Borbons, Sant Jordi i el castellà
Va ser el dia de Sant Jordi del 2001 quan Joan Carles I va celebrar el seu propi dia del llibre i va lliurar la rosa (d’espines) a tots aquells que d’una manera o d’una altra van patir, pateixen o patiran la colonització de l’idioma castellà en qualsevol racó del món mundial. En el lliurament del Premi Cervantes a Paco he venido a hablar de mi libro Umbral, algun dels assessors del monarca va escriure al seu discurs, com si res, una frase per a la història: “Mai va ser el castellà una llengua d’imposició, sinó de trobada. A ningú se’l va obligar mai a parlar el nostre idioma.”
Ja sabem com les gastaven els conquistadores al segle XVI i la no menys temuda Inquisició. La letra con la sangre entra, deien abans, i era un refrany, a diferència de molts altres de metafòrics, literal, perquè el diccionari, l’espasa i la Bíblia entraven pel mateix forat si no et portaves bé.
De les antigues llengües dels grans imperis del continent sud-americà en va quedar poca cosa, i només van resistir als llocs remots on la “llengua de trobada” no hi va arribar. Els britànics, desenganyem-nos, van fer el mateix, però almenys no són tan cínics per parlar de l’anglès com a un bé superior. Ells, sobretot, van mirar per la pela, i a la llarga hi van sortir guanyant, econòmicament i culturalment. Només cal veure’n els resultats.
Però aquest tic de tants segles de dominació, o pretesa dominació, del castellà es manté a les ordres de Felip VI. Els percentatges a les escoles en són un bon exemple. Avui parlem d’un 25 %, demà d’un 50 i al final, que carai!, tot en castellà. Aquesta setmana el monarca ha anunciat que el segle XXI “ha de ser el segle de l’espanyol” en un nou congrés de la llengua a Cadis. “Fem-ho possible”, ha dit en veu alta a experts que representen 500 milions de persones que parlen la llengua. A Catalunya ja sabem de quina manera ho volen “fer possible”.
Joan Carles I i Paco Umbral, la diada de Sant Jordi del 2001
“Qué queréis ser?”
De frases dels Borbons per a la història, n’hi ha per triar i remenar, però de Felip VI ens quedem amb la més emblemàtica de quan era príncep: “Cataluña será lo que los catalanes quieran que sea.” Doncs mira, per això hi va haver un referèndum, per votar això que volíem ser. Al cap de dos dies, però, el mateix Borbó va donar el tret de sortida a la repressió.
Francesc I, rei i jacobí
Tot i que en aquesta nostrada secció reben sobretot els reis espanyols o de Castella, si voleu, n’hi ha molts altres que han decidit que l’imperi de la llei sigui també el de la seva llengua, i que si cal esborrar les altres del mapa, doncs endavant les atxes. A això que ara coneixem com a França –i que al principi era un conglomerat de diferents nacions–, el primer rei que va decidir que la llengua de trobada de tot el seu territori havia de ser la que es parlava a la cort va ser Francesc I (1539). Va publicar el primer edicte oficial en el qual quedava legalment establert que qualsevol text administratiu que s’edités sota els seus dominis –entre els quals hi havia zones de parla catalana– s’havia d’escriure en francès.
El desencís de Felip V
El moment decisiu en què el castellà, ja legalitzat a totes les colònies d’ultramar com a llengua d’imposició, va intentar substituir el català a l’antiga corona d’Aragó va ser en els anys posteriors al 1714. No obstant això, la política de llengua cremada de Felip V va acabar sent un fracàs a mitges, perquè aquí estem tots nosaltres escrivint encara en la nostra llengua. Amb tot, no va ser perquè no ho van intentar. No només es va eliminar el català per la força de la llei, sinó que també hi va haver un projecte de genocidi cultural que incloïa “esborrar la memòria dels catalans” més enllà de la prohibició de les constitucions i furs, fet sobrevingut per la derrota militar i les conseqüències polítiques d’aquella guerra i la traïció dels britànics en la negociació amb Castella i França.