La monarquia

Els Borbons i les amnisties

Ara que molts amics de la dreta i la ultradreta estan histèrics perquè el seu Borbó preferit des del 3 d’octubre del 2017 haurà de signar, peti qui peti, la llei d’amnistia, haurien de recordar o ser informats que aquesta família reial, farcida de vividors i folladors, ha donat tantes amnisties al llarg de la història que costa portar-ne el compte.

Més enllà que Joan Carles I es beneficiés de les que es van fer durant la Transició, ja que hauria pogut acabar en un tribunal com els militars argentins, els seus avis i rebesavis també van deixar la seva empremta amb mesures de gràcia que ara deixarien molts articulistes de Madrid sense respiració.

L’inútil de Ferran VII i la seva filla, la insaciable Isabel II, van amnistiar condemnats i presos de tot l’Estat, sempre per motius polítics i per suavitzar les posicions de revolucionaris diversos, començant pels carlistes. Isabel, fins i tot, va aprofitar el seu casament, com es feia a l’edat mitjana, per perdonar els sentenciats o encausats per motius polítics d’abans del 1846.

Alfons XII, després de la restauració monàrquica, va ordenar una “amnistia total” per als encausats per la rebel·lió militar del 19 de desembre del 1874. N’hi va haver una altra, el 1890, contra tots aquells que havien falsejat resultats electorals, que era com funcionava aquell invent del bipartidisme de Cánovas del Castillo. Alfons XIII també va signar amnisties per a condemnats per delictes d’opinió i d’expressió, o sigui gent que bàsicament estava en contra de la unitat de l’Estat i l’exèrcit i que ho havia escrit obertament. Encara el 1914 i el 1916 n’hi va haver de més àmplies fins i tot per a aquells que havien estat condemnats per sedició o rebel·lió, paraules que aquí a Catalunya coneixem prou bé. Van ser totes lleis limitades i insuficients, però un rei rere l’altre les van anar signant.

Isabel II va haver d’aprovar una amnistia només d’arribar al tron per evitar mals majors

L’afer Companys

La comparació del perdó dels líders catalans a la situació que va viure Lluís Companys el 1934 té diferències remarcables. Llavors a Espanya hi havia una república –ara no és el cas, com sabem tots– i la mesura va arribar després d’una gran victòria del Front Popular en zones que en l’actualitat, malauradament, controla el binomi PP-Vox.

Quan el perdó sí que és convenient

Quatre membres de la família Borbó Dues Sicílies, parents de Felip VI i de Joan Carles I, es van acollir a la polèmica amnistia fiscal de Montoro del 2012, perquè després vagin parlant dels polítics i els activistes catalans. Alícia de Borbó, Carles de Borbó i dos fills d’aquest darrer van regularitzar més de 4 milions d’euros per evitar ser perseguits per Hisenda. Aquests noms són els que van sortir a la llum. Van pagar en total 73.346 euros a Hisenda, una xifra que va suposar només un 1,84% dels fons que tenien a Suïssa. Part d’aquests fons venien de l’herència que va deixar Alfons XIII a alguns dels seus familiars, com ara alguns nebots.

De cop en cop i tiro perquè em toca?

La pancarta que més furor va fer a Barcelona diumenge passat en la manifestació contra l’amnistia va ser aquesta: “Felip VI, còmplice del cop d’estat.” De fet, els grups de WhatsApp de la ultradreta van plens de missatges contra el monarca, i aquests dies un dels grans temes dels mitjans és com el rei pot parar el decret d’amnistia. La resposta és clara: amb un cop d’estat. No seria el primer dels Borbons en plena democràcia. Només cal remuntar-nos al 1981, el 23-F i el seu pare.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor