Internacional

Les dones iranianes diuen prou

Els milers d’homes i de dones que aquests dies es planten contra les autoritats iranianes es juguen la vida, i ho saben

A l’Iran, cada cop són més les dones que es tallen els cabells en públic. Les furgonetes blanques i verdes que recorren les grans ciutats continuen provocant temor, però elles s’ajunten i sent multitud s’hi sobreposen. S’encaren a la policia, tomben els vehicles de les forces de seguretat i expressen la pèrdua del respecte cap a les mateixes autoritats que els fan la vida impossible. Aquests dies, dones amb els cabells al vent i d’altres que opten per tapar-se amb el hijab es donen la mà per combatre el règim en unes protestes que cada dia agafen força i raó de ser.

La reacció va esclatar a la regió kurda del nord de l’Iran i a través dels càntics d’aquesta minoria ètnica. Les dones de Saqqez van començar a treure’s el vel en públic i a cridar “dones, vida i llibertat” tan bon punt es va conèixer la mort de Masha Amini, veïna de la ciutat. La jove es trobava de visita a Teheran quan les forces de seguretat la van atacar per dur el vel mal posat. La brutalitat de la detenció va deixar Amini en coma i a l’hospital, on va acabar morint.

Avui, les proclames de les dones kurdes es canten a tot l’Iran. L’assassinat d’Amini és el cas que ha estès l’actual cicle de protestes a tot el país, en què milers de dones estan fartes de ser atemorides per la policia de la moral, l’autoritat policial que patrulla els carrers perseguint les dones que no compleixen amb l’estètica del gust dels aiatol·làs. Vigilen que portin els cabells ben coberts, que no vagin gaire maquillades o que no duguin la roba gaire cenyida.

Les protestes, que superen les tres setmanes de durada, han esdevingut una esmena a la totalitat del règim iranià, que ha optat per respondre amb mà de ferro. D’entre les múltiples violacions dels drets humans contra la seva pròpia ciutadania, en destaquen el més d’un centenar de morts i les desenes de persones desaparegudes.

La dona com a enemiga de les autoritats

Les protestes més salvatges de tota una generació són la resposta a dècades de control i repressió, amb les dones com a víctimes principals. La imposició del hijab, en peu des de la Revolució Islàmica del 1979, és només una petita part d’una història que va a pitjor. El president iranià, l’ultraconservador Ebrahim Raisi, va anunciar el mes passat que la Guàrdia Revolucionària començaria a utilitzar tecnologia de reconeixement facial per perseguir les dones que no acatessin la norma. Aquestes càmeres, ubicades als carrers i al metro, permeten desfermar la cacera per part de les autoritats, que poden anar a buscar les infractores i condemnar-les amb fins a deu anys de presó. “Cada cop que surto de casa estic aterrida”, deia una treballadora d’una companyia de telecomunicacions a Teheran en declaracions a Reuters: “Aquestes càmeres són a tot arreu.”

La humiliació contra les dones abarca totes les esferes de la vida. El règim dels aiatol·làs ha advertit que les que apareguin a les xarxes socials amb els cabells al vent poden ser multades, a banda de perdre la feina. Algunes dones han estat forçades a demanar perdó a la televisió nacional després de ser empresonades per la policia de la moral. Les detingudes no poden quedar en llibertat fins que no les vagi a buscar un tutor legal, que en tots els casos ha de ser un home de la família.

“Dono suport a aquestes protestes i no exagero si dic que tothom que conec ho fa”, explica la Marjan, iraniana de Teheran. Hi ha viscut bona part de la seva vida. Ara té 35 anys i resideix als Estats Units, des d’on atén La República per telèfon, esquivant l’aïllament a què les autoritats iranianes condemnen els seus ciutadans a l’Iran. Els talls d’internet que el règim imposa aquests dies per contenir les revoltes a porta tancada dificulta també tenir contacte amb fonts sobre el terreny. “El 2019 vaig passar un any i mig a l’Iran i vaig sentir que hi hauria una revolució feminista aviat; la força de la repressió era enorme”, assegura la Marjan. Aquesta economista de professió, que va marxar del país perquè hi havia coses que no podia acceptar “d’un règim misogin”, explica que la joventut lidera les protestes: “N’estan farts, perquè saben que la vida a la resta del món no és com a l’Iran. Miren al seu voltant i volen viure millor”, argumenta.

La reconeguda activista Hoda Katebi, també des dels Estats Units, s’expressava aquests dies en uns termes similars: “Com a iraniana estatunidenca que tria dur el hijab, estic enfurismada per la manera com l’Estat iranià explota la meva identitat per mantenir el poder”, escrivia Katebi aquests dies: “Això no va d’islam ni d’aplicar la moralitat, sinó d’imposar el poder de l’estat.”

L’increment de la repressió té la signatura d’Ebrahim Raisi, que ocupa el càrrec de president del país des del juny de l’any passat, quan va guanyar unes eleccions que semblaven preparades per aplanar-li el camí cap al poder. El Líder Suprem de la nació persa, l’aiatol·là Ali Khamenei, va vetar totes les candidatures que no formaven part de l’àmbit ultraconservador. El rebuig de figures de renom i l’acceptació de candidats de reputació mediocre semblava, a ulls de molts electors, una estratègia per catapultar Raisi, un clergue de perfil tradicionalista i proper al Líder Suprem.

La trajectòria de Raisi està tacada de sang. L’actual president iranià havia ocupat múltiples càrrecs al sistema judicial. Quan el 2019 el mateix Khamenei el va nomenar líder d’aquest poder, els Estats Units van llançar sancions contra Raisi al·legant suposades violacions de drets humans, com ara l’execució de més de 4.500 presos polítics el 1988.

Els milers d’homes i de dones que aquests dies es planten contra les autoritats es juguen la vida, i ho saben. Els precedents no són bons. A les manifestacions del 2019, dos funcionaris del Ministeri de l’Interior van declarar a la premsa que la xifra de víctimes mortals pujava a 1.500 persones en menys de dues setmanes. Aleshores, el president era Hassan Rouhani, a qui alguns consideren d’un perfil més moderat. Ara, amb Raisi al voltant i amb el suport incondicional de Khamenei, ningú espera que la Guàrdia Revolucionària opti per alguna cosa que no sigui la violència brutal. De moment, han tallat l’accés a internet al país perquè el món no els vegi.

Es tanca el cercle

Des de participar en la revolució del 1979 fins a somiar en l’expulsió del règim dels aiatol·làs. “Vaig estar implicada en la revolució que va posar aquest règim al poder. Estava molt excitada pel fet de fer fora el xa”, diu a La República la Sheyda, també des dels Estats Units. Aleshores tenia 17 anys. Als 21, va apartar-se de la seva família i del seu país per deixar enrere les normes que imposava la República Islàmica: “N’estava molt cansada.”

“L’opressió de la dona és una qüestió essencial d’aquest règim, però potser aquesta és també la seva debilitat fonamental”, analitza la Sheyda. Assegura que la majoria d’iranians no donen suport al règim i que avançar en els drets de les dones és un consens social. “Les últimes dues revoltes s’han aplacat amb centenars i centenars de morts, d’empresonats i de torturats. Els manifestants saben com funciona, però crec que ja no els importa”, afirma amb la veu punyent.

Tanmateix, admet que tant ella com els seus conciutadans estan aterrits: “Sabem de què és capaç aquest règim”, adverteix. Explica que els autòcrates d’aquesta part del món forcen la població a triar “entre una dictadura estable i el caos absolut”, i lamenta que el moviment migratori de milers de persones refugiades entre països de la regió faci que els seus respectius traumes serveixin de precedent: “Hem sentit massa sirians als camps de refugiats reconèixer que la seva revolució va ser un error”, declara dolguda. Menciona també els casos d’Egipte, de l’Afganistan o de l’Iraq. “No volem ser els següents”, prega espantada.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)