Arts visuals

Parlem! ARNAU PUIG

Lleialtat i república

En molt poques ocasions he pogut verificar que el més determinant de tota expressió és l’adjectiu. És en l’adjectiu que hi ha tota la força i intenció del substantiu, que és vague i imprecís. Obvi, estic parlant d’un substantiu intangible: lleialtat. Què és la lleialtat? Què vol dir o significar aquest mot que sembla tan noble i sublim? Doncs molt de compte!, és un mot que s’omple respecte de l’adjectiu; l’adjectiu és el que el qualifica i li dona sentit. Lleialtat per a què? A qui? El mot, tanmateix, ressona com submissió, subjecció, feudalisme, absolutisme, partidisme, personalisme. El trobem al vell poema castellà del Cantar del mio Cid: s’hi diu expressament, amb uns mots, però, que semblen nets d’intenció: “Quin bon vassall si hi hagués un bon Senyor!” En aquesta expressió, que sembla tan noble, s’hi glorifica i exalta el vassallatge, que una persona lliure mai acceptarà.

Lleialtat, tanmateix, a què s’adiu i a què s’atribueix? A qui en sigui creditor. Pel cas que aquí esbrinem, pel cas nostre, volem lleialtat republicana: que el matís de la lleialtat sigui el republicà, aquell que es refereix a les qüestions que afecten tots els que vivim en un determinat indret, tots els que, de moment, en diem ciutadans.

He observat que entre els mafiosos, gent de mal viure i lladregots, és gairebé sagrada la lleialtat. Entre aquesta basòfila humana, la lleialtat és el principi màxim de confiança entre si. Nosaltres no anem per aquest camí: la lleialtat la demanem per a la causa del benestar i el respecte general per tots els humans. No es tracta d’una lleialtat per a uns i/o a una llei –la que es voldria entendre com la base de la lleialtat– punidora per als altres, els que no són del clan. Sèneca –que no és gaire bon exemple de la lleialtat substantiva perquè la va decantar vers l’adjectiu en els seus propis afers (enriquir-se) i en l’obediència al seu deixeble Neró (el Cèsar)– precisa, referit a les abelles, que el que ha de ser bo és el producte (la mel) sense diferenciar ni com ni qui hi ha contribuït. Lleialtat republicana, doncs.

La història de la humanitat n’és plena, de diferents lleialtats: unes inútils (la lleialtat d’Ifigènia pel seu pare), d’altres excel·lents o heroiques (els Horacis, a la república romana, o Bac de Roda, el 1713, per la causa catalana). Lleialtat sí, si s’entén pel benefici de la comunitat, per la cosa pública (la república) de tots.

La lleialtat només és vàlida quan no implica submissió ni obediència cega.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor