El plebiscit d’Alfons XIII
En la monumental biografia de Francesc Cambó que s’ha publicat fa pocs mesos (Edicions 62, 2022), l’historiador Borja de Riquer explica amb detall els esforços del catalanisme conservador per salvar la monarquia espanyola, sobretot el 1930, quan aquesta agonitzava. Els dirigents de la Lliga Regionalista, que ja havien participat en alguns governs de concentració abans de la dictadura de Primo de Rivera, es van implicar a fons en el que seria el darrer govern de la monarquia. No només van fer-ho en la confecció del programa, sinó que el número dos del partit, Joan Ventosa, va ocupar la cartera d’Hisenda. Entre altres punts, el programa de govern preveia impulsar una autonomia que havia de tenir “com a base mínima, la ponència de la comissió parlamentària del 1919” i, com a màxim, el projecte elaborat i aprovat per la Mancomunitat de Catalunya el mateix any. Es tractava d’un marc prou ambiciós, però, com sempre, supeditat a les majories parlamentàries espanyoles, tan inestables com imprevisibles.
Borja de Riquer també dona detalls sobre una reunió entre el màxim dirigent de la Lliga Regionalista i Alfons XIII pocs dies abans de la formació del darrer govern monàrquic. Segons la versió del mateix Cambó, el monarca estava “molt preocupat, però raonant fredament, cosa que no s’acostumava a produir en ell més que en els moments difícils”. El rei també va confessar que estava “amargat i decebut i que sovint tenia ganes de marxar d’Espanya”. De fet, ho faria pocs mesos després, tot i que no pas a iniciativa pròpia. Allò més sorprenent és que el monarca també li va demanar el parer sobre la convocatòria “d’un plebiscit per tal que el poble digués amb un sí o amb un no si havia de deixar la corona”. El dirigent de la Lliga li va contestar sense subterfugis: “Li vaig respondre que ja li podia avançar el resultat: que seria en una gran majoria en el sentit que deixés la corona.” No es va equivocar.
El darrer govern de la monarquia, amb el català Joan Ventosa
L’optimisme reial
El 24 de febrer del 1931, poques setmanes abans de la caiguda de la monarquia, Cambó es va reunir novament amb Alfons XIII. En aquella ocasió, a diferència de mesos enrere, el rei mostrava “un optimisme desbordant” i estava convençut que la situació havia millorat de manera significativa des de la constitució del nou govern.
El fracàs de l’operació Cambó
A banda de la participació en el darrer govern monàrquic, Francesc Cambó va liderar la creació d’un nou partit, el Centre Constitucional; una mena d’operació Roca en què s’integrava la Lliga Regionalista, tot i mantenir la seva identitat, i participaven algunes personalitats de la política espanyola, com ara el duc de Maura, que també formava part del govern espanyol. L’objectiu d’aquesta nova formació era renovar la monarquia constitucional, debilitada després de la seva implicació en la dictadura de Primo de Rivera. En la correspondència que ha donat a conèixer Borja de Riquer, es posa de manifest l’eufòria de Cambó per l’evolució del nou partit. No només es felicitava de rebre “adhesions de pertot arreu”, sinó que es mostrava convençut que el Centre Constitucional portaria l’autonomia, perquè, a diferència dels republicans: “Nosaltres l’hem fet prometre als que la poden assegurar.” Es va equivocar de dalt a baix. No només no va salvar la monarquia, sinó que l’autonomia va arribar de la mà de la República.
Els camins de la Lliga
En un escrit del 1932, Francesc Cambó explicava els camins que tenia la Lliga Regionalista a les acaballes de la monarquia: “Abstenir-se, declarar-se republicana i aprofitar la difícil situació de la monarquia per aconseguir per a la causa de Catalunya el que no s’havia aconseguit fins aleshores.” El primer era “incompatible amb la dignitat i la història de la Lliga”. El segon “no reforçava les garanties que els socialistes i republicans espanyols havien ofert a Catalunya”. El dirigent de la Lliga Regionalista considerava que “encara que les possibilitats de mantenir la monarquia eren mínimes, la Lliga no podia deixar abandonada aquesta possibilitat”.