La monarquia

Un príncep nazi a la cort del führer

La idea de restaurar una monarquia a través d’una dictadura és molt espanyola, només cal pensar en Primo de Rivera i Francisco Franco, però altres governants més rellevants –i malvats, cal dir– van tenir la mateixa pensada. Hitler, per exemple, era un nostàlgic de l’antic imperi de Prússia, tot i la humiliant derrota en la Gran Guerra. Va ser culpa de tots, pensava, menys dels prussians, és clar. L’emperador Guillem II va abdicar el 1918 i va emigrar als Països Baixos. Allà, l’últim kàiser es va amagar sota les pedres, però el príncep hereu, Guillem de Prússia, va tornar per la porta gran a Alemanya el 1923 i ben aviat va abraçar la causa nacionalsocialista. Tot plegat, de fet, és motiu de controvèrsia històrica a Alemanya. El príncep i aspirant a emperador hauria rebut el 1926 al seu palau de Potsdam –on Stalin, Churchill i Truman van signar els acords del 1945 per repartir-se Alemanya– alguns dels capitosts nazis, fins i tot el mateix Adolf Hitler.

En els anys trenta, Guillem hauria fet una proposta imaginativa a Hitler, sobretot per la seva condició de príncep hereu de la casa Hohenzollern. Ell seria el president de la república i Adolf, el canceller. El führer no ho veia malament, però l’emperador Guillem, com el comte de Barcelona amb l’operació Joan Carles, va tenir un atac de banyes des d’Holanda i va frenar l’operació. En el fons creia que una victòria d’Alemanya en la guerra podria aplanar el seu camí cap al tron, ja que un nou imperi germànic necessitaria, tant sí com no, un nou rei de Prússia que no es fiqués en política.

El príncep Guillem, tot i quedar-se sense càrrec, va continuar fent propaganda a favor del règim nazi, sobretot quan els vents de la guerra van bufar a favor de Hitler i la seva maquinària bèl·lica. Calia donar-li temps, segons ell, perquè netegés el món sencer de comunistes.

Hitler i el príncep Guillem, en una de les seves trobades a Alemanya

L’etern aspirant

Jordi Frederic de Prússia, rebesnét de Guillem II, és el pretendent actual al tron de Prússia, i també d’Alemanya. La seva principal activitat aquests últims anys consisteix a recuperar els béns de la família reial que l’antiga RDA va nacionalitzar, com ara el palau de Potsdam. Té un exèrcit d’advocats perquè les propietats valen milions i milions d’euros.

Pluja de milions

El cosí del rei emèrit i home de la seva confiança, Álvaro d’Orleans, va cobrar la mòdica quantitat de 50 milions d’euros en concepte de comissions per exercir com a mediador en la venda del Banco Zaragozano al gegant britànic Barclays el 2003, segons ha revelat el diari britànic The Telegraph. El mitjà també ha confirmat que aquests diners van acabar en un compte suís (no es podia saber), perquè Joan Carles I els pogués usar posteriorment per a qualsevol activitat que li vingués de gust. Álvaro d’Orleans va ser catapultat a la fama per Corinna Zu Sayn-Wittgenstein quan el va titllar d’“home de palla” del rei en les converses amb l’excomissari Villarejo.

No digui rei, digui Nicolás Maduro

Una de les portades més comentades de l’any és la de l’ABC l’endemà que el rei assistís, simbòlicament, a la trobada del nou executiu espanyol de coalició. “El rei presideix el Consell de Ministres socialcomunista.” M’imagino que molts lectors o seguidors del mitjà, majoritàriament votants de Vox, el PP i Ciutadans, devien tenir un esglai en veure la cara de Felip VI al costat de la de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias. Ells saben molt bé com posar punt final a un Consell de Ministres com aquest, com ho van fer el 18 de juliol del 1936.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)