NOVES GUERRES, VELLES DERROTES

El 15 d’agost es complia un any de la sortida de les forces nord-americanes de l’Afganistan, uns mesos abans havien marxat les dels quaranta-un països que integraven la missió de suport decidit (RS), que, comandada per l’OTAN, el 2015 havia substituït la Força Internacional d’Assistència i de la Seguretat (ISAF) creada el desembre del 2001. Les imatges recordaven la sortida dels nord-americans de Saigon el 30 d’abril del 1975: afganesos desesperats que s’estavellaven contra el terra en caure dels trens d’aterratge i de les ales dels darrers avions que s’enlairaven de Kabul.

Un any després, els dirigents del nou règim teocràtic es vanten d’haver reduït la violència política que sacsejava el país. I, si bé és cert que, segons Armed Conflict Location and Event Data Project (ACLED), en els primers mesos els atacs contra la població civil es van reduir (els talibans al poder van deixar de fer atemptats), també ho és que, segons la mateixa ONG, entre l’agost del 2021 i el del 2022 s’han produït 2.280 actes violents (1.043 enfrontaments, 7 disturbis, 411 explosions i 819 episodis de violència contra la població civil) amb un total de 4.802 víctimes. En suma, “l’Afganistan ha experimentat una inseguretat continuada marcada pels enfrontaments entre els talibans i els grups armats antitalibans”, com ara el Front Nacional de Resistència de l’Afganistan (NRF) o Resistència del Panjshir, el Front de la Llibertat de l’Afganistan (AFF), el Front Watandost, que operen al nord-est del país (Baghlan, Takhar i Panjshir), a l’oest (Herat) i al centre (Daykundi, de predomini hazara). També hi ha hagut atacs al sud de Kabul (Ghazni i al feu talibà i paixtu de Kandahar). Cal afegir encara els atemptats perpetrats per Estat Islàmic (EI), que des del mes de juny passat ha intensificat els atacs contra els talibans i els enfrontaments entre talibans paixtus i talibans hazares, tadjiks i uzbeks que denoten fissures en la cohesió del grup de poder.

Paral·lelament, la població torna a patir el rigor d’un règim despòtic i misogin, que de nou dona refugi als dirigents d’Al-Qaida (Ayman al-Zawahiri va ser abatut per un dron dels Estats Units el 31 de juliol passat a Kabul), que ha substituït els atemptats contra el civils per la repressió i la violència institucionals, els càstigs corporals, la negació del dret a l’educació i al treball de les nenes i les dones, que no poden sortir de casa sense anar tapades de cap a peus i acompanyades d’un familiar masculí, la supressió de les llibertats i la conculcació dels drets més elementals. Alhora, l’aïllament internacional i la mala gestió econòmica han sumit el país en la misèria: el PIB ha caigut en picat, els preus dels combustibles i els aliments s’han incrementat moltíssim i a les ciutats només un 5% de les famílies té recursos per accedir a uns nivells d’alimentació acceptables.

Tot i haver disposat de dues dècades d’ocupació per canviar la situació i instaurar un règim creïble, socialment viable i políticament estable, aquest quadre d’horror no es pot considerar precisament una victòria dels valors de les democràcies liberals que pretenen, aparentment, impulsar els països occidentals amb la seva acció exterior. Les noves guerres, concepte encunyat per Mary Kaldor arran de l’experiència en les guerres dels Balcans, no es poden guanyar només amb la superioritat militar, perquè l’enemic no sempre és visible, ni adopta la forma d’un exèrcit convencional ni actua com a tal, no persegueix sempre objectius territorials, sinó donar cops mediàticament espectaculars que posin en contradicció els valors que hom diu defensar i les accions que fa sobre el terreny, que sovint penalitzen una població civil que és l’objectiu a protegir i a combatre en la mesura que és el refugi de combatents informals, com diu Rupert Smith, cap de les forces blindades britàniques a l’Iraq el 1991, a The utility of Force.

El fiasco de l’Afganistan deixa darrere seu un nou estat fallit, on només queda l’esperança de la capacitat de rebel·lió dels pocs joves i dones que han conegut una relativa llibertat en els dues darreres dècades, i moltes preguntes sense resposta: quin ha estat l’objectiu de la guerra? Posar fi al règim talibà per deixar al cap de vint anys els mateix règim després de desenes de milers de morts que no han servit de res? És possible guanyar les noves guerres –especialment les que es lliuren contra el fonamentalisme confessional– només amb la superioritat militar o cal també un combat per les idees i els valors i una ètica de les relacions internacionals que exclogui aliances amb règims despòtics però rics en hidrocarburs, que neguen les llibertats i conculquen els drets humans?

En suma, les velles derrotes de sempre –es guanya la guerra, però es perd l’ocupació– han posat de manifest la feblesa de l’ordre liberal internacional sorgit de Bretton Woods i de la ultraliberalització –desregulació– i la globalització impulsada en la dècada dels vuitanta del segle passat i que fa temps que la Xina i Rússia qüestionen. I Vladímir Putin ha vist en el fracàs de l’Afganistan l’oportunitat de fer un desafiament (la guerra d’Ucraïna) que posa de manifest la impotència dels Estats Units per exercir de Leviatan internacional i el carreró sense sortida en què es troba la Unió Europea en imposar unes sancions a Rússia, una economia d’1,8 bilions de dòlars, que esdevenen un bumerang. És clar que potser l’autòcrata rus tampoc ha mesurat prou bé els límits de les seves forces.