NETANYAHU I EL DIA DE LA MARMOTA

El Dia de la Marmota és una tradició dels Estats Units per pronosticar la fi de l’hivern segons el comportament d’aquest mamífer quan acaba la hibernació, entorn del 2 de febrer. La tradició es fa famosa el 1993 arran de la pel·lícula de Harold Ramis Groundhog Day (Atrapat en el temps), en què el protagonista es veu condemnat a una mena de present continu en què cada dia es troba repetint el dia anterior com si es tractés d’un bucle que no pot trencar. Com la sempiterna presència de Benjamin Netanyahu com a primer ministre israelià.

El sistema electoral israelià fa difícil obtenir majories de govern estables. El Parlament israelià (Kenésset) consta de 120 membres escollits cada quatre anys per sufragi universal a través d’un sistema de representació proporcional en llistes tancades de districte electoral únic. L’elecció és proporcional i el topall mínim per obtenir representació era de l’1% fins al 1992, de l’1,5% fins al 2004 i del 2% i el 3,5% a partir de llavors. El resultat són uns nivells de fragmentació que dificulten la formació de govern. Però Netanyahu ha aconseguit fer majories per no deixar el poder des que el novembre del 2015 el fiscal general d’Israel el va imputar per suborn, frau i abús de poder.

Netanyahu guanya per primera vegada les eleccions com a candidat del Likud el juny del 1996, però perd tres anys més tard contra el laborista Ehud Barak. És ministre d’Afers Exteriors (2002-2003) i de Finances (2003-2005) amb Ariel Sharon i es converteix en el líder del Likud quan aquest crea Kadima. El 2009 el Likud (27 escons) queda darrere de Kadima (28), però Tzipi Livni no aconsegueix formar una majoria, cosa que sí que fa Netanyahu pactant amb Yisrael Beitenu (“Israel és la nostra llar”, 15), el partit ultradretà d’Avigdor Lieberman; el Partit Laborista (13), i el partit religiós ortodox Xas (11). Si restava alguna esperança de reprendre el procés de pau, aquesta es va esvair totalment amb la formació del nou govern escorat cap a la dreta amb Lieberman com a ministre d’Afers Exteriors. En els anys següents, malgrat les pressions de l’administració de Barack Obama en contra de nous assentaments i a favor de la creació d’un Estat palestí amb les fronteres del 1967, Netanyahu autoritza nous assentaments a Cisjordània i operacions de càstig contra Gaza (febrer del 2011, novembre del 2012, agost del 2014), on el 30 de març del 2018 i en divendres successius se celebra la Gran Marxa del Retorn (GMR) o Dia de la Terra Palestina exigint la fi del bloqueig a la franja i el dret de retorn dels refugiats. El setembre del 2016, aconsegueix renovar l’acord d’ajuda militar dels Estats Units per 10 anys a raó de 3.800 milions de dòlars anuals (fins llavors eren 3.100 i el seu origen es troba en els Acords de Camp David del 1978, que van segellar la pau entre Egipte i Israel). Des del 2009, Netanyahu ha concorregut a sis eleccions més, sovint avançades. El gener del 2013, la coalició Likud-Yisrael Beitenu obté 31 escons i forma govern amb Yesh Atid (19), el partit laic centrista del periodista Yair Lapid; els laboristes (15); el partit religiós Llar Jueva (12), i el nou partit de Tzipi Livni (6). El març del 2015, nou govern del Likud (30 escons) amb diferents partits inclosos religiosos. L’abril del 2019, es dissol la Kenésset davant la impossibilitat de formar una majoria de govern. El setembre del 2020, tot i les expectatives dipositades en la coalició Blau i Blanc de Binyamín Benny Gantz, un centrista liberal excap de l’estat major de l’exèrcit, tampoc hi ha majoria de govern. Finalment, en les eleccions del març del 2020, Gantz trenca la promesa electoral de no pactar amb Netanyahu i el Likud (36 escons) i la coalició Blau i Blanc (33) acorden formar un govern amb Netanyahu de primer ministre els primers 18 mesos i amb Gantz el següent any i mig. Però no poden aprovar el pressupost i es convoquen noves eleccions. Els resultats del 23 de març aboquen de nou al bloqueig. De poc li ha servit a Netanyahu fer la campanya de vacunació contra la covid-19 més eficient del món (60,4% de població vacunada el 29 de març, però no els palestins de Cisjordània i Gaza), i l’aliança amb Donald Trump que reconeix la sobirania israeliana sobre els Alts del Golan i els assentaments de Cisjordània, trasllada l’ambaixada de Tel-Aviv a Jerusalem i facilita l’establiment de relacions diplomàtiques amb els Emirats Àrabs, Bahrain i el Marroc, ja que el Likud (30 escons) i els seus socis de govern conservadors i ultraortodoxos sumen 59 escons, a dos de la majoria necessària per formar govern. El bloc opositor, en què destaca el Yesh Atid de Lapid (17 escons), en suma 61, però és un conjunt massa heterogeni, ja que inclou des de les esquerres fins als liberals, els partits àrabs i Yisrael Beitenu. Una aliança impossible entre forces que només tenen en comú el rebuig al fet que Netanyahu segueixi com a primer ministre. Aquest, de moment, ja ha eludit de nou l’acció de la justícia, perquè s’ha ajornat el judici per corrupció iniciat el 8 de febrer. Tot apunta a noves eleccions a la tardor.

La resistència de Netanyahu a deixar el poder, la ràpida obsolescència dels partits polítics i el bloqueig de la Kenésset són el reflex d’una societat que, segons Shlomo Ben-Ami, amb l’ocupació de Gaza i Cisjordània el 1967 perd les referències identitàries dels sabra (els primers colons i els jueus nascuts a Palestina abans del 1948). Des de llavors, ha esdevingut una societat progressivament militaritzada en què el fonamentalisme religiós i el radicalisme dels habitants de les colònies de Cisjordània conjuminats amb noves immigracions de procedències molt diverses han donat pas a una societat cada cop més desigual, insolidària i amb una profunda crisi d’identitat que, en els darrers anys, no troba ja cohesió ni tan sols en el conflicte que l’enfronta amb els palestins.