La Zarzuela SL
Aquests dies, ho sabem, els mitjans no donen l’abast per descobrir els milions que Joan Carles I té escampats pel món, principalment en paradisos fiscals. Amb tot, les xifres que apareixen, fins i tot els 65 milions lliurats a Corinna, són ridícules al costat d’investigacions que han dut a terme mitjans internacionals sobre l’imperi multimilionari de la monarquia espanyola. L’extinent de l’exèrcit Amadeo Martínez Inglés, un dels primers a denunciar-ho, es referia a la corona espanyola com a Ens Públic Hereditari Espanyol La Zarzuela, SL.
Primer s’ha de dir que hi havia la idea durant la Transició que el rei i els Borbons, així en general, ho havien perdut gairebé tot. Eren reis, però pobres, per culpa de males decisions, sobretot d’Alfons XIII. Si donem la tesi per bona, el que vindria a posteriori seria la multiplicació dels pans i els peixos versió monarquia bananera i saquejadora. El primer mitjà que va advertir que alguna cosa estava passant a Espanya va ser la revista EuroBusiness, el 2003, que va valorar el patrimoni reial en 1.700 milions de recaptacions que havien fet tots els monàrquics que treballaven en favor de la restauració. La Casa del Rei va negar aquesta xifra en considerar que es confonia el patrimoni nacional amb el personal. Més endavant, però, Forbes va ser la seva pròpia estimació i, pam, 2.000 milions d’euros, una xifra que més o menys ha quedat en l’imaginari popular, però la font no ha estat mai única. El 2012, el New York Times va publicar el seu propi reportatge dels escàndols reials i, segons els seus càlculs, la família havia acumulat des de la Transició uns 1.800 milions en comptes i també en regals i béns immobles. El 2014, l’NBC insistia en una xifra similar, 2.000 milions. Durant els seus millors anys, Joan Carles I es vantava de treballar per 7 milions d’euros l’any, que arribaven del pressupost de l’Estat. Els números, però, no han quadrat mai. Per això, com advertia EuroBusiness el 2003, “cap espanyol s’imagina la riquesa que acumula Joan Carles I”.
La família reial, quan encara mantenien certa admiració popular
L’illa del tresor
El més enriquidor (sobretot per al protagonista) de la democràcia espanyola és que els comptes de la monarquia no han estat mai auditats i, ara que hi penso, millor que no ho siguin, perquè els responsables d’una operació d’aquesta envergadura es podrien passar les properes dècades buscant tresors reials acumulats arreu del planeta.
Pilar Eyre furga més en la ferida
El nou llibre de la periodista Pilar Eyre, Yo, el rey, confirma la tesi exposada en l’article principal pel que fa sobretot a les finances. En l’obra es denuncia, un altre cop, que Joan Carles I tenia un modus operandi empresarial abans de la mort de Franco, fet que explicaria en part l’acumulació d’una gran fortuna en pocs anys més enllà dels ingressos per via ordinària. Bàsicament, va aprofitar la seva influència abans de ser proclamat rei per dedicar-se a negocis tèrbols i obscurs amb l’únic objectiu d’enriquir-se, el mateix sistema que va posar en marxa Urdangarin abans de ser descobert.
La subscripció popular
L’estratègia abans de la Transició i durant l’exili d’Alfons XIII de molts monàrquics conservadors, sobretot empresaris, que pretenien que Joan Carles I acumulés poder polític però també econòmic, va consistir també a ingressar directament diners en una subscripció popular gràcies a Luis Valls Taberner (Banco Popular), que va ser el primer administrador de fons que no provenien directament de l’Estat. Fins i tot José María Ruiz-Mateos, segons va explicar Mario Conde, hauria ingressat fins a 1.000 milions de pessetes per fer-los valer més endavant com a xantatge en el cas Rumasa.