La Françafrique que no marxa
França ja s’ha vist expulsada de Mali i Burkina Faso, on s’ha posat fi a una llarga presència intrusiva en els assumptes interns d’aquests països
França no està sabent llegir l’inici d’un canvi de paradigma en les relacions amb Àfrica
“Ja no existeix la Françafrique, per tant, quan hi ha cops d’estat nosaltres no interferim en la vida política dels països.” Aquestes van ser les paraules del president francès, Emmanuel Macron, a finals del mes de setembre, després de dos mesos de tensions amb la junta militar nigerina que havia ordenat la sortida del país dels 1.500 militars francesos desplegats a la capital. Amb aquest anunci, Macron acceptava el que havia qualificat d’impossible durant dos mesos, al·legant que l’autoritat competent seguia sent el president destituït, Mohamed Bazoum, tot i el cop d’estat a les acaballes del mes de juliol. Tanmateix, després de setmanes de protestes de la població civil a les portes de l’ambaixada francesa i als entorns ocupats pels militars francesos demanant la seva marxa –unes protestes que van arribar a bloquejar en alguns moment l’entrada d’avituallament–, l’Elisi va haver de canviar de parer.
Aquesta retirada succeeix en un context en què França ja s’ha vist expulsada de Mali i Burkina Faso, on s’ha posat fi a una llarga presència intrusiva en els assumptes interns d’aquests països. El destí dels militars expulsats de Mali havia estat el Níger, i els evacuats del Níger es dirigeixen cap al Txad, convertint la presència de la influència francesa a l’Àfrica de l’oest en irrisòria, limitant-se a les aliances amb el Senegal de Macky Sall i la Costa d’Ivori d’Alassane Ouattara, tots dos immersos actualment en un estira-i-arronsa amb l’oposició que els acusa de derives autoritàries. En el cas del president Sall, tot i haver assegurat que respectarà el límit constitucional de dos mandats, té el cap de l’oposició, Ousmane Sonko, que ha encadenat una segona vaga de fam en quatre mesos com a protesta contra la seva detenció, que considera “aribitrària”, mentre que Ouattara es va saltar el límit constitucional de dos mandats per liderar el país en la legislatura actual.
L’inici d’aquesta dècada ha coincidit amb la instauració de règims hostils a les dinàmiques neocolonialistes de França a l’Àfrica occidental. Tant al Níger com a Burkina Faso i Mali, les juntes militars que van aconseguir el poder i van fer seva la idea de caminar lluny de les directrius de l’exmetropoli francesa després d’una presència que es remunta a l’època colonial, i que França es va negar a abandonar fins i tot passada l’era de la colonització.
Quin és l’origen de la Françafrique? “Preferim la llibertat en la pobresa a la riquesa en l’esclavitud”, aquesta afirmació va formar part del discurs pronunciat l’agost del 1958 pel que seria el president de la República de Guinea durant vint-i-cinc anys, Sékou Touré, davant l’aleshores president francès, Charles De Gaulle, en una visita al país africà. La rèplica del president De Gaulle va ser la següent: “La independència està a disposició de Guinea. França, per descomptat, en traurà conseqüències, però no hi posarà obstacles.”
Aquest intercanvi va tenir lloc un mes abans del referèndum constitucional francès sobre la Cinquena República, el 28 de setembre del 1958, en el qual Guinea va ser l’únic país que va refutar la nova proposta constitucional, amb més del 95% dels vots. La resta de colònies van aprovar la constitució accedint a la recent creada Comunitat Francesa, en la qual tindrien més autonomia amb la finalitat d’independitzar-se de la metròpoli dos anys després (1960).
Com a resposta al que De Gaulle havia considerat “un desafiament” i un mal exemple tant per a la resta de països ocupats, com per a la reputació de França, els primers governs de la Cinquena República van convertir en una de les seves màximes prioritats desestabilitzar Guinea. França es va emportar totes les infraestructures desmuntables, va abandonar projectes a mitges, es va endur el material de valor generat al país, així com els arxius relacionats i va rompre totes les relacions amb Guinea. Aquesta hostilitat contra el país africà va durar més d’una dècada, tal com va reconèixer Maurice Robert, cap del Servei de Documentació Exterior i de Contraespionatge (SDECE) del sector africà entre el 1958 i el 1968: “Havíem de desestabilitzar Sékou Touré, fer-lo vulnerable, impopular, i facilitar la presa del poder per part de l’oposició. [...] Vam armar i entrenar els seus opositors guineans perquè desenvolupessin un clima d’inseguretat a Guinea i, a ser possible, perquè enderroquessin Touré.”
Aquestes dinàmiques de domini expliquen, encara avui, les relacions de França amb les seves excolònies considerades hostils als interessos del país europeu. La desintegració de la Comunitat Francesa després de la independència de les colònies va comportar l’inici de les polítiques de la Françafrique, amb els catorze estats independents amb l’objectiu de mantenir-hi la influència costés el que costés. Una idea que es va desplegar a l’inici gràcies a dos homes centrals: el president de la Costa d’Ivori durant trenta-tres anys Félix Houphouët-Boigny –que havia estat diputat i ministre de França durant l’època colonial–, i el secretari general d’afers africans de l’Elisi entre el 1960 i el 1974, Jacques Foccart. Conegut com a “Monsieur Afrique,” Foccart va ser l’arquitecte de canvis de règim a l’Àfrica francòfona, amb un dels moments més àlgids, els esdeveniments del 1964 al Gabon: després d’un cop d’estat militar contra el president pro Françafrique Léon M’ba (que considerava que tot gabonès tenia dues pàtries: França i el Gabon), l’Elisi va desplegar militars per restablir un aliat que li era imprescindible a la zona, tant pel manteniment de la influència com per l’interès en els minerals del país, fet que va causar vint-i-cinc morts pel camí.
L’altre front històric de la lluita de França per mantenir la seva influència i els seus interessos als països de l’Àfrica negra va ser Burkina Faso, on amb la complicitat del president ivorià, Félix Houphouët-Boigny, i el número dos del règim burkinès, Blaise Compaoré, l’assassinat del president Thomas Sankara va suposar el final de quatre anys d’accions antiimperialistes, anti-Françafrique, així com de les mesures alliberadores i emancipadores del poble burkinès.
Els ecos d’aquests abusos ressonen avui amb força, i constitueixen la base sobre la qual reneix un panafricanisme confrontatiu amb les intrusions imperialistes, especialment les provinents de l’exmetròpoli, que advoquen per diversificar els aliats al nord global, tot prioritzant la col·laboració entre estats africans. Les promeses de la fi de les dinàmiques de la Françafrique es remunten a mitjans de la dècada dels anys 2000, coincidint amb l’era Sarkozy, sense cap gest significatiu voluntari o no obligat per part de França. Encara avui dia, el franc CFA, que cotitza al tresor francès, és la moneda de catorze països francòfons a Àfrica. En l’evolució del significat de les seves sigles, aquesta divisa amaga els intents de camuflar la finalitat imperialista de la seva existència: fins a la primera onada d’independències, l’any 1958, CFA va significar Colònies Franceses d’Àfrica; des del 1960, ha significat als vuit països de l’Àfrica de l’oest Comunitat Financera d’Àfrica, i als sis que l’utilitzen a l’Àfrica central va mutar a Cooperació Financera a l’Àfrica central.
La mirada de les relacions amb el nord global des de l’òptica del multilateralisme dels països que estan posant fre a l’intrusisme francès s’ha traduït en els últims anys en un apropament notori a la Xina i Rússia. L’apropament a la Xina s’ha anat fent principalment des de la cooperació comercial, centrant la majoria d’acords a l’entorn de l’explotació de recursos miners a canvi de la construcció d’infraestructures en aquests països. Mentre que Rússia ha aterrat a Àfrica, especialment al Sahel, a través de la cooperació militar amb les milícies Wagner.
Més enllà de França, la resta de potències europees aprofiten aquest moment de transició i d’assentament de noves dinàmiques per teixir aliances amb els països sud-saharians, moltes vegades, centrades en la cooperació per limitar l’arribada de joves migrants africans. En aquest sentit, la líder ultradretana d’Itàlia, Giorgi Meloni, va estar a mitjans del mes d’octubre a Brazzaville, on va prometre al president congolès més inversió de les empreses italianes al país a canvi de l’atenuació de la sortida de la seva població cap a Europa. A finals del mateix mes, el president alemany, Olaf Scholz, arrencava un acord al president nigerià, Bola Tinubu, sobre dues qüestions: la lluita antiterrorista al Sahel i l’exportació de l’hidrogen de la primera potència africana en l’actualitat. En tot aquest gir, França no està sabent llegir l’inici d’un canvi de paradigma, atès que segueix atribuint el rebuig dels nous líders a les seves polítiques a la ingerència d’altres potències mundials, restant a la classe política i a la societat africana qualsevol agència i criteri propi. L’exmetropoli es nega a reconèixer l’interès clau que té a la zona tant en l’aspecte econòmic com pel que fa a la posició que li atorga a escala mundial la influència que aspira a tenir en aquests països.