Internacional

Les cendres de la revolta

Els països àrabs han estat immersos en uns processos de revolta que en alguns casos han significat les guerres més importants de la dècada. Síria i el Iemen en són l’exemple principal

ESCLAT
ESCLAT
Uns governs caducs, marcats per la corrupció i el clientelisme van ser enderrocats

Uns règims dictatorials que s’havien establert amb la dicotomia sempre present del món polaritzat del segle XX agonitzaven. La seva fi no s’esperava, però només es va necessitar una espurna per fer esclatar el que avui es coneix com a Primavera Àrab. Uns governs caducs, marcats per la corrupció i el clientelisme arribaven a la seva fi per l’acció d’un jove tunisià, Mohamed Bouazizi, que a finals del 2010 es va immolar per protestar perquè la policia li havia requisat la mercaderia i els pocs diners que havia guanyat aquell dia. Aquell abús de les forces de l’ordre va servir perquè tot un poble es posés dempeus i protestés per aquella injustícia. No era només això. Tunísia, un país petit i amb poc pes davant dels seus veïns, era el primer que patia la revolta que més tard es va anar escampant per tota la geografia àrab. Les protestes per la mort del jove peixater van suposar l’inici d’una revolució que ja no va tenir marxa enrere. El dictador Ben Ali, que feia més de trenta anys que ocupava el càrrec, es va veure obligat a deixar el poder davant la pressió popular. El règim tunisià havia arribat al límit. Amb una població eminentment jove, el sistema havia col·lapsat i no donava oportunitats de feina a moltes persones que es veien abocades a migrar il·legalment. Un viatge moltes vegades sense retorn. El cas tunisià és gairebé un dels únics que es considera que ha tingut una transició ordenada. Amb els seus clars i obscurs, com la majoria d’aquests processos.

L’espurna de la revolta ràpidament es va propagar per altres indrets. Egipte, un país amb més de 80 milions d’habitants, aliat dels Estats Units i amb un pes crucial en la política del Pròxim Orient, va veure tremolar els seus fonaments.

Les protestes de la plaça Tahrir quedaran gravades a foc per a tota una generació d’egipcis. El lema Pa, justícia i llibertat, també. El rais Hosni Mubarak veia com un règim de més de trenta anys, cimentat amb un dels exèrcits més potents de la zona, quedava en entredit davant les protestes dels manifestants. La revolució egípcia i el que ha vingut després ha estat un bany de sang. La revolució, la posterior victòria dels Germans Musulmans i el cop d’estat han sacsejat el país en aquesta darrera dècada.

cop d’estat

La victòria del partit islamista va ser inapel·lable. El president, Mohamed Mursi, tenia l’honor d’arribar al poder com un càrrec electe, escollit lliurement pels ciutadans. La xarxa d’ajut social que durant anys havien anat teixint els Germans Musulmans explica aquesta victòria aclaparadora. I és que on no arribava el poder del rais ho feia el poder dels islamistes. Tanmateix, el suport al seu govern i a les seves iniciatives va anar decaient. La deriva política i econòmica va provocar un malestar que va acabar amb un cop d’estat provocat per un dels poders fàctics del país, i el suport incondicional que havia tingut Mursi –un home format als Estats Units i que havia arribat a treballar per a la NASA– no va evitar que fos condemnat a cadena perpètua i que morís fa pocs mesos a la presó just abans que comencés el seu judici.

L’exèrcit, com des de feia dècades i sobretot en l’època de Mubarak, tornava a tenir el poder, i el general Abdel Fattah al-Sisi s’erigia com a baluard i defensa de la unitat del país. Després, el mateix general es va presentar a les eleccions a la presidència i va obtenir una victòria incontestable. D’uns anys ençà, la repressió contra la dissidència s’ha tornat, com en els pitjors temps de la dictadura, irrespirable. Al-Sisi és cada vegada més fort davant d’uns partits opositors i d’uns sindicats –clau per entendre la revolució iniciada a principis del 2011– decapitats davant de tanta repressió. Líbia també va ser un dels països protagonistes. No es va batejar ni amb el nom de Revolta del Gessamí (Tunísia) ni de Revolució Blanca (Egipte). De fet, en qualsevol cercador es coneix com a guerra de Líbia del 2011. El petit estat àrab havia estat dominat per l’omnipresent Muhammad Al-Gaddafi, que durant la dècada dels vuitanta del segle passat es va arribar a convertir en un enemic públic.

estat fallit

El control que Al-Gaddafi exercia en aquesta conflictiva zona del planeta, però, el va anar convertint amb els anys en una espècie d’aliat d’Occident davant l’amenaça islamista. No només això. Líbia és un dels grans productors de petroli del món, i la revolta en aquest estat de seguida es va sufocar amb una intervenció armada de la Unió Europea, que no va dubtar a fer servir el seu potencial per posar fi al poder de Gaddafi, convençuts en aquell moment que suposava la millor opció. La dècada que acaba no reflecteix un millor escenari. Líbia i caos són dues paraules que van de bracet. S’escriuen juntes en els titulars de premsa. Des de la caiguda de Gaddafi, el país s’ha convertit en un espai on regnen les guerres de guerrilles, on hi ha dos governs –el de Trípoli és el que reconeix la Unió Europea– i on Estat Islàmic havia establert una de les seves bases més poderoses.

D’altra banda, les màfies han ocupat la costa i és d’on surten les barcasses plenes de migrants que van cap a Europa. De fet, el país disposa de centres de detenció –amb la connivència de la Unió Europea– per evitar que aquestes persones puguin arribar al continent. Alguns mitjans de comunicació, entre els quals hi ha la cadena britànica BBC, han denunciat els abusos a què són sotmesos aquests migrants, que fins i tot s’han arribat a vendre com a esclaus.

Síria i el Iemen han estat els països que més han patit els efectes de la revolta. Els dos estats encara pateixen unes guerres cruentes que es van iniciar sota el paraigua d’aquestes anomenades revolucions. A Síria, es va seguir l’exemple del que estava passant als països veïns (Egipte, Tunísia i Líbia), on els manifestants havien aconseguit derrocar un règim que feia més de trenta anys que els oprimia i fer fora dictadors tan enganxats al càrrec com el tunisià Ben Ali, l’egipci Hosni Mubarak i el libi Moammar al-Gaddafi, aquest últim assassinat i vexat per un grup de rebels en unes imatges del mandatari que van fer la volta al món.

guerra global

Els rebels sirians també volien derrocar el règim, però es van trobar amb un exèrcit que de seguida va fer pinya al costat de Baixar al-Assad. La revolta siriana va ser oprimida per les forces de seguretat amb una gran violència contra la població civil. Les manifestacions que tenien lloc cada divendres en ciutats com Homs i Hama acabaven amb desenes de morts i es van anar enverinant fins que va sorgir l’Exèrcit Sirià Lliure, que agrupava grups de rebels en contra del règim. La guerra civil estava servida. El març del 2011, s’iniciava un conflicte que encara s’allarga i que ha suposat la destrucció gairebé total del país. Els darrers recomptes parlen de més de 400.00 morts i més d’11 milions de desplaçats (en un país que abans de la guerra tenia uns 22 milions d’habitants).

El conflicte sirià s’ha convertit en un conflicte que altres països han utilitzat per raons geoestratègiques i és on ha germinat la llavor d’Estat Islàmic. Turquia, per exemple, en un primer moment es va mostrar de forma vehement en contra del règim sirià i va permetre que milicians gihadistes entressin per la seva frontera cap al territori en un moment de la guerra en què els grups islamistes havien pres una bona part del territori. Els grups de rebels anaven perdent ascendència davant de grups com Estat Islàmic i filials d’Al-Qaida que tenien millor armament i més bons sous. Aquest transvasament de combatents va afeblir els grups rebels, majoritàriament integrats per sirians. I és que a Síria també hi van arribar milers de milicians seduïts pel discurs gihadista. A la retina queden les imatges de destrucció de la ciutat de Palmira. L’Iran, la Xina (d’una manera més tímida) i les milícies libaneses de Hezbollah des del primer minut van donar suport al règim d’Al-assad.

L’entrada de Rússia el setembre del 2015 va suposar l’inici de la fi de la guerra. El poder de Moscou, fidel aliat de Damasc des de l’època de la Unió Soviètica, va servir a l’exèrcit del dictador Al-Assad per recuperar territori en un moment clau en què les seves forces (després de més de quatre anys de guerra) ja estaven molt debilitades. Ara, els combats continuen en zones on encara hi ha grups islamistes (sobretot a la província d’Idlib) i a la zona del Kurdistan sirià, on Turquia va començar fa uns mesos una operació per guanyar territori als kurds i desfer l’autonomia que havien guanyat durant l’època del conflicte.

Síria, com la resta de països àrabs, enceta una nova dècada marcada per la incertesa. El conflicte es va esllanguint i ara serà l’hora de començar a reconstruir un país totalment devastat per la guerra i que els refugiats puguin recuperar casa seva. En l’imaginari d’una generació quedarà la imatge d’una revolta que va convertir el país en cendres.

ADELA GENÍS

agenis@lrp.cat

fre a la guerra del iemen l’aparició d’estat islàmic

La guerra al Iemen ha suposat una greu crisi humanitària. Les darreres xifres revelen que hi ha més de 100.000 morts i 1 milió de malalts de còlera. Hi ha més de 9 milions de nens afectats per la fam i les malalties i es fa molt difícil atendre’ls perquè la meitat dels hospitals han quedat impracticables. L’Aràbia Saudita lluita des del 2015 en el conflicte del Iemen contra els houthis, rebels iemenites que tenen el suport de l’Iran. El contrapoder regional es torna a posar de manifest en aquesta guerra que es lliura en un dels països més pobres del planeta. En les darreres setmanes, els avenços per aturar l’escalada d’hostilitats han estat importants.

El juny del 2014 irrompia el grup terrorista Estat Islàmic. El conflicte sirià va permetre als gihadistes dominar una gran part del territori entre l’est de Síria i l’Iraq. Uns 6 milions de persones van quedar a les ordres de l’autoproclamat califat. La intervenció de la coalició internacional va debilitar l’organització. Un atac nord-americà va posar fi a la vida del seu líder, Abu Bakr al-Baghdadi.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)