EL POBLE RESISTENT

A finals de l’any passat, el president dels Estats Units, Donald Trump, sorprenia fins i tot el seu equip més fidel anunciant que les tropes nord-americanes abandonarien la missió a Síria. El mandatari ho té clar: amb Estat Islàmic gairebé derrotat en aquell país –tot i que encara resisteix algun bastió i hi ha cèl·lules dorments escampades pel territori– és hora que els soldats tornin a casa. No només abandonaran Síria, també està previst que deixin l’Afganistan. Trump va anunciar durant la seva campanya electoral que faria un replegament de l’exèrcit, un exemple més d’aquella frase que va fer cèlebre: “America first.” Des de l’arribada a la Casa Blanca, Trump ha mostrat una actitud de replegament i un nul interès per continuar en el conflicte sirià, ja que veu que el seu homòleg Vladímir Putin n’és el gran vencedor. Les conseqüències de la marxa de les tropes liderades per Washington són encara una incògnita.

El portaveu de KurdisCat (una associació catalana que dona suport al Kurdistan), Jordi Vàzquez, explica: “Rússia ha guanyat la guerra, i és que els Estats Units ara mateix es troben envoltats de tropes de països que formen part del mateix eix: Turquia, Rússia i l’Iran. Amb aquesta decisió, Trump ha traït els kurds; ell n’és absolutament conscient. Encara que marxin de Síria, els conflictes continuaran, i l’exemple és la guerra entre el Iemen i l’Aràbia Saudita.”

Després de la pressió internacional (sobretot de França i el Regne Unit) sembla que el president nord-americà ha mogut fitxa i deixarà finalment un contingent de 400 soldats a la zona. Aquest nombre queda lluny dels 2.000 que fins ara hi havia desplegats. El Kurdistan sirià havia quedat en un inici gairebé exclòs del conflicte que ha castigat Síria des de mitjans del 2011 i que ha provocat la mort de gairebé mig milió de persones i el desplaçament de sis milions més. Síria comptava amb uns 22 milions de persones abans de la guerra i es calcula que pràcticament la meitat van acabar fugint de casa seva. Moltes zones del país estan arrasades, tot i que alguns sirians han començat a tornar als seus llocs d’origen.

La guerra es va centrar al començament entre l’exèrcit del règim sirià de Baixar al-Assad i els grups rebels, que en un principi van tenir el suport d’altres potències com l’Aràbia Saudita i Turquia. “De fet, Turquia volia derrocar el règim de Baixar al-Assad i substituir-lo per un govern islamista proper al president turc [Recep Tayyip Erdogan]. L’objectiu era tenir un estat satèl·lit com ha fet amb Xipre. Turquia ha actuat sempre com si el Kurdistan sirià fos part del seu país. De fet, a Turquia en molts casos anomenen la zona d’Alep com la província 82”, explica Vàzquez. Tot i aquesta pressió, el Kurdistan sirià resisteix. I és que aquest territori conegut també com a Rojava ha acabat implantant un sistema autònom de govern. “S’havia aconseguit que aquesta regió del país funcionés d’una manera diferent. Hi ha dones policia, mestres que són dones. Hi ha igualtat entre les diferents llengües. Si els Estats Units marxen, aquesta zona quedarà totalment desprotegida, perquè no hi ha força aèria, i en aquests moments no es pot fer una guerra sense aquest element. Una part del govern de Trump se’n vol anar amb dignitat. Després hi ha la proposta del president dels Estats Units de fer del Kurdistan sirià una mena de Kosovo... Si el gestionés l’ONU o la comunitat internacional..., però Turquia? És una bestiesa. És tornar a posar Estat Islàmic a la zona!”, assegura Vàzquez.

Precisament, les tropes kurdes han aconseguit derrotar els gihadistes a la zona. La victòria ala ciutat de Kobane el gener del 2015 després de mesos de setge encara ressona. La llegenda de les guerrilleres kurdes s’ha engrandit aquests darrers anys per la seva lluita cos a cos amb els combatents d’Estat Islàmic, encara que són moltes les joves que hi han perdut la vida.

Les forces kurdes han aconseguit aquests darrers dies posar setge als combatents d’Estat Islàmic i aïllar-los a la zona d’Al Baghouz, on viuen milers de persones. Els civils han anat abandonant la ciutat, a la riba del riu Eufrates. En aquesta zona es calcula que hi ha 2.000 islamistes i les seves famílies. Turquia ha intensificat en els darrers temps el setge al Kurdistan sirià. N’és un exemple que Erdogan no vol que al sud del seu país s’erigeixi un bastió kurd. És per aquest motiu que va envair territori sirià. “Al-Assad és ara mateix un titella de Rússia, fa el que Moscou li diu”, assenyala Vàzquez.

De fet, el president sirià, que s’ha erigit amb la victòria gràcies a l’ajut de Moscou, alertava les faccions kurdes fa pocs dies. “Els Estats Units no us protegiran d’una ofensiva turca i us faran servir com a moneda de canvi”, va assegurar el president sirià, que considera que només l’exèrcit del país evitarà que els kurds “caiguin en mans dels otomans”. Darrere d’aquestes gesticulacions i declaracions sempre plana la construcció d’un gasoducte (que ha de passar per territori turc) que permeti als russos no haver de passar per Ucraïna.

El règim sirià de Baixar al-Assad ha denunciat la ingerència de Turquia al seu territori (enviant cartes a l’ONU), però a la pràctica poc està fent per defensar la població kurda del nord del país. El Kurdistan sirià haurà de resistir en els propers temps amb l’espasa de Dàmocles que suposa viure sota el setge de Turquia. La renúncia dels Estats Units deixa aquesta zona sense una protecció, i el règim de Damasc sembla més preocupat a apuntalar els territoris que ha anat recuperant després de gairebé vuit anys de guerra que no pas a defensar d’una nova escalada de violència la zona kurda del seu país.