Crític suplent d’Agustí Bartra
Bartomeu Fiol es referia a si mateix, des de les seves columnes al Diari de Balears, com un “crític suplent”. Fiol sentia tant de respecte per l’ofici que s’autodegradava d’entrada, adoptant una actitud sana i exemplar de modèstia. Avui he d’exercir el paper del “crític suplent” perquè he d’escriure un article que una altra persona més qualificada que jo podria haver fet amb més gràcia i soltesa. Naturalment, em refereixo a l’escriptora Anna Murià, la millor intèrpret de l’obra literària d’Agustí Bartra.
A partir de la mort prematura de Bartra, el 8 de juliol del 1982, Murià va aprofitar qualsevol efemèride o aniversari per divulgar l’obra del genial autor. I si fos viva, no en tinc el més mínim dubte, ella estaria escrivint aquest article. L’any 1968 va ser un dels molts anni mirabiles de la carrera de Bartra. Aquell any va publicar dues obres extraordinàries, dues autèntiques obres mestres: el poemari Ecce homo, el mes de juliol a Edicions 62, i la novel·la La lluna mor amb aigua, el mes d’octubre a Edicions Martínez Roca.
Ara es compleixen cinquanta anys de la publicació d’aquestes dues obres esplèndides. Ecce homo és una suite o cicle d’onze elegies i una cançó final, a la manera de les Elegies de Duino de Rainer Maria Rilke (1926) i les Elegies de Bierville (1942, 1949, 1951) del mestre Carles Riba. Ecce homo, doncs, pertany a la gran família de l’elegia reflexiva moderna a partir del romanticisme. Al poemari, Bartra fa servir com a eix vertebrador els grans moments crucials de la seva trepidant biografia, des de la infantesa i joventut a Sabadell fins a l’exili mexicà que el president Eisenhower gairebé va aconseguir que fos permanent, passant per la Guerra Civil, els camps de concentració a França, el primer exili a París i Roissy-en-Brie, i l’exili americà entre Mèxic i els Estats Units. Bartra va utilitzar la seva biografia com a suport per tractar els grans temes de la condició humana que el preocupaven. Ecce homo és inqüestionablement un dels grans cims de la lírica catalana moderna. I ara, la directora literària de Lleonard Muntaner Editor, Maria Muntaner, ha tingut la bona pensada de publicar una edició acurada i anotada per commemorar-ne l’aniversari.
La lluna mor amb aigua és un altre cim, però aquest cop de la narrativa. Va ser la primera vegada en català que es van emprar les tècniques narratives de Faulkner. Narra la història a dos temps de la vida de Braulio Solar, que agonitza a la seva cabana mentre rememora la seva joventut i la revolució mexicana. És una novel·la que estudia la condició humana i la seva resiliència davant d’una situació límit. Una gran obra artística que els lectors catalans es veuen privats de llegir per la deixadesa i el poc risc dels editors d’avui.