Persona
Ingmar Bergman, de qui fa cent anys del naixement, era material dels cines d’art i assaig. El que jo freqüentava era el Publi, al passeig de Gràcia, on ara hi ha una botiga de Nespresso. Feien sessions matinals i, com que jo un dia a la setmana al matí havia de passar per Barcelona per fer gestions familiars, hi entrava. Molts cops em trobava veient la pel·lícula que ja havia vist la setmana passada. Repulsió, de Polanski, la vaig veure quatre vegades perquè va tenir molt èxit. El jove Törless, de Volker Schlöndorff, potser també quatre. De complement hi projectaven No compteu amb els dits, de Pere Portabella i Joan Brossa. No sabia qui era Brossa i em vaig informar. No sabia que es podien fer pel·lícules ideades en català i situades a Catalunya, i, a partir d’aquell dia, en vaig estar convençut. La barberia on Mario Cabré es feia perfilar era igual que la meva barberia, amb les mateixes ampolles de Floïd als prestatges. Devia ser al Publi on vaig veure Els combregants, de Bergman. Em va interpel·lar però em va sorprendre que un senyor suec que podria ser el meu pare tingués a la seva edat la mateixa crisi de fe que a mi en aquell moment de l’adolescència m’afectava. Tant m’havien de durar els dubtes i les incomoditats que tot just s’encetaven? Abans li havia vist El setè segell. Em perdonaran, però el personatge que representava la mort em va fer el mateix respecte que el dimoni dels Pastorets o que l’àngel que li dona la rèplica. Després, li vaig veure Persona i aquí sí que vaig considerar que em trobava davant un director i un intel·lectual de primera categoria. Quan fos més gran, arribaria on ell s’havia enfilat partint d’Els combregants? Jo de jove volia ser director de cine. La pel·lícula comença amb un projector que ofereix les imatges que anem a veure. Al final, quan les hem vistes i ho sabem tot del cara a cara de les dues protagonistes, el projector s’atura i els carbons de l’arc voltaic se separen. Com que a mi del cine m’agradaven les pel·lícules i també la maquinària i de vegades m’asseia prop de la cabina per sentir la remor del projector, Persona em va oferir un gaudi complet.
Vaig entrar a la junta de l’entitat que organitzava sessions de cinefòrum a Mataró. Oferíem tot el que Bergman anava produint. Un dia vam projectar La vergonya amb una condició de la distribuïdora: l’endemà a primera hora, la pel·lícula havia de ser a Barcelona perquè pogués viatjar a un punt llunyà. Em vaig comprometre a fer el transport. Acabada la projecció, em vaig endur a casa la saca amb la pel·lícula, que pesava molt. L’endemà, era a lloc. La vergonya no m’agrada gaire, però aquella nit el mitòman que llavors jo era va dormir amb Bergman, les seves obsessions existencials i les seves actrius al costat del llit.