un lloc destacat en els mitjans internacionals gràcies, sobretot, a la maldestra i carpetovetònica reacció del PP.

El sentiment de solidaritat que entre determinats cercles de l’opinió publicada van despertar les imatges de la brutalitat amb què la policia colpejava els ciutadans que pretenien votar el resumia prou bé Paul Mason –socialdemòcrata radical, segons la seva pròpia definició– a The Guardian el 2 d’octubre del 2017: “Estem amb tu, Catalunya. La revolta a Espanya és més gran que les banderes i el llenguatge. Dos milions de catalans es van enfrontar a l’amenaça policial per exigir la independència. Igual que a Escòcia i a Grècia, aquesta és una forma de nacionalisme moderna i cosmopolita.” I arremetia contra el silenci còmplice de la UE: “És tràgic veure el centrisme europeu que una vegada va comprendre el principi d’autodeterminació disposat a diluir-lo davant les normes de la UE, la racionalitat econòmica i el compromís diplomàtic amb un polític mentider com Rajoy.”

En els mesos posteriors al referèndum es van succeir les anàlisis i les informacions que intentaven posar llum a uns esdeveniments (declaració /congelació de la independència, exilis i empresonaments, aplicació de l’article 155, eleccions del desembre del 2017) cada cop més complexos i difícils d’escatir des de la distància. En general, es detecten alguns trets comuns: el rebuig a l’actuació policial l’1 d’octubre del 2017 va ser gairebé unànime, inclosa la premsa més conservadora. També hi havia consens a considerar que, més enllà d’un ús desmesurat de la força, el govern de Rajoy no va saber donar cap resposta política a unes reivindicacions que s’expressaven de manera democràtica i pacífica. Aquesta unanimitat es trenca, però, a l’hora de donar suport a una possible independència de Catalunya que, sobretot els mitjans més conservadors o dels països amb més tradició centralista, perceben com una amenaça a la unitat territorial d’alguns estats europeus i de la mateixa UE. La negativa del govern espanyol a celebrar un referèndum acordat a Catalunya resulta especialment incomprensible per a molts analistes i periodistes anglosaxons i, com és d’esperar, els suports més evidents al procés català es donen a la premsa escocesa (The National) i quebequesa (Huffpost, edició de Quebec). De nou era un columnista de The Guardian, l’historiador d’esquerres Owen Jones, qui expressava de manera clara i contundent l’11 d’octubre una opinió molt estesa: “Espero que Catalunya es quedi amb Espanya, però jo dono suport al dret que tenen a deixar-la [...] perquè tot i que els catalans no poden dir que són persones colonitzades, el que està en joc és el principi democràtic bàsic de l’autodeterminació nacional [...]. Els governs canadenc i britànic van permetre referèndums d’independència al Quebec i Escòcia [...], i segurament és l’única resolució possible per a aquesta crisi.” Igual de contundent es mostrava set dies més tard l’editor polític del The Herald (Escòcia) Iain Macwhirter quan assenyalava que “la detenció, sense fiança, de dos líders de la independència catalana [Jordi Sànchez i Jordi Cuixart] per càrrecs de sedició ens porta a un territori nou i inquietant... Van ser empresonats per ajudar la gent a votar”. I afirmava que “els catalans tenen el dret internacional al seu costat”.

Un any després, The New York Times destacava que el conflicte segueix sense solució, que perdura el bloqueig polític malgrat els canvis en els governs de Madrid i de Barcelona i que segueixen a la presó o a l’exili polítics electes. The Guardian donava cobertura a les manifestacions sota el lema “1-O, ni oblit, ni perdó”, però, assenyalava la divisió de la societat catalana al voltant de la independència (“la participació [en el referèndum] va ser del 42%”) i recordava que el principal obstacle per obrir negociacions és l’empresonament dels líders independentistes.

També tres mitjans europeus es desplaçaven a la presó de Lledoners per entrevistar l’exconseller d’Afers Exteriors Raül Romeva. En definitiva, l’interès mediàtic en els mitjans internacionals segueix obert un any després del referèndum i centrat, sobretot, en l’aberració dels empresonaments, de les acusacions i en la manca de solucions polítiques.