L’únic inviolable d’Espanya

Llegir la Constitució espanyola, ara que fa vint anys que té vint anys, és tot un divertimento, sobretot el capítol II, el que va referència a la corona. “La persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat.” Aquest article és la definició d’Espanya, perquè en aquesta setmana que el cito estem en plena polèmica per la sentència de la manada. El rei és inviolable, correcte, però segons la justícia espanyola, ho són les dones?

L’article 62 ens diu que el rei és el cap suprem de les forces armades i en el 63 se’ns recorda que és ell qui pot declarar la guerra. El 3 d’octubre de l’any passat, doncs, va exercir exactament les seves funcions i va declarar la guerra a l’enemic interior.

És molt significatiu també el segon punt de l’article 62. “Dels actes del rei en seran responsables les persones que el validin.” Si un magistrat espanyol, en un atac de seny o de justícia democràtica, condemnés el rei per qualsevol qüestió relacionada amb el seu mandat, la culpa no seria del monarca, sinó de qualsevol altre que hagués firmat el mateix paper. Bingo.

Lògicament el rei també és “símbol de la unitat” d’Espanya i “legítim hereu de la dinastia històrica” i en la línia de successió l’home estarà sempre per sobre de la dona. De fet, de la reina només es diu (article 58), que no podrà “assumir funcions constitucionals”. Peça de decoració i humiliació.