El recer dels lectors de teatre
El mercat editorial del teatre català és manté dempeus en bona part gràcies a la tenacitat d’Arola Editors, que fa vint anys va iniciar el projecte Textos a Part, gairebé l’única col·lecció estable de teatre contemporani
LA CRÍTICA
“La cultura s’està mercantilitzant i només es produeix allò que es ven, en detriment de la qualitat”PENSAMENT SIMPLE
“Hi ha la simplicitat que el teatre és per posar-lo en escena, i la lectura queda restringida a qui té la finalitat de representar l’obra”QUANTITAT
“Vam començar publicant tres títols l’any i ara en són una vintena”AUTORS
“Els dramaturgs tenen unes ganes imperioses d’editar la seva feina”El director d’Arola Edicions, Alfred Arola, és un mal empresari. Aquesta discutible afirmació la fa ell mateix, quan topa amb la realitat que la seva col·lecció, Textos a Part, és gairebé l’única que es manté dempeus en tot el mercat editorial de teatre català. Editar teatre “no és rendible econòmicament” i aquesta premissa és la que el porta a autoconsiderar-se un mal empresari. Però com que la cultura sovint està renyida amb fer diners, Arola es manté tenaç. Va emprendre la col·lecció ara fa vint anys, en el mateix moment del naixement d’aquesta editorial amb seu a Tarragona. La família de Textos a Part és molt gran i hi ha títols de dramatúrgia contemporània, però també de teatre clàssic, de teatre per a joves i del que en diuen teatre reunit, que aplega l’obra de dramaturgs singulars. El cas és que l’edició de teatre ha sobreviscut gràcies a Arola, per la constància, la periodicitat i la quantitat de títols, tot i que darrerament han anat sorgint noves propostes, com la col·lecció Dramaticles, que coediten l’Institut del Teatre i l’editorial Comanegra.
En el seu entusiasme pel teatre hi van tenir molt a veure els escriptors Jaume Vidal Alcover i Maria Aurèlia Campany: “Eren molt amics del meu pare, que estava molt posat en teatre amateur, i venien molt a casa abans de tenir-ne una de pròpia a Tarragona. Gràcies a ells em va quedar la petjada del teatre, sobretot de llegir teatre”, explica Arola.
Al començament, Alfred Arola va convidar experts del sector per dirigir la col·lecció i fer la recerca i captació d’obres. El primer va ser el dramaturg Joan Cavallé i entre els següents hi havia Toni Casares (director de la Sala Beckett) i Joan Pascual (dramaturg i director teatral). Però aviat les propostes editorials van començar a arribar soles, i a dojo: “Hi havia més una feina de selecció que no pas de proveir-nos de textos”, explica.
CÒMPLICE DEL TNC
Una de les claus ha estat la complicitat amb els premis de teatre. Arola edita des de fa anys el premi Born, però ara ha trobat un altre gran aliat: el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i, sobretot, el seu director artístic, Xavier Albertí, perquè “està obsessionat que la gent llegeixi teatre”. Fa uns anys, amb Sergi Belbel al capdavant del TNC, Arola ja va rebre l’encàrrec de publicar les obres que formaven part del Projecte T6 per a joves dramaturgs. I actualment l’editorial publica totes les obres que s’estrenen al TNC. “Albertí és un home a qui interessa molt que s’editin les obres; pensa, com jo, que si el teatre no s’edita, passen les estrenes i després potser no en queda res; en canvi, l’edició deixa constància de la dramatúrgia del moment.” Els volums que neixen de les estrenes del TNC formen part també de la col·lecció Textos a Part, però amb un segell que els singularitza. Igual com són singulars altres iniciatives de la mateixa editorial, com la publicació de les obres de poesia escènica de Joan Brossa. En té cura Glòria Bordons i van pel quinzè volum. En tots els casos, el disseny és molt acurat. Són llibres de format petit, amb la coberta rugosa. “Convida a entrar dins l’obra”, diu Arola
La creu és que el teatre té molts espectadors, però pocs lectors. “Es llegeix poc teatre”, lamenta. Un problema educacional, segons Arola, que pensa que el teatre hauria d’entrar més a fons als col·legis i instituts. “El teatre està pensat per posar-lo en escena, però no deixa de ser un gènere literari important. Com que hi ha la simplicitat que el teatre és per posar-lo en escena, la lectura només queda restringida, en aquest país i ara, als directors, als actors o a tot aquell que té la finalitat de representar l’obra. Però estem parlant de literatura pura, i el valor literari va al marge de si es posarà en escena o no.” Tot i això comencen a despertar algunes iniciatives, com el club de lectura Llegir el Teatre, impulsat per Arola, el TNC i les biblioteques de tot Catalunya excepte les de Barcelona, que depenen de la Diputació i de moment se’n mantenen al marge.
Passades dues dècades, cap a on va l’edició del teatre català? Arola diu que té un “desencís”: “Malauradament la cultura s’està mercantilitzant a marxes forçades. Només es produeix el que es ven, en detriment de la qualitat.” Per ell, la creació sempre ha de tenir dos requisits: “Que et faci pensar i que et faci sentir”: “El que no es pot fer és que només es publiqui el que sigui rendible econòmicament.” I aquí és on Arola reitera que és un mal empresari: “En lloc de ser un militant cultural hauria de passar a ser una indústria cultural, amb l’obligació de fer diners.” Sembla, però, que Arola està lluny de fer aquest pas.