“Hem trigat massa a reconèixer el còmic com una forma d’art”

Fa tres o qua­tre anys, em vaig posar en con­tacte amb en Jesús Navarro [direc­tor del museu d’art Jaume Morera de Lleida]. No he tin­gut fills, i quan arri­bes a una edat, has de fer un pen­sa­ment sobre què has de fer amb aquest patri­moni que has anat cre­ant al llarg de la teva tra­jectòria.

És evi­dent: perquè he nas­cut aquí. Tot i fer la meva car­rera a Bar­ce­lona, he man­tin­gut el lli­gam amb Lleida. Sem­pre hi he fet periòdica­ment expo­si­ci­ons, i hi he vin­gut sem­pre que m’ho han dema­nat. Hi va haver una experiència prèvia: vam fer una donació, ser­vi­dor i els com­panys, de mate­rial de Buti­farra!.. S’hi havia interes­sat l’Arxiu Històric de Bar­ce­lona, per tal que acollís els ori­gi­nals, i així va ser. A par­tir d’aquí, vaig pen­sar que jo podria fer el mateix amb el meu mate­rial, i que la meva obra tingués una funció pública.

És molt recent. El còmic va començar molt tímida­ment a entrar als museus deu fer, com a molt, deu anys. M’empre­nya haver de dir-ho, però és així: a Cata­lu­nya anem endar­re­rits en aquest tema. Madrid ho va fer molt bé, amb expo­si­ci­ons i reco­pi­lació d’ori­gi­nals al Prin­cesa Sofia. Al Museu de València també han fet coses interes­sants, però, en canvi, a Cata­lu­nya no ens hi hem començat a posar fins ara.

Ho era, no. Ho és. És una potència, i per això és una con­tra­dicció que haguem estat tan lents. Com és que a Cata­lu­nya, que hem tin­gut i encara tenim la indústria més potent i la tra­dició més gran, amb un munt d’autors, anem tan endar­re­rits?

No ho sé, però és així. La pio­nera va ser la Trini Tin­turé, que en els anys sei­xanta va mar­xar de Lleida i va anar a Bar­ce­lona a bus­car feina i la va tro­bar tre­ba­llant a Bru­guera. Després vaig venir jo. I a con­ti­nu­ació en Gallardo. Ell va mar­xar també a Bar­ce­lona per poder tre­ba­llar. També tenim en Boldú. Ara està sor­tint gent jove, i no hem d’obli­dar en Caza­res, l’Ermen­gol, en Monyach, en Balasch... Amb el Museu Morera col·laboro en aquesta tasca de reu­nir els artis­tes perquè s’hi pugui crear una col·lecció potent.

De petit lle­gia La família Uli­ses, El Capitán Tru­eno, Pul­gar­cito, Jai­mito... i em deia: “Jo vull fer això!” Als 16 anys vaig començar a bus­car feina per dedi­car-m’hi. A Lleida vaig tenir una petita tra­jectòria de dis­se­nya­dor gràfic, a la impremta Artis, però vaig haver de mar­xar a Bar­ce­lona per poder-me dedi­car pro­fes­si­o­nal­ment al món de la his­to­ri­eta. A par­tir dels anys setanta, vaig començar a publi­car en dos llocs: a la revista Ori­flama, i en una col·lecció de novel·la gràfica que es deia Almas 12 que avui seria el que ano­me­naríem de ciència-ficció-social. Amb l’excusa que ana­ven per l’espai, apro­fi­tava per par­lar de dic­ta­du­res, de com el poder mani­pula, del tràfic d’armes...

Vaig tenir alguns judi­cis, però el més fort va ser un procés mili­tar l’any 1978. Va ser per una his­to­ri­eta publi­cada a la revista El Viejo Topo on la Guàrdia Civil de la post­guerra no sor­tia ben parada. Hi vam estar impli­cats el guio­nista Juanjo Sarto i jo. Vam tenir la sort que el coman­dant que por­tava el cas no volia com­pli­car-se la vida amb un con­sell de guerra. Al final tot va aca­bar en un arrest menor, tan­cats a casa un temps. Això tres anys després de la mort del dic­ta­dor i quan se supo­sava que entràvem en la democràcia.

Depèn dels casos. Del 1971 al 1973, vaig començar a tre­ba­llar en revis­tes com Patu­fet o TBO, però n’hi va haver una de molt interes­sant que es deia Mata Ratos. Allà una nova gene­ració d’autors vam començar a entrar en el còmic amb una inten­ci­o­na­li­tat més política, cosa que amb el temps va por­tar a l’apa­rició d’El Papus. I jo vaig mun­tar la revista Buti­farra! i l’equip del mateix nom. Aquell pro­jecte va durar gai­rebé onze anys. Era la pri­mera vegada que a l’Estat es feia ser­vir el còmic com a eina d’anàlisi política i repor­tatge. Anàvem als bar­ris, entre­vistàvem els veïns, preníem notes i després dibuixàvem i escrivíem sobre aque­lla rea­li­tat: bar­ra­quisme ver­ti­cal, car­rers sense llum, sense cla­ve­gue­ram... El Buti­farra! era denúncia social. Hi col·laboràvem amb les asso­ci­a­ci­ons de veïns de Bar­ce­lona i l’àrea metro­po­li­tana: ells ens expli­ca­ven els pro­ble­mes, i nosal­tres els con­vertíem en his­to­ri­e­tes.

Suposo que una deter­mi­nada acti­tud davant la vida ter­mina impreg­nant el con­junt de l’obra, però pro­curo alter­nar diver­sos gèneres. En el camp de l’assaig polític des­ta­ca­ria la col·lecció Pasen y vean, i també els anys de coo­pe­ració inter­na­ci­o­nal, a l’Amèrica Lla­tina. A par­tir de l’any 2000 i coin­ci­dint amb un canvi d’estil, ini­cio una de les eta­pes que més satis­facció m’ha donat: els home­nat­ges a clàssics de la his­to­ri­eta, amb Silen­cios, la juven­tud del Capitán Tru­eno, Estra­perlo y Tranvía ( la Fami­lia Uli­ses ) o El solar ( els per­so­nat­ges de Bru­guera ). Ah,i m’encanta fer novel·la gráfica negra com Lle­gará el invi­erno, aquesta amb guió de Pepe Gálvez.

És evi­dent que en l’època fran­quista, no. A la revista Mata Ratos ho havíem de fer molt dis­si­mu­lat, entre línies, i ara sem­bla que hi estem tor­nant. Mul­tes, judi­cis a dibui­xants com els com­panys d’El Jue­ves... La monar­quia torna a ser sagrada? O tre­uen la llei mor­dassa, o tor­nem als anys del fran­quisme.