Pantalla
El rei del joc
El cine Clavé és una òptica, un restaurant i l’oficina d’un notari. El Serra, un bingo. El Modern, un local buit des que ha tancat el Zara. El Borràs, una sala d’exposicions. Aquests són els cines de la meva infantesa, situats en dos carrers de traçat seguit: la Rambla i la Riera. El Broadway de la ciutat. Només el Monumental programa de vegades pel·lícules –cada cop menys en benefici del teatre–, però al Monumental no hi anava mai: quedava massa amunt i hi feien el mateix programa que al Serra. Queda el Foment, en un carrer transversal. Pel seu caràcter de centre parroquial semblava que seria el primer que tancaria i, en canvi, manté una programació de cine una mica difícil.
Al Serra s’hi projectaven les grans pel·lícules. Al Clavé, les d’una categoria inferior; al Modern, les infantils, i al Borràs, les espanyolades. Del Modern, ja en vaig parlar en un altre article. Molt sovint, les pel·lícules del Clavé eren millors que les del Serra. Un mateix programador gestionava tots els cines, i el seu criteri era una mica atrabiliari o induït per les grans productores.
Al costat del Serra hi havia un bar, l’Iluro, on la gent prenia un cafè abans d’entrar al cine. El bar encara hi és. L’altre dia, a mitja tarda, em vaig asseure en una de les cadires de la terrassa. Gent sola o en parella entrava i sortia del bingo. Impossible endevinar si els que en sortien havien guanyat o havien quedat escurats. Els jugadors acostumen a exercitar la impassibilitat, si les sumes són raonables. Quan el Serra era un cine, el senyor Ramon Roca, l’encarregat, se situava a la porta del carrer. Coneixia tots els que entraven, i els saludava: “Aquesta nit disfrutaran.” La pantalla del cine Serra estava protegida per dos jocs de cortines. El senyor Ramon, a la porta i després observant la recaptació a la taquilla, s’inflava de satisfacció com quan les cortines es corrien. A la sortida, els espectadors feien la mateixa cara que ara els del bingo, tant hi feia la pel·lícula que haguessin vist. El senyor Ramon hi veia un motiu d’alarma: “La de la setmana que ve sí que és boníssima.” La història del cine potser es pot resumir en aquesta frase. La gent encenia un cigarret i s’encaminava cap a casa. És el mateix cigarret que encenen els jugadors. Potser l’empresa hauria de pensar a situar un senyor a la porta que els engresqués a tornar-hi: “Demà hi haurà més sort.”
El rei del joc es va estrenar al Serra quan el senyor Ramon no es podia imaginar que seria una vaporosa premonició. Hi sortien Steve McQueen, Ann-Margret, Karl Malden i Edward G. Robinson. No era gran cosa. “La de la setmana que ve...” Del mateix gènere prefereixo L’home del braç d’or, d’Otto Preminger, amb Frank Sinatra i Kim Novak, que feien al Clavé perquè era en blanc i negre.