‘Cold war’

Què hau­ria estat de mi, ai senyor, si de petit i jove no hagués tin­gut els cines tan a mà? Sor­tia de casa i es posa­ven tots a la meva dis­po­sició. Ja els he enu­me­rat altres vega­des. A la Ram­bla, el meu car­rer, el Clavé i el Serra. A la Riera, que n’és la con­ti­nu­ació, el Modern, el Foment, el Borràs, el Casal i el Monu­men­tal. Tra­ves­sava el car­rer i ja era al cine del col·legi. Tots han tan­cat o s’han recon­ver­tit, i només el Foment fa de tant en tant alguna pro­jecció. El meu Bro­adway ha sucum­bit. L’exhi­bició cine­ma­togràfica s’ha reple­gat, amb dotze sales, al cen­tre comer­cial Mataró Parc, a l’extra­radi. S’hi ha d’anar amb cotxe. A peu és una excursió que fa pujada. De petit i de jove tenia bones cames però, hau­ria emprès l’ascensió cada dis­sabte i cada diu­menge i molts cops els dies d’entre set­mana? En la meva cinefília té molt a veure la pro­xi­mi­tat, l’a peu pla. La mare, que igno­rava la paraula cinèfil deia de mi que era un “cine­asta”. No hau­ria estat tan cine­asta amb els cines a la mun­ta­nya. Seria, per tant, una altra per­sona. L’altre dia ho comen­tava amb en Xavier Coro­mina: bé o mala­ment, jo he après el peri­o­disme escrit veient cine, més que lle­gint. Les el·lipsis, la mania de fer visu­als i nar­ra­ti­ves les cròniques, em venen del cine. A mesura que m’he anat fent gran i he acu­mu­lat pel·lícules a la memòria, sovint em trobo dient que m’agrada més par­lar de cine que veure’n. Quina seria la meva con­versa sense el cine? Les parets del Clavé toca­ven les de casa. El local tenia un sis­tema de cale­facció arcaic, a base de carbó, que a l’hivern ho empu­de­gava tot. Era “olor de cine”. Les nits d’estiu, obrien les fines­tres i m’arri­ba­ven les veus i la música de la pel·lícula. De vega­des l’havia vista, i la recre­ava. Com volen que no estimi el doblatge si les seves veus se’m fica­ven a casa amb una ama­ble fami­li­a­ri­tat?

Vaig al Mataró Parc tan poc com puc. M’és inhòspit, els car­rers que hi con­du­ei­xen es col·lapsen de con­duc­tors que hi van a com­prar a les boti­gues... Temps per temps i si d’aga­far el cotxe es tracta, pre­fe­reixo el cop de volant que em porta als cines Icària de la Vila Olímpica de Bar­ce­lona. Alguns es pen­sen que hi vaig perquè pro­jec­ten en versió ori­gi­nal. Ja dic que no tinc cap pro­blema amb el doblatge, al con­trari. Tot fa sumar cine, el cine de la meva vida.

L’última que he vist als Icària és Cold war (‘Guerra freda’), polo­nesa d’aquest any. En Ramon Ramis em retreu que en aquesta sèrie només parlo de pel·lícules anti­gues, mol­tes en blanc i negre. Ho diu per pro­vo­car-me, perquè ell també és cine­ma­togràfica­ment retros­pec­tiu (l’altre dia el vaig atra­par aca­bant de veure Gilda). Aquí en tens una d’actual, Ramon. Està bé però no pas­sarà a la història, tam­poc a la meva. D’aquí a uns dies l’hauré obli­dat. És en blanc i negre a fur de moderna, ho sento.